Llarga vida a Depeche Mode!

Nit de pop electrònic de tota la vida a un Palau Sant Jordi ple a vessar, primera de les dues nits de Depeche Mode a Barcelona. Vam ballar al so de les cançons que van omplir la nostra adolescència i joventut als pubs i discos d'aquests móns de Déu, i això ja és un tot plaer!!!

Va ser un concert milimètricament executat, amb el fons de teclat i sintetitzador característic del grup, simple i precís; amb una potent bateria (molt potent, feia vibrar la caixa toràcica!) i una guitarra molt rockera de, en la meva opinió, l'ànima real del grup, Martin Gore. Dave Gahan s'endú el protagonisme amb la seva veu greu i potent (menys que abans), i el seu posat de 'chulu-piscines", què hi farem. Escenografia molt senzilla i amb un fons de video molt acurat que acompanyava les cançons amb simplicitat i delicadesa.

El concert va començar de veritat al quart tema, "Walking in your shoes", després de passar per la indiferència general dels temes correctes del seu últim disc. A partir d'aquí tot eren clàssics apassionants i conegudíssims: "World in my eyes", "Policy of truth", "It's no good", "In your room", "I feel you", "Never let me down again",.... I això que es van deixar temes com "Everything counts" o el seu primer single "I just can't get enough"! Tenen repertori per triar i remenar. Pel final del bis es van reservar el superhit "Personal Jesus", catarsis col.lectiva. Punt i final d'un molt bon concert que va ser tal i com esperava, sense sorpreses (això pot ser una pega, o no, tot depèn...). Ah, i potser és el concert on he cantat més tonades de les cançons, gentilesa de Dave Gahan que callava perquè poguéssim esplaiar-nos, moments emocionants de gallina de piel (malgrat que estem parlant de techno!) Aquí estan totes les lletres, per si vols cantar a la dutxa.

Quan un grup toca durant 27 anys, mantenint l'estil coherent, publicant treballs acurats i omplint recintes per tot el món, és més que una casualitat. Van ser els precursos de la introducció de l'electrònica a la música i han sabut navegar amb un rumb fix tots aquests anys, i això en els temps que corren, de màxima segmentació de públics i estils, és per mi tot un mèrit, un refugi elèctronic en temps de música sovint massa volàtil. Llarga vida a Depeche!

Llista de cançons que van interpretar:
In Chains
Wrong
Hole To Feed
Walking In My Shoes
A Question Of Time
Precious
World In My Eyes
Fly On The Windscreen
Jezebel
Home
Miles Away / The Truth Is
Policy Of Truth
It's No Good
In Your Room
I Feel You
Enjoy The Silence
Never Let Me Down Again
I al Bis:
One Caress
Stripped
Behind The Wheel
Personal Jesus

Vàries crítiques han estat positives.

Hi ha molts videos millors al youtube, però aquest és el meu! Inici de "Policy of truth":

Si vols més Larsson, "Aurora Boreal"

Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible).
L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.

Crossing Projects: fusió d'amor per la dansa

Dissabte passat, de forma mig improvisada, vaig ser al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell per assistir a l'espectacle de dansa contemporània "Mañana es 17?" a càrrec de "l'Associació Contemporània" de dansa amateur. Un grup d'una dotzena de noies que, malgrat el seu caire amateur, realment van aconseguir moviments i coreografies molt ben aconseguides i amb una bona selecció musical (espero que l'SGAE no els reclamés res, ja que a 3 euros l'entrada, justet devien cobrir despeses pel seu muntatge). De fet, el què em va portar allà va ser el veure la meva veïna Ivette, qui desconeixia el meu passat vinculat al món de la dansa, davant la seva sorpresa. De fet encara sorpèn avui en dia que un un nen amb 5 anys s'inicïi en el món de la dansa clàssica, tot i que la meva evolució em va fer anar a parar durant més de 20 anys a l'Esbart Sant Martí de Barcelona, que tant ha significat i encara significa per la meva família.
Al què anava: l'Ivette va ser amb la Helens a la ràdio en una entrevista que em va fer agafar moltes ganes de veure el seu projecte Crossing Projects, que van inserir dins el programa d'aquella nit, ja que la Ivette havia estat professora d'aquesta associaciò de dansa amateur de Sabadell.
El projecte Crossing Projects sorgeix de dues professores de l'Escola de Dansa de Castellar (Ivette Saez i Elena Briega) en el que, com el seu nom indica, creuen projectes fusionant la formació contemporània d'una i la formació flamenca de l'altra. El resultat que vaig poder veure va ser la peça "A pies descalzos" en que totes dues fan honor a l'esperit que aquesta jove companyia pretén. Ho pretenen sense ser pretensioses, és a dir amb vestuari i escenografia senzilla, aconsegueixen omplir l'escenari amb una idea molt i molt interessant. A falta de recursos, l'escenari s'omple amb imaginació. I les ganes i l'amor per la dansa, sense desmerèixer la seva bona tècnica, és la clau per un resultat fresc i prometedor.
És el meu punt de vista, partint de què la meva pobra i curta formació i incursió en el món de la dansa la vaig rebre des de l'òptica clàssica de mans de la meva mare, i la d'esbart a mans del meu pare i del David Martínez. Més grandet, sense deixar l'Esbart, vaig viure anys molt bons i formació neoclàssica a mans del David Campos, però per molt que m'agradi, la meva condició física i les meves obligacions laborals us han salvat de què un servidor hagi pujat més a dalt d'un escenari. Bé, menteixo, vaig fer algunes incursions teatrals a l'escola, i a l'Esbart Teatral de Castellar, però curiosament no m'han trucat més... Per això ara em conformo en ser un consumidor cultural com el Dani, i tenir la sort de descobrir talents com el de la Ivette i l'Elena.