La Fundació Miró acull fins al setembre una exposició curta però molt intensa de quadres del pintor irlandés Sean Scully.
No coneixia l'obra d'aquest artista viu i m'ha encantat. Recull l'esperit de Mondrian i el de Rothko. Obres de gran format amb línees rectangulars, que no es creuen mai; quadrats i rectangles, en colors apagats, alguns encaixats a dintre els altres i en 3D. Pura emoció. Molt recomanable.
La mostra inclou també dibuixos de petit format i sorprenents fotografies de portals i de murs de pedra, que reprodueixen precisament les formes dels seus quadres.
Vaig assistir al darrer espectacle de La Fura dels Baus al Mercat de les Flors amb els dubtes de si sabria conectar amb un tipus de representació que a finals dels 80 i principis dels 90 m'havia colpit (MTM, Noun). I sí, extraordinari, la mateixa sensació de 'viure' i no solament 'observar' un espectacle teatral i artístic.
La Fura ofereix les emocions i l'energia de sempre: música a tot drap, públic com a part de l'escena, acció, violència, video, pirotecnia, i a més un conjunt d'escenes suggerents i amb un fil conductor precís i clar. En aquest cas, el camí (inevitable?)de les societats cap el totalitarisme: la història cada dia explicada a les notícies, de la uniformització de les idees, de la degració de les relacions a la societat, de la violència que retroalimenta la violència i que duu enlloc.
Ple a vessar al Teatre Grec el passat dimecres per escoltar i emocionar-se amb la veu i les melodies d'Antony & The Johnsons. Un lloc ideal, una nit serena i càlida d'estiu, per escoltar amb tranquil.litat una de les veus més trencadores que he escoltat en el món del pop.
Vaig conèixer com molts a aquest artista gràcies a la pel.lícula de la Isabel Coixet "La vida secreta de les paraules", precisament amb aquesta cançó 'Hope there's someone' va acabar el seu recital amb un segon bis. Més enllà de la seva compostura especial, els seus tics en escena, és capaç amb les seves cançons i melodies emocionar profundament.
Amb una banda impecablement vestida de blanc, 10 músics en total amb secció completa de corda, va repassar les cançons dels seus 2 treballs, començant fort amb 'Misteries of love', tot un clàssic que ell adapta amb un tempo lent i sincopat. I també després amb 'For today I'm a boy', 'Fistful of love', 'Twiligth' i 'I fell in love with a dead boy'. Amb un primer bis fantàstic, 'You are my sister', i també en un altre moment versionant Leonard Cohen amb 'The guests'.
En resum, una delícia de concert, una nit inoblidable.
Una mica decepcionant la pel·lícula 'Fast Food Nation', que es va estrenar fa uns dies. Per mi es queda a mitges en la denúncia de les pràctiques abusives de les grans cadenes d'hamburgueseries. No he llegit el llibre d'Eric Schlosser del mateix títol, potser és més profund, ja se sap que de vegades les pel·lícules no s'aturen als detalls. El film retrata persones atrapades en el seu destí com a peces de la producció en cadena (la inmigració il.legal, això sí que és un drama i ho denúncia clarament), però després retrata la incapacitat dels directius de l'empresa, la patxoca dels implicats en el frau de la qualitat de la carn, i la desorientació i profunda innocència de la joventut dels EEUU.
Potser més que decepcionant la pel·lícula és depriment...
