22/1/09

La "Revolta" de la dansa

En primer lloc disculpar-me per haver estat tants mesos sense escriure (i em salto coses que he vist com per exemple Aloma al TNC...). La feina i una mudança m’han distret de les meves col·laboracions al Consumidor Cultural. Ho sento.
En aquests escrits s’hi parla poc, per no dir gens, de dansa. I cal desfer aquest greuge, tot i que quedi molt malament parlar d’un espectacle de l’esbart on vaig estar vinculat uns 20 anys de la meva vida, i que, a més, ha produït l’Andreu G. Cartanyà, el meu pare. Del 8 a l'11 de gener l’Esbart Sant Martí – Ballet Folklòric del Països Catalans va presentar Revolta omplint cada dia la Sala 2 a l’Auditori de Barcelona. Massa sovint el que comentem en aquest blog són espectacles de fora de Catalunya (sobretot òpera o música i concerts) però em sembla de justícia parlar de dansa, i més de dansa catalana.
Sovint s’associa un esbart dansaire a una cosa avorrida i passada de moda. Doncs bé, el Sant Martí està protagonitzant una revolta. Una forma d’actualitzar el folklore català sense oblidar les seves arrels ni la tradició. Per aquest motiu el seu director, David Martínez, ha creat Revolta, un espectacle folklòricament integral, ja que comença per una dansa senyorial i ben tradicional de Catalunya, passa per un més animat bolero mallorquí, i acaba amb una ben coneguda tradicional polca amb so de gralla que es balla amb texans al més pur ritme de música house!
Ara que els castellers estan de moda i sembla que acaparin la major part de l’atenció de les nostres manifestacions populars i tradicionals, l’Esbart Sant Martí fa una aposta per actualitzar el folklore en la seva vessant de la dansa en ple segle XXI. Si veieu el reportatge del programa Nydia de TV3 (a partir del minut 11), és molt interessant constatar que hi ha gent jove motivada i implicada en aquest món de forma completament amateur. Tots tenen la seva feina per viure, però sense rebre una remuneració econòmica per la seva tasca, ofereixen un espectacle de talla absolutament professional (el Sebastià Vilanou ve a Barcelona a assajar i és de Perpinyà...).
Potser els més puristes es posaran les mans al cap, però si volem veure sobreviure els esbarts, Revolta és una bona manera d’actualitzar i modernitzar el folklore motivant i implicant alhora a la gent jove.
Alguns esbarts ja fa anys que van iniciar més o menys encertadament el camí de la renovació, el Sant Martí va encetar una nova etapa amb Mediterrània, l’Agrupament d’Esbarts va produir al Mercat de les Flors el 2006 un encertat Camí d’Apira, i ara ha arribat la Revolta. Una manera de fer de la dansa catalana un espectacle digne dels millors escenaris de Barcelona, del nostre país i segurament de més enllà... i si no ja ho veureu...

19/1/09

Elogi de l'absurd a "Burn after reading"

La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.

El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.

Crítica aquí i trailer al youtube.

11/1/09

"Simon Boccanegra" fosc, conceptual i equilibrat

Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.

Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.

L'argument és complicat de nassos, aquí un 'resum' bastant llarg. I he trobat aquesta crítica positiva.