Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.
He de dir que no m'agraden els musicals, pero si a més aquest musical segueix fil per randa tots els gags de la pel.lícula sense aportar cap novetat, repetint els mateixos acudits, la sensació és d'estafa. A més, els cantants del show del Victoria eren força mediocres, la protagonista Lady Ginebra en concret era estrident i molt molesta a l'oïda. I per acabar d'adobar el poti-poti, inserten la famosa cançó final d'una altra pel.licula, "La vida de Brian", que aquí perd tot el sentit i està posada amb calçador. A l'original, l'escena era grotesca i hilarant, amb Brian i una munt de jueus crucificats cantant i xiulant que cal veure el costat positiu de la vida. A "Spamalot" i a un musical que ja és de per si optimista innocent, què hi pinta aquesta cançó? Fora de lloc.
Comprenc que els Monty Python vulguin treure pasta del seu èxit fent revival i amb un gènere que sigui més lleuger i festiu que la pel.lícula, que és més fosca, però vaja, a mi no m'enredaran més.
El principi autèntic de la pel·lícula a youtube:
I l'origen de la paraula Spam, ara tan usada al món informàtic, és obra i geni de Monty Python:
"Les noces de Figaro" és una òpera lleugera de Mozart, d'embolics sentimentals, i que de la mà de Lluís Pasqual ha aterrat al Liceu ambientada als anys 30 i amb escenografia molt clàssica i en alguns punts kitsch (especial menció a l'espècie de bidons de plàstic a mode de llums que es despengen del sostre en dos moments de la funció, i que es veuen a la foto). Al marge de que la música de Mozart és esplèndida i excelentment dirigida l'orquestra per Antoni Ros-Marbà, el conjunt va ser per mi poc lluït, tant per la part vocal com per la part escènica. Article sobre el muntatge
Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura. Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall). Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema. Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!
La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.
Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.
Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.
Nou espectacle de Tricicle i una nit més de riure amb una fórmula magistral que fa més de vint anys que exploten de forma única. Un conjunt de gags sense cap fil conductor concret, només un darrera l'altre amb els elements de sempre, retratar situacions quotidianes i recordar-nos totes aquells gestos i expressions que fem sense voler i que exagerant-los són la font de situacions ben còmiques.
Molt bé l'homenatge al Rubianes en el petit video que explica en què consisteix l'humor, molt bé també el video de les neurones simpàtiques al cervell. La incorporació d'aquest recurs, com també les caretes en la sala del museu, o la representació de l'humor gràfic, fa més variat l'espectacle, que té molt ritme i es fa ben curt.
Una llàstima que ja no sortin a donar la mà als espectadors a la porta del teatre en acabar la funció, era un punt original i propi de la seva trajectòria i ara, entenc que els pot fer mandra, però els fa més llunyans i en canvi ens semblen tan familiars de tants anys seguint-los. I una pena que hagin estrenat primer a Madrid que a Barcelona.
Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.
La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...
La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.
La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.
Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.
En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.
T de Teatre ha tornat a posar en escena "Com pot ser que t'estimi tant", després de presentar-la al TNC a l'hivern en breu temporada. Prova de que és una companyia amb públic fidel i amb ganxo suficient per omplir les platees. En aquest cas amb una obra ben diferent de les anteriors, una obra amb guió 'tradicional' i que és una comèdia menys hilarant que els anteriors treballs del grup. Un thriller que comença seriós i es va convertint cada cop més en una trama un pèl absurda, però que aguanta gràcies a la comicitat de les situacions. Una reflexió al voltant dels germans bessons, que em va recordar a la fantàstica "Inseparables" de David Cronenberg, però menys escabrosa. Bon treball, una bona estona al teatr, un joc de vestuaris (i de màscares a l'estil 'Mision Imposible') i d'escena molt aconseguits i molt dinàmics.
Un conjunt de crítiques i un video resum al youtube:
Quan acaba l'obertura d'aquesta esplèndida òpera de Mozart i veig que surt un Mercedes model anys 80 des del fons de l'escenari, del qual hi surt un Leporello rapat a l'u i vestit amb un xandall del Barça, ja vaig pensar que la nit prometia emocions i polèmica. El Liceu acollia la reestrena de la versió que Calixto Bieto va estrenar al 2002, ja llavors amb polèmica, com no.
Per mi el millor de l'adaptació és que funciona, és a dir, encaixa amb els personatges i el que explica 'Don Giovanni': com ha perviscut en el temps la figura del cràpula lligón, que se li'n fot el món i que és un viciós, i que tant serveix per la Sevilla del segle XVIII com per la Barcelona 'after hours' del segle XXI. Més que una adaptació, crec que és una actualització d'escenari i d'atrezzo. El que vaig veure a escena és el mateix que es pot veure en qualsevol pel·lícula d'acció, violència i sexe en horari de màxima audiència televisiva, ni més ni menys. I fins i tot el punt hortera que li dona (el xandall, el Don Simon, les nines ballarines, la disfressa de Superman...) encara el fa més autèntic.
Els cantants per mi van estar molt bé, perquè a més s'ho han de treballar molt ja que mai estan parats, sempre hi ha contacte físic i moviment, han d'estar molt en forma. En especial el 'prota', el baríton Simon Keenlyside, i també la soprano Angeles Blancas, genial en la seva ària en plena 'feina', i la mezzosoprano Véronique Gens, que fa petar de riure al principi arrossegant les seves bosses de paper i plàstic (una d'elles ben coneguda, de la Comercial Bolsera).
El que per mi resulta incomprensible és que hi hagi gent que pagui per anar a veure un espectacle que no li agradarà i que s'esperi fins el final només per xiular al Director. Ara bé, el Liceu era ple i també ho estaria en les altres tres funcions programades. Tan dolent no deuria ser... o és que ens agrada fer merdè? quin país! Si quelcom no t'agrada, el millor és no anar-hi, és el pitjor càstig pels creadors i artistes.
Comentari al 20 Minutos i Uns videos que he trobat al Youtube, d'aquesta mateixa versió però amb diferents cantants dels que vaig poder escoltar.
El teatre Lliure ha acollit 4 funcions de l'obra "A disappearing number" de la companyia Complicite, en el marc del festival Grec. Després de llegir-ne una bona crítica a La Vanguardia, dit i fet hem anat al Lliure i hem pogut gaudir d'aquest espectacle. Ha estat una agradable sorpresa. Un muntatge teatral absolutament modern, amb un joc d'escena viu i eficaç, i un bon guió que mescla diferents moments en el temps (ara i a principis de segle), diferents països (Anglaterra, Índia), dues històries paral.leles al voltant de les matemàtiques ("la única realitat, i no aquests decorats", com diu el protagonista al principi). Bones interpretacions i un bon ritme que ha fet passar 2 hores com si res. L'escena es muntava i desmuntava en qüestió de segons, per passar del passat al present i viceversa, o per canviar d'escenari, utilitzant totes les tècniques, des de la veu en off a les ombres xineses, la projecció, la webcam, la música en directe,... En especial la gran pantalla central, de vegades una pissarra 'veleda', o per escriure-hi amb guix, o usada com a pantalla de projecció de video o d'ombres xineses, i a més mòbil per permetre el pas dels actors. Molts recursos i combinats de forma molt equilibrada.
Un espectacle total, en anglès sobretitolat (no calia en molts moments gràcies a la bona dicció dels actors). Ha tingut molts premis a Anglaterra i Europa. De ben segur ha estat un dels millors espectacles que s'han vist al Grec d'aquest any.
Comentari a El Cultural, i algunes escenes i una entrevista a youtube al Director Simon McBurney i al creador de la música de l'espectacle Nitin Sawhney.
I un joc matemàtic per recordar:
Pensa un número de l'1 al 10. Ja el tens? Multiplica'l per 2. Suma-hi 14. Divideix per 2. Al resultat que et doni, resta-li el número que havies pensat. El resultat és.... 7.
Aquest d'aquí el costat és un servidor cantant 'Born to run' al concert del Bruce Springsteen. El Boss mana!!! i mana cantar, saltar i divertir-se, i això és el que vam fer 70000 persones ahir al camp Nou i avui 70000 més.
És tot un espectacle un concert del Boss, és imparable, incansable, és rock en estat pur. Un artista generós, que està amb el públic, que està aprop, que recull les seves peticions i en toca unes quantes, això és únic. I un artista que es ja entranyable, perquè al final del concert va sortir amb tots els seus fills a l'escenari. No m'he considerat mai un fanàtic del Bruce, no l'he seguit, però em trec el barret perquè és un artista que es fa estimar i que ho dona tot pel públic.
Amb aquest concert acompleto 'l'any del revival': Rolling Stones, The Police, The Cure i Bruce Springsteen per rememorar els anys 80 i la meva adolescència. M'ho he passat molt bé!!!!!
He posat 2 videos al youtube, de la part final del concert: 'Bobby Jean' i Born to run', amb l'estadi dret i vibrant.
Dues pel preu d'una!. Anàvem a un concert de Suzanne Vega i vam sentir i admirar també a una novíssima Russian Red. Va ser un regal del Festival Únicas poder tenir com a telonera a aquesta aparició en el panorma musical espanyol que es Russian Red, guitarra en mà, vestit blanc, tímida i sensible, amb toc retro que recordava una cantant americana de clàssics dels 50. Van ser uns pocs temes d'aperitiu que haguéssim volgut allargar una mica més. Ara ja tinc el disc sencer i està molt bé. Esperem que la seva carrera no sigui fugaç!
Després va entrar la Suzanne Vega amb massa potència, amb un so estrident fruit d'una instrumentació dura (bateria, baix i guitarra acústica), tocant temes d'un últim disc de retorn a l'escena que ha demostrat que es manté en bona forma. Va costar acostumar-se al canvi, fins que la cosa es va endolcir una mica amb temes més coneguts, 'dels antics', com 'Gypsy', 'Small blue thing', 'World before columbus', etc, arribant al final amb 'Luka' i 'Tom's Diner'. Vaig trobar a faltar teclats, en alguns temes haguéssin millorat la proposta musical. Malgrat tot, la veu de la Suzanne Vega, en els temes més de 'cantautor', continua entrant a l'ànima.
Un bon concert, que vam comentar després prenent una cervesesta amb el Pere i la Roser, que estan també de 'revival' (coincidirem també al Bruce Springsteen el dia 19...).
He trobat un video informal al youtube de Russsian Red interpretant guitarra en mà 'Cigarettes', més o menys amb la mateixa timidesa amb la que es va presentar al Palau.
Critica positiva del concert de Suzanne Vega a El Pais.
No he trobat a youtube un video del concert al Palau, però sí un video curiós d'un concert de Suzanne Vega a Second Life, interpretant un dels temes que més m'agraden del seu repertori, "The queen and the soldier" (que també va tocar al Palau).
Es van inventar un festival nou, el Daydream festival, per acollir la única actuació de Radiohead a la península el passat dia 12. Finalment tothom anava per veure'ls a ells i no a la colla de grups secundaris que acompanyaven... però a preu de festival! I és una llàstima, perquè un espectacle com el de Radiohead hagués funcionat molt millor en un recinte com el Palau Sant Jordi, l'haguessin omplert segur i la gent hagués estat ben còmoda escoltant, perquè la música i l'espectacle de llum i video de Radiohead val la pena assaborir-lo còmodament.
El grup de l'enigmàtic Thom Yorke presentava les seves darreres cançons agrupades sota el nom de 'In rainbows', i que de forma trencadora van oferir gratuitament (de fet per la voluntat) a través de internet, trencant totes les normes que fins ara han manat a la indústria. És una nova manera de fer beneficis sense intermediaris....sempre que abans aquests intermediaris t'hagin fet famós, perquè el sistema el trobo fantàstic però pels grups que ja han fet promoció i són coneguts.
Dona ben bé la sensació vist el concert i escoltant-los que aquesta gent fa ben bé el que li dona la gana. L'espectacle va ser visualment impactant, amb projeccions en primeríssim pla dels membres de la banda, en blanc i negre, i amb un joc de llums molt treballat basat en unes tires penjades en forma de teló i unes pantalles rera l'escenari. Tot plegat per vistar una música molt acurada, mix de moltes coses, bàsicament electrònica i rítmica, de vegades guitarrera estripada, i sempre amb la veu trencada del líder de la banda.
Algunes crítiques com aquesta han parlat també al voltant de lo poc adequat del recinte i de que potser van estar fluixos.
Va ser una nit de divendres de maig que vam ser al Palau de la Música per veure la Noa. Ho sento Dani però, sense haver vist la Leonor Watling i Marlango, de segur que a nivell de qualitat de la veu no ténen punt de comparació. Noa és d'aquelles artistes que no només han assolit fama, sinó prestigi. Una fama que no l'hagués consolidat com una de les millors veus del panorama musical actual sense haver-se guanyat un lloc per mèrit propi. Ella va tenir un padrí que la va produïr i promoure: Pat Metheny. Tontu no va ser en Metheny..., ja que va veure molt clar que una veu com aquesta s'havia de projectar i donar a conèixer. A tota la resta de coses, Noa hi ha arribat per mèrit i treball propi.
Ja d'entrada la cantant israeliana es va guanyar el públic xerrant. Explicant el perquè de les seves cançons, i fins i tot explicant la vida del seu avi (per la cançó del seu darrer disc "Dreamer") en un text escrit en català, cosa que el públic va agrair profundament. Noa, com tants artistes que hi han passat, va reconèixer el Palau, com un dels llocs més bonics on mai han actuat. A banda de tot això, el seu acollidor timbre de veu, la complicitat amb que interactua amb els musics, que la fan ser humil i senzilla, tot i ser completament el centre d'atenció de l'escenari, la seva increible capacitat per arribar a l'escala i registres de notes... tot plegat fa de Noa una artista integral, completa, sensible, humana, senzilla que fa que de seguida hi connectis i la vegis com algú molt proper, sense fums, amb qui tranquilament podries anar un dia a dinar o a prendre un cafè i t'hi sentiries còmode.
Per acabar d'adobar aquesta combinació de virtuosisme amb humilitat, gairebé a la part final, Noa va presentar els seus musics i es va posar a despedir-se i a agrair la presència del públic, tot cantant. Fent el que volia amb la veu i d'una forma alhora simpàtica i entranyable. Si Israel i el món estigués ple d'artistes com Noa, la bona música i la pau estarien molt més a prop del que tristament es troba el món actual. Amén.
P.D. Dani, rei, a veure quan escrius tu... que al final et faré jo tota la feina...? O és que ja no consumeixes culturalment...?
Tercera experiència còmica sublim amb "Faemino y Cansado" a Barcelona. Són cars de veure, venen només una setmaneta cada 2 o 3 anys i he tingut aquest any la sort de no perdre-m'ho. Aquesta vegada amb l'Anna i uns quants companys de l'anterior feina. Sempre esgoten les entrades. És un humor irreproduïble, són quasi 2 hores de riure sense parar de les històries més surrealistes i absurdes que es puguin explicar. Per mi els millors humoristes en español (compartint podi amb 'Les Luthiers' i Pepe Rubianes).
Un parell de videos del youtube, amb el seu intro de sempre i en el paper dels 2 germans. Més videos a la seva web.
La Isabel Coixet ja ens té acostumats a fer pel.lícules que es mouen entre la tristor i l'esperança, i en aquest cas no podia ser menys. La història d'un professor de literatura entrat en edat i que no vol perdre la joventut acostant-se a les seves alumnes, combinat amb la jovialitat de l'alumna guapa i intel.ligent interpretada per una estoica Penelope Cruz amb un anglès apurat. La història funciona bé, amb certa lentitud, i quan semblava que ens duria a un final trist però assumible, el guió fa una volta dramàtica més i ens aboca a una drama final amb malaltia i llàgrimes a dojo.
Sense arribar per mi al nivell de 'Mi vida sin mi' o 'La vida secreta de las palabras', Elegy es un bona pel.licula amb un treball molt bo del Ben Kingsley i la Penelope Cruz, i un secundari de luxe i 'de tornada' de tot, el Dennis Hopper.
Bé, en primer lloc saludar els lectors d'aquest bloc. Jo no sóc un consumidor cultural tant compulsiu com el titular d'aquest espai (en Dani). Però com que darrerament em sembla que està una mica "perru" (ja se sap això de ser pare i mestressa de casa... ha de cansar...) a l'hora d'escriure pel mòdic preu d'un bon vinillu, m'he deixat comprar per fer-li part de la feina. Bé, bromes a part, m'he deixat entabanar pel meu amic de l'ànima i com que a vegades algun consum cultural faig (dins les meves possibilitats econòmiques, pirateria musical a part...) alguna vegada haviem comentat algun concert o alguna cosa i m'ha apretat perquè, com a soci, escrivís en aquest bloc. Tot va venir arran del comentari que en Dani va fer de Marlango. "Com pots deixar bé aquesta cantant que desafina i que ha aprofitat el seu èxit com a actriu per omplir teatres fent un mal favor al jazz i a la música!", vaig dir-li exagerant, és clar... "El Palau de la Música si que se'l mereixen veus com la Noa", a qui acabava jo d'anar a veure. I en Dani em va dir, "això + un comentari de Noa al Palau ho podries escriure al blog..." i d'aquesta manera he vingut a parar aquí. En tot cas, aquesta era la meva presentació-justificació d'aparèixer per aquí. Les ratlles sobre Noa... en un altre moment. Petons.
Cada dimarts des de en fa uns quants quedo clavat al sofà al vespre per seguir la sèrie "Daños y perjuicios" (la traducció aquí de l'original "Damages") al Canal+. No sóc d'enganxar-me a sèries, però aquesta té un ritme fantàstic, està filmada com un gran flashback d'uns aconteixements finals que vas sabent poc a poc. Ja estem al capitol 10, en faltan 2 o tres més i es resoldrà el 'suspense'.... Molt recomanable!!!
Un passeig pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi, amb una bona temperatura i un solet esplèndid, és un tot plaer. El llibres surten al carrer i la gent tria i remena amb ganes d'endur-se un trosset de cultura a casa. Això està molt bé, encara que hi hagi crisi de lectura durant l'any, una tradició així s'ha de mantenir.
Jo no sóc ara un gran lector de llibres, ho reconec, fa anys els devorava. I això que ara llegeixo més que mai!!, però llegeixo 'online': blogs, webs, e-mails,…. El plaer de la lectura d'un llibre darrera l'altre l'he de recuperar i espero fer-ho aviat.
A mi m'han regalat 'Marketing de Pareja', de David Suriol i Miguel Janer. Ja m'ha aclarit la meva dona que no és una indirecta, sino que és una faceta del marketing de la qual he d'estar ben informat també, donat que és al que em dedico. Ha estat una bona picada d'ullet. L'he començat i sembla interessant.
A l'Arnau li hem regalat 'La meva primera història de Catalunya', per anar fent país, i a la Clàudia 'Un llibre per tot', perquè tot just comença a llegir i s'ha de combinar la lletra amb jocs, dibuixos i manualitats. Crec que a tots dos els ha agradat molt.
I a més hem fet l'intercanvi de llibres a l'escola dels nens. L'Arnau ha canviat un dels seus per 'El pare és mestressa de casa' (interessant...) i la Clàudia ha canviat un conte per un altre que es diu 'Dia de pluja' (a ella també li preocupa la sequera :-). Això és una iniciativa que té força adhesions a l'escola i la trobo molt interessant, similar al 'book cross' que es va fer famós fa uns anys però a nivell de la comunitat escolar.
Una història senzilla però molt ben explicada i filmada per Jason Reitman. Juno és una pel·lícula divertida que sap convertir en comèdia una història que en general seria rodada com un drama, com és el tema dels embarassos juvenils. En aquesta història, el guió ens retrata adolescents que, malgrat la seva inexperiència, pensen i actuen com a adults i ho fan idealitzant el món dels grans. En canvi, veiem adults que estan perduts i que no saben comportar-se com a tal. Una contraposició que funciona com a conflicte en el nus final a la pel.lícula i que, gràcies la vitalitat de Juno, fa que una possible tragèdia es converteixi finalment en una crida a l'optimisme. L'actriu Ellen Page fa una interpretació fantàstica com a Juno i porta tot el pes de la pel·lícula, amb diàlegs frescos i ràpids. Menció apart a la extraordinària banda sonora, un recull de temes de varis grups que han ajudat a aquesta producció independent hagi tingut molt d''èxit.
1.- Barry Louis Polisar - All I Want Is You 2.- Kimya Dawson - Rollercoaster 3.- The Kinks - A Well Respected Man 4.- Buddy Holly - Dearest 5.- Mateo Messina - Up The Spout 6.- Kimya Dawson - Tire Swing 7.- Belle And Sebastian - Piazza, New York Catcher 8.- Kimya Dawson - Loose Lips 9.- Sonic Youth - Superstar 10.- Kimya Dawson - Sleep (Instrumental) 11.- Belle And Sebastian - Expectations 12.- Mott The Hoople - All The Young Dudes 13.- Kimya Dawson - So Nice So Smart 14.- Cat Power - Sea of Love 15.- Kimya Dawson y Antsy Pants - Tree Hugger 16.- The Velvet Underground - I´m Sticking With You 17.- The Moldy Peaches - Anyone Else but You 18.- Antsy Pants - Vampire 19.- Ellen Page and Michael Cera - Anyone Else But
No entenc molt bé l'èxit de l'obra 'El llibertí'. És una obra de teatre clàssic, un vodevil, una historieta distreta i que et fa somriure, sobre un tema etern com és la 'guerra de sexes', però res més. Una bona estona i prou, no una obra mestra que recordaré. Cert que els actors treballen bé, cert que són aquells actors que són com de la família i per això ja te'ls estimes una mica, el Madaula i la Conejero, que els tens a tots els culebrots de la TV3. El text és bo, del francés Eric-Emmanuel Schmitt, rèpliques i contrarrèpliques ràpides i enginyoses, però a mi no m'ha acabat de fer el pes. Què hi farem!
Uf! Els Coen són implacables i ho demostren més que mai ara a 'No Country for old men' (Oscar a millor peli i direcció), amb la qual el Bardem ha guanyat molts premis, entre ells l'Oscar. S'ho ha guanyat, el seu personatge és tan potent, tan perturbat, tan boig, que acaba menjant-se tot el protagonisme de la pel.lícula. Potser és finalment aquest el defecte de la cinta, que al final tot gira al voltant del criminal de la bombona de gas (amb aquest material i la cara de pal ja de per si inquieta). Comença molt bé, el guió obre pistes, t'has d'anar composant la trama, les escenes al desert són fantàstiques, manté la tensió a tope durant tota la persecució dels calés, però per mi el tram final no acaba d'estar ben lligat, o és que no hi ha respostes al perquè cada personatge actua com ho fa, potser esperava això al final per tancar un bon thriller.
Totes les crítiques han parlat d'un gran treball de direcció, de bona fotografia, d'una boníssima adaptació de la novel.la de Corman McCarthy i d'un bon treball dels actors, en especial Bardem i Tommy Lee Jones, el poli que es retira desencantat (una versió jubilada de la fantàstica Frances McDormand, la poli embarassada de 'Fargo', per mi la millor dels Coen juntament amb 'El Gran Salto'). El que segur que aconsegueix la pel.lícula és no deixar indiferent, amb aquesta sobredosi de violència gratuïta. Més val no pensar-hi massa, com fa el policia interpretat pel Tommy Lee Jones, perquè la conclusió sobre el que passa al món pot ser molt pessimista...
En fi, bona pel.lícula, en la línia Coen, cinema d'autor. Ei, i s'ha de veure en versió original, a l'espanyola el doblador del Bardem és el Boixaderas, impresentable....
Traduïda aquí com 'Pozos de ambición' (quina mania tenen de canviar els títols originals!!!), aquesta película és sobretot un vehicle de lluïment de Daniel Day-Lewis, amb un d'aquells papers que tan li agraden, complex, desmesurat en algun punt, en la linea del carnisser de 'Gangs of New York". Un paper que li ha valgut l'Oscar. La història d'un home a principis de segle XX que té una desmesurada ambició de negoci com a perforador de pous de petroli i que se surt amb la seva sí o sí, i que per això no té escrúpols d'utilitzar un fill adoptat o fer-se d'una secta si això ha de ser el camí per fer calés. Tot i que vol mantenir la imatge de persona consciencida per la família, per la societat i pel benestar de tothom, ell va a la seva i pensa només en ell, intenta ser bo però no hi ha res a fer. Quants homes de negocis són així a principis de segle XXI.... molts!!!!
Ben dirigida per Paul Thomas Anderson, una molt bona fotografia a les planúries seques del sud dels EUA i una música extranya però impactant que dóna molta personalitat al film (composada per un membre de Radiohead), un film inquietant
Impressionant concert ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona, ple a vessar amb 18000 persones que vam cantar, saltar i ballar totes les cançons de The Cure, perquè no se'n van deixar ni una del seu millor repertori! Estan de gira sense presentar cap disc, han vingut només per fer vibrar als seguidors de sempre, els ho agraeixo perquè ens van fer disfrutar de valent. Mitjana d'edat sobre els 30 llargs i estètiques diverses, perquè els foscos gòtics-punks que els van seguir fa vint anys ara som pares de família i amb ocupacions serioses....
Potència al màxim, amb el quartet bàsic i sense teclats, i un Robert Smith amb la veu en forma als cinquanta. Van repassar tota la discografia, amb una primera part més fosca, basada en temes de l'àlbum 'Desintegration' i altres més antics. Quan van engegar amb 'The Walk' ja van aixecar al públic i no va seure ningú fins al final. Després van seguir 'In beetwen days', 'Just like heaven' i 'Friday I'm in love', combinats amb cançons màgiques com 'Lullaby'. Així tema darrera tema, amb algun de nou encara no publicat, fins les 2 hores en què van tancar el concert, previ als 3 bisos d'una hora en total, 13 cançons més on van interpretar 'els himnes' que els quedaven al tinter (A forest, Boys don't cry, Let's go to bed, 10.15 Staurday Night, Why can I be you?, Close to me,...), i acabant amb "Killing an arab" a les 3 hores de l'inici.
El que més m'ha impressionat és la contundència del grup i del seu directe, molt per sobre d'altres que he pogut viure. La bateria i el baix són el ritme implacable i constant del conjunt, i per sobre les dues guitarres que marquen melodies tan aviat suaus com estripades.
En fi, una banda irrepetible, que començà essent el paradigma del punkrock tenebrós i que sobretot demostra en directe que és una de les grans, i que és capaç de ser referent musical de vàries generacions, cosa que poden dir-ho molt pocs grups de rock i pop.Resum del concert a La Vanguardia i un video amb un breu trosset de 'Boys don't cry' al tercer bis.
L'exposió 'Cossos' al Museu Marítim està viatjant per tot el món i ha prorrogat la seva estança a Barcelona 2 mesos addicionals degut al gran èxit de públic. No és estrany, perquè l'exposició és única en plantejament i mitjans, mostra cadàvers (sencers i trocejats) de cossos humans reals, pel que sembla de xinesos, als quals se'ls ha fet un tractament amb silicona perquè es conservin tal qual estaven (una mica menys rosadets, això sí).
Pel públic general, com jo, és una visita interessant per entendre la complexitat del cos humà i les seves interaccion, però un cop passat el impacte inicial la mostra no dóna més raons per les quals enganxar-s'hi. En el algun moment sembla que et aprofitin per fer una mica de prevenció de malalties (com missatges contra el tabaquisme) però es queda en intenció. I tampoc presenta cap tipus d'intenció artística, és a dir, presentar el cos d¡alguna forma que desprengui un sentit estètic (i això que la part de circulació sanguinia tenia vitrines molt coloristes). Te'l presenten tal qual és, és com una autòpsia sense sang, ideal per estudiants de medicina i atractiu pel públic en general. El que em va agradar més són els 'carpaccios'(i perdó per la comparació una mica màcabra), o sigui, làmines de cos humà en les quals apreciar els diferents tipus d'òrgans, òssos i teixits, com les fotos d'un escàner però fet amb serra mecànica, perquè s'entengui (qui no recorda 'La Matanza de Texas'....).
Marlango va tornar a Barcelona per oferir 2 concerts al Palau, el primer d'ells es feia esperar des del dia 1 de febrer en què es va suspendre per faringitis de la solista. Entrades esgotades per veure un grup que amb tres àlbums ha conquistat a la gent, amb una fòrmula d'èxit molt simple: bones composicions, bons intèrprets i solista 'amb ganxo'. Tots junts creen una música dolça, que a mi em recorda els clàssics americans, ja no només per la presència d'una bateria i d'una trompeta i trompa d'estil jazzistíc, també per l'estètica de traje i corbata negres. Menció apart a la Leonor Watling, actriu de cinema polifacètica que té una veu especial, potser fa pocs registres, es mou més pel to baix, però aconsegueix transmetre sensualitat i força alhora. En aquest concert van presentar el seu darrer treball, "The Electrical Morning", més ben acabat que els primers però seguint les mateixes claus d'èxit.
El més destacable del concert per mi, apart de la bellesa de la música, de l'entorn i també (perquè no dir-ho...) de la Leonor Watling, és la capacitat que van tenir de crear un ambient distès, fent comentaris i bromes entre les cançons (el compositor i pianista Alejandro Pelayo és l'ànima del grup), demanant la participació del públic (xiulant "Pequeño Vals") i regalant-nos moments com el cor de veus de tot el conjunt complementant la solista ("let me drunk tonight"). Música per escoltar, que un espai com el Palau li dóna volada, però que pel meu gust hagués disfrutat més en un petit café-teatre o al Luz de Gas amb tauletes, espelmes i una copeta.
Un minutet de "Hold me tight", del seu darrer àlbum.
A la Tecla Sala de L'Hospitalet s'hi està fins a finals de març una exposició de fotografies de Chema Madoz, un artista ben especial, que vaig descobrir fa més de 10 anys en una visita al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Aquesta exposició a la Tecla Sala és la més important que s'ha fet mai a Catalunya de l'artista i recull 75 obres entre els anys 2000 i 2005.
Chema Madoz és un creador únic de pomes visuals molt simples però de significat profund, fotografiats en blanc i negre, composicions impossibles d'objectes contraposats, que no es trobarien mai a la natura o que el sentit comú de les persones no juntaria mai, però que creen un nou significat que va més enllà. El 'birret tapa de clavaguera' és un dels exemples més clars d'aquest significat al darrera (títols universitaris que són pur desperdici???).
Per assolir aquesta simplicitat el treball de producció és absolutament rigurós i molt laboriós, cada fotografia té un treball previ de producció molt llarg fins arribar al concepte, i més pensant que a primera vista sembla fàcil i totalment espontani juntar dos objectes quotidians. L'exemple més clar és el llumí associat a la taca en forma de flama d'un tauló de fusta, a saber el temps que va trigar fins a trobar exactament aquesta fusta!!!
M'encanta aquest autor i la seva obra, perquè és conceptual i precís, però alhora molt suggerent. Molt recomanable veure l'exposisió i també tenir a la biblioteca de casa un catàleg de fotos de Chema Madoz per fullejar de tant en tant!!!! A la web de l'artista n'hi ha una bona mostra, també una web en que hi ha una galeria de fotos seves, i a més un video que he trobat al youtube amb un carrusel de fotos.
Tarda de diumenge al Liceu per sentir un dels grans tenors del moment, el Rolando Villazón. Era un recital de cançons, una mica estrany perquè la primera part era tota de lieds de Schumann, i la segona cançó més lleugera francesa, italiana i espanyola.
Vaig sentir per primer cop auqest cantant fa un parell de temporades amb 'L'elisir d'amore' i el vaig trobar francament excepcional. Sobretot per la seva capacitat de connectar amb la gent, gràcies al moviment i a l'emoció amb la que era capaç de cantar. Realment va tenir un molt bon èxit llavors.
Pel que sembla ha tingut darrerament problemes de veu, potser va anar una mica fluix en aquest recital, però va tenir cap al final sobretot algun moment fantàstic. El problema era que el repertori no crec que l'afavorís molt.
En tot cas, èxit de públic, no sé si era més per animar-lo ara que està tornant als escenaris o per la feina feta en aquest recital, potser més pel primer. També és veritat que es va deixar el 'Rosor' pel bis per ficar-se la gent a la butxaca (ara, el va cantar fantàstic!). Però no passa tots els dies que puguis sentir cantants així, ni que siguin uns pocs moments realment brillants ja és tot un plaer.
Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.
