22/2/09

Reivindicar Pau Casals

Un museu és per damunt de tot cultura. Per aquest motiu he cregut oportú afegir aquestes lletres al consumidor cultural per parlar d’un dels pocs museus del que n’he sortit completament emocionat, cosa que, pel què m’han comentat, és un fet que passa sovint. Em refereixo al museu Pau Casals a Vil•la Casals del Vendrell. Vaig ser-hi per temes de feina fa uns mesos, i el cap de setmana passat hi he tornat per tal d’assaborir-lo i visitar-lo de nou sense presses, i amb el plaer de gaudir-lo amb molta tranquil•litat gràcies a que va ser en un dissabte d’hivern a la tarda.
D’entrada val absolutament la pena l’entorn: primer per la platja de Sant Salvador amb una primera línia de mar per a vianants i amb força cases baixes. I segon per un jardí de dimensions molt acollidores que el fa alhora mol elegant.
A partir d’aquí la visita al museu segueix essent una delícia. L’antiga casa d’estiu de la família Casals es troba molt ben conservada en relació a tal i com devia ser en vida del músic. Es tracta d’una visita molt recomanable de fer amb guia, però com que per fer-la guiada es requereix fer-la amb grup força nombros, si s’hi va sol, el museu està plantejat en un format audiovisual que permet gaudir-lo també de forma intensa. I és que fer un recorregut per la vida i obra de Pau Casals és garantia d’intensitat. Intensitat per qui li agrada la música, intensitat per qui li agradin aquelles biografies de personalitats coherents i compromeses.
Quan un comença el recorregut pel museu de seguida l’assalta aquella sensació de pesar que la figura de Pau Casals definitivament ha estat massa poc reconeguda. Pensar en la genialitat de catalans universals i artistes il•lustres i de museus reconeguts és pensar en Dalí o Miró, i Casals ocupa un immerescut segon terme. Perquè a la seva virtuositat com a compositor i sobretot com a intèrpret (no oblidem la seva passió per Bach) cal afegir-hi el seu constant compromís per la llibertat i per la pau. Però, és clar, cal pensar en dos motius que expliquin aquesta discreta difusió actualment de la vida i obra del músic: en primer lloc, la seva constant defensa de Catalunya i de les seves llibertats se’ns dubte ha fet que els sectors més rancis de l’estat espanyol no hagin mogut un dit per reconèixer la seva tasca a nivell internacional per la restitució de la democràcia, que malauradament no va poder arribar a veure en vida per tan sols poc més de dos anys. I en segon lloc, cal pensar també que la notorietat d’un músic sempre acaba sent menor que la d’un gran pintor o la d’una gran figura d’una altra disciplina artística.
Des d’aquestes ratlles, doncs, recomanem ferventment una escapada al Museu Pau Casals i, humilment, reivindiquem que, sense desmerèixer els altres, hauria de ser un dels museus més visitats del país, malgrat les seves reduïdes dimensions. Sincerament, nacionalista o no, qualsevol persona amb sensibilitat per la música i/o per la cultura de la pau hauria de visitar almenys una vegada aquest museu. Probablement en sortirà amb un nus a la gola de l’emoció que causa. Caldria que la majoria de polítics del nostre país s’encomanessin de la coherència de figures com la de Casals, malgrat els temps sortosament hagin canviat molt. I és que la incoherència d’aquells que suposadament ens representen és el que genera desengany, frustració i desmobilització.