Una estona distreta a 'El llibertí"

No entenc molt bé l'èxit de l'obra 'El llibertí'. És una obra de teatre clàssic, un vodevil, una historieta distreta i que et fa somriure, sobre un tema etern com és la 'guerra de sexes', però res més. Una bona estona i prou, no una obra mestra que recordaré. Cert que els actors treballen bé, cert que són aquells actors que són com de la família i per això ja te'ls estimes una mica, el Madaula i la Conejero, que els tens a tots els culebrots de la TV3. El text és bo, del francés Eric-Emmanuel Schmitt, rèpliques i contrarrèpliques ràpides i enginyoses, però a mi no m'ha acabat de fer el pes. Què hi farem!

Recull de crítiques positives.

Perturbadora pel·lícula "No country for old men"

Uf! Els Coen són implacables i ho demostren més que mai ara a 'No Country for old men' (Oscar a millor peli i direcció), amb la qual el Bardem ha guanyat molts premis, entre ells l'Oscar. S'ho ha guanyat, el seu personatge és tan potent, tan perturbat, tan boig, que acaba menjant-se tot el protagonisme de la pel.lícula. Potser és finalment aquest el defecte de la cinta, que al final tot gira al voltant del criminal de la bombona de gas (amb aquest material i la cara de pal ja de per si inquieta). Comença molt bé, el guió obre pistes, t'has d'anar composant la trama, les escenes al desert són fantàstiques, manté la tensió a tope durant tota la persecució dels calés, però per mi el tram final no acaba d'estar ben lligat, o és que no hi ha respostes al perquè cada personatge actua com ho fa, potser esperava això al final per tancar un bon thriller.

Totes les crítiques han parlat d'un gran treball de direcció, de bona fotografia, d'una boníssima adaptació de la novel.la de Corman McCarthy i d'un bon treball dels actors, en especial Bardem i Tommy Lee Jones, el poli que es retira desencantat (una versió jubilada de la fantàstica Frances McDormand, la poli embarassada de 'Fargo', per mi la millor dels Coen juntament amb 'El Gran Salto'). El que segur que aconsegueix la pel.lícula és no deixar indiferent, amb aquesta sobredosi de violència gratuïta. Més val no pensar-hi massa, com fa el policia interpretat pel Tommy Lee Jones, perquè la conclusió sobre el que passa al món pot ser molt pessimista...

En fi, bona pel.lícula, en la línia Coen, cinema d'autor. Ei, i s'ha de veure en versió original, a l'espanyola el doblador del Bardem és el Boixaderas, impresentable....

Un parell de crítiques i el trailer:

Fer negoci sigui com sigui a "There will be blood"

Traduïda aquí com 'Pozos de ambición' (quina mania tenen de canviar els títols originals!!!), aquesta película és sobretot un vehicle de lluïment de Daniel Day-Lewis, amb un d'aquells papers que tan li agraden, complex, desmesurat en algun punt, en la linea del carnisser de 'Gangs of New York". Un paper que li ha valgut l'Oscar. La història d'un home a principis de segle XX que té una desmesurada ambició de negoci com a perforador de pous de petroli i que se surt amb la seva sí o sí, i que per això no té escrúpols d'utilitzar un fill adoptat o fer-se d'una secta si això ha de ser el camí per fer calés. Tot i que vol mantenir la imatge de persona consciencida per la família, per la societat i pel benestar de tothom, ell va a la seva i pensa només en ell, intenta ser bo però no hi ha res a fer. Quants homes de negocis són així a principis de segle XXI.... molts!!!!

Ben dirigida per Paul Thomas Anderson, una molt bona fotografia a les planúries seques del sud dels EUA i una música extranya però impactant que dóna molta personalitat al film (composada per un membre de Radiohead), un film inquietant

Una crítica i l'enllaç al trailer:

3 hores intenses de concert amb The Cure

Impressionant concert ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona, ple a vessar amb 18000 persones que vam cantar, saltar i ballar totes les cançons de The Cure, perquè no se'n van deixar ni una del seu millor repertori! Estan de gira sense presentar cap disc, han vingut només per fer vibrar als seguidors de sempre, els ho agraeixo perquè ens van fer disfrutar de valent. Mitjana d'edat sobre els 30 llargs i estètiques diverses, perquè els foscos gòtics-punks que els van seguir fa vint anys ara som pares de família i amb ocupacions serioses....

Potència al màxim, amb el quartet bàsic i sense teclats, i un Robert Smith amb la veu en forma als cinquanta. Van repassar tota la discografia, amb una primera part més fosca, basada en temes de l'àlbum 'Desintegration' i altres més antics. Quan van engegar amb 'The Walk' ja van aixecar al públic i no va seure ningú fins al final. Després van seguir 'In beetwen days', 'Just like heaven' i 'Friday I'm in love', combinats amb cançons màgiques com 'Lullaby'. Així tema darrera tema, amb algun de nou encara no publicat, fins les 2 hores en què van tancar el concert, previ als 3 bisos d'una hora en total, 13 cançons més on van interpretar 'els himnes' que els quedaven al tinter (A forest, Boys don't cry, Let's go to bed, 10.15 Staurday Night, Why can I be you?, Close to me,...), i acabant amb "Killing an arab" a les 3 hores de l'inici.

El que més m'ha impressionat és la contundència del grup i del seu directe, molt per sobre d'altres que he pogut viure. La bateria i el baix són el ritme implacable i constant del conjunt, i per sobre les dues guitarres que marquen melodies tan aviat suaus com estripades.

En fi, una banda irrepetible, que començà essent el paradigma del punkrock tenebrós i que sobretot demostra en directe que és una de les grans, i que és capaç de ser referent musical de vàries generacions, cosa que poden dir-ho molt pocs grups de rock i pop.Resum del concert a La Vanguardia i un video amb un breu trosset de 'Boys don't cry' al tercer bis.

Classe intensiva d'anatomia a l'exposició 'Cossos'

L'exposió 'Cossos' al Museu Marítim està viatjant per tot el món i ha prorrogat la seva estança a Barcelona 2 mesos addicionals degut al gran èxit de públic. No és estrany, perquè l'exposició és única en plantejament i mitjans, mostra cadàvers (sencers i trocejats) de cossos humans reals, pel que sembla de xinesos, als quals se'ls ha fet un tractament amb silicona perquè es conservin tal qual estaven (una mica menys rosadets, això sí).

Pel públic general, com jo, és una visita interessant per entendre la complexitat del cos humà i les seves interaccion, però un cop passat el impacte inicial la mostra no dóna més raons per les quals enganxar-s'hi. En el algun moment sembla que et aprofitin per fer una mica de prevenció de malalties (com missatges contra el tabaquisme) però es queda en intenció. I tampoc presenta cap tipus d'intenció artística, és a dir, presentar el cos d¡alguna forma que desprengui un sentit estètic (i això que la part de circulació sanguinia tenia vitrines molt coloristes). Te'l presenten tal qual és, és com una autòpsia sense sang, ideal per estudiants de medicina i atractiu pel públic en general. El que em va agradar més són els 'carpaccios'(i perdó per la comparació una mica màcabra), o sigui, làmines de cos humà en les quals apreciar els diferents tipus d'òrgans, òssos i teixits, com les fotos d'un escàner però fet amb serra mecànica, perquè s'entengui (qui no recorda 'La Matanza de Texas'....).

Un resum bastant encertat a Localia TV.

Dolça nit de música al Palau amb Marlango

Marlango va tornar a Barcelona per oferir 2 concerts al Palau, el primer d'ells es feia esperar des del dia 1 de febrer en què es va suspendre per faringitis de la solista. Entrades esgotades per veure un grup que amb tres àlbums ha conquistat a la gent, amb una fòrmula d'èxit molt simple: bones composicions, bons intèrprets i solista 'amb ganxo'. Tots junts creen una música dolça, que a mi em recorda els clàssics americans, ja no només per la presència d'una bateria i d'una trompeta i trompa d'estil jazzistíc, també per l'estètica de traje i corbata negres. Menció apart a la Leonor Watling, actriu de cinema polifacètica que té una veu especial, potser fa pocs registres, es mou més pel to baix, però aconsegueix transmetre sensualitat i força alhora. En aquest concert van presentar el seu darrer treball, "The Electrical Morning", més ben acabat que els primers però seguint les mateixes claus d'èxit.


El més destacable del concert per mi, apart de la bellesa de la música, de l'entorn i també (perquè no dir-ho...) de la Leonor Watling, és la capacitat que van tenir de crear un ambient distès, fent comentaris i bromes entre les cançons (el compositor i pianista Alejandro Pelayo és l'ànima del grup), demanant la participació del públic (xiulant "Pequeño Vals") i regalant-nos moments com el cor de veus de tot el conjunt complementant la solista ("let me drunk tonight"). Música per escoltar, que un espai com el Palau li dóna volada, però que pel meu gust hagués disfrutat més en un petit café-teatre o al Luz de Gas amb tauletes, espelmes i una copeta.

Un minutet de "Hold me tight", del seu darrer àlbum.