Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
Segons l'estudi:
No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.
Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.
Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.
Diuen que aquesta pel.lícula canviarà el cinema tal i com l'hem conegut. Jo no ho crec, la veritat. Avatar és una bona pel.licula d'aventures que té els efectes visuals, sonors i especials més espectaculars que he vist mai, i a més a més en un 3D molt ben aconseguit. No cal buscar-hi res més, els 300 milions de dòlars que ha costat no els han dedicat al guió, ni tampoc l'objectiu era tenir unes grans interpretacions (ei, de veritat, els dolents cal que siguin tan curts de gambals? fan vergonya), ni tampoc crec que s'hagi aconseguit, tal com s'ha pretès dir, un gran missatge ecologista que la gent es faci seu. És una història clàssica d'aventures futuristes, que no té la menjadadetarru de "Matrix", ni la mitomania de "Star Wars", ni la èpica clàssica de "El senyor dels Anells", però agafa referències de tots ells (la 'connexió' entre cervells de dos éssers és una clara evolució del foradet al clatell de Matrix....). I és sobretot un brutal desplegament tecnològic, que segur que anirem veient com s'aplica en properes pel.lícules que intentaran que tornem a anar al cinema i paguem l'entrada per veure 3D. En això sí que cal reconeixer l'esforç de James Cameron per ser un precursor.
Agraeixo a inusual i a Adobe que m'hagin convidat a l'estrena. I pel 3D m'han donat unes ulleres polaritzades molt xules, i molt retro! he passat una tarda distreta, amb crispetes i refresc i mirant de seguir com podia l'acció visual a una velocitat de vertigen i sobresortint d'una enorme pantalla. Està clar que en sortirà un interessant videojoc per seguir fent caixa....
Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...
M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.
La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.
El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.
Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura. Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall). Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema. Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!
Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.
La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...
La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.
La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.
Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.
En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.
La Isabel Coixet ja ens té acostumats a fer pel.lícules que es mouen entre la tristor i l'esperança, i en aquest cas no podia ser menys. La història d'un professor de literatura entrat en edat i que no vol perdre la joventut acostant-se a les seves alumnes, combinat amb la jovialitat de l'alumna guapa i intel.ligent interpretada per una estoica Penelope Cruz amb un anglès apurat. La història funciona bé, amb certa lentitud, i quan semblava que ens duria a un final trist però assumible, el guió fa una volta dramàtica més i ens aboca a una drama final amb malaltia i llàgrimes a dojo.
Sense arribar per mi al nivell de 'Mi vida sin mi' o 'La vida secreta de las palabras', Elegy es un bona pel.licula amb un treball molt bo del Ben Kingsley i la Penelope Cruz, i un secundari de luxe i 'de tornada' de tot, el Dennis Hopper.
Una història senzilla però molt ben explicada i filmada per Jason Reitman. Juno és una pel·lícula divertida que sap convertir en comèdia una història que en general seria rodada com un drama, com és el tema dels embarassos juvenils. En aquesta història, el guió ens retrata adolescents que, malgrat la seva inexperiència, pensen i actuen com a adults i ho fan idealitzant el món dels grans. En canvi, veiem adults que estan perduts i que no saben comportar-se com a tal. Una contraposició que funciona com a conflicte en el nus final a la pel.lícula i que, gràcies la vitalitat de Juno, fa que una possible tragèdia es converteixi finalment en una crida a l'optimisme. L'actriu Ellen Page fa una interpretació fantàstica com a Juno i porta tot el pes de la pel·lícula, amb diàlegs frescos i ràpids. Menció apart a la extraordinària banda sonora, un recull de temes de varis grups que han ajudat a aquesta producció independent hagi tingut molt d''èxit.
1.- Barry Louis Polisar - All I Want Is You 2.- Kimya Dawson - Rollercoaster 3.- The Kinks - A Well Respected Man 4.- Buddy Holly - Dearest 5.- Mateo Messina - Up The Spout 6.- Kimya Dawson - Tire Swing 7.- Belle And Sebastian - Piazza, New York Catcher 8.- Kimya Dawson - Loose Lips 9.- Sonic Youth - Superstar 10.- Kimya Dawson - Sleep (Instrumental) 11.- Belle And Sebastian - Expectations 12.- Mott The Hoople - All The Young Dudes 13.- Kimya Dawson - So Nice So Smart 14.- Cat Power - Sea of Love 15.- Kimya Dawson y Antsy Pants - Tree Hugger 16.- The Velvet Underground - I´m Sticking With You 17.- The Moldy Peaches - Anyone Else but You 18.- Antsy Pants - Vampire 19.- Ellen Page and Michael Cera - Anyone Else But
Uf! Els Coen són implacables i ho demostren més que mai ara a 'No Country for old men' (Oscar a millor peli i direcció), amb la qual el Bardem ha guanyat molts premis, entre ells l'Oscar. S'ho ha guanyat, el seu personatge és tan potent, tan perturbat, tan boig, que acaba menjant-se tot el protagonisme de la pel.lícula. Potser és finalment aquest el defecte de la cinta, que al final tot gira al voltant del criminal de la bombona de gas (amb aquest material i la cara de pal ja de per si inquieta). Comença molt bé, el guió obre pistes, t'has d'anar composant la trama, les escenes al desert són fantàstiques, manté la tensió a tope durant tota la persecució dels calés, però per mi el tram final no acaba d'estar ben lligat, o és que no hi ha respostes al perquè cada personatge actua com ho fa, potser esperava això al final per tancar un bon thriller.
Totes les crítiques han parlat d'un gran treball de direcció, de bona fotografia, d'una boníssima adaptació de la novel.la de Corman McCarthy i d'un bon treball dels actors, en especial Bardem i Tommy Lee Jones, el poli que es retira desencantat (una versió jubilada de la fantàstica Frances McDormand, la poli embarassada de 'Fargo', per mi la millor dels Coen juntament amb 'El Gran Salto'). El que segur que aconsegueix la pel.lícula és no deixar indiferent, amb aquesta sobredosi de violència gratuïta. Més val no pensar-hi massa, com fa el policia interpretat pel Tommy Lee Jones, perquè la conclusió sobre el que passa al món pot ser molt pessimista...
En fi, bona pel.lícula, en la línia Coen, cinema d'autor. Ei, i s'ha de veure en versió original, a l'espanyola el doblador del Bardem és el Boixaderas, impresentable....
Traduïda aquí com 'Pozos de ambición' (quina mania tenen de canviar els títols originals!!!), aquesta película és sobretot un vehicle de lluïment de Daniel Day-Lewis, amb un d'aquells papers que tan li agraden, complex, desmesurat en algun punt, en la linea del carnisser de 'Gangs of New York". Un paper que li ha valgut l'Oscar. La història d'un home a principis de segle XX que té una desmesurada ambició de negoci com a perforador de pous de petroli i que se surt amb la seva sí o sí, i que per això no té escrúpols d'utilitzar un fill adoptat o fer-se d'una secta si això ha de ser el camí per fer calés. Tot i que vol mantenir la imatge de persona consciencida per la família, per la societat i pel benestar de tothom, ell va a la seva i pensa només en ell, intenta ser bo però no hi ha res a fer. Quants homes de negocis són així a principis de segle XXI.... molts!!!!
Ben dirigida per Paul Thomas Anderson, una molt bona fotografia a les planúries seques del sud dels EUA i una música extranya però impactant que dóna molta personalitat al film (composada per un membre de Radiohead), un film inquietant
Fa pocs dies el cinema ha perdut a dos directors únics. Dues de les escenes culminants de la seva obra: la partida d'escacs amb la Mort al 'Setè Segell' d'Ingmar Bergman i la partida de tennis sense pales a 'Blow Up'de Michelangelo Antonioni.
Una mica decepcionant la pel·lícula 'Fast Food Nation', que es va estrenar fa uns dies. Per mi es queda a mitges en la denúncia de les pràctiques abusives de les grans cadenes d'hamburgueseries. No he llegit el llibre d'Eric Schlosser del mateix títol, potser és més profund, ja se sap que de vegades les pel·lícules no s'aturen als detalls. El film retrata persones atrapades en el seu destí com a peces de la producció en cadena (la inmigració il.legal, això sí que és un drama i ho denúncia clarament), però després retrata la incapacitat dels directius de l'empresa, la patxoca dels implicats en el frau de la qualitat de la carn, i la desorientació i profunda innocència de la joventut dels EEUU.
Potser més que decepcionant la pel·lícula és depriment...
Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
