U2 aclapara

La gira mundial "megalòmana" de U2 va començar a Barcelona el dia 30 de juny passat. Espectacular i aclaparadora. Va ser un privilegi poder ser un dels primers 90000 espectadors a veure un show descomunal, un prodigi tècnic, electrònic i arquitèctònic, on el continent era tan bèstia que, per moments, no importava gaire quin era el contingut. Va ser una gran experiència viure-ho i veure-ho. Crec però que el desequilibri entre show i música era, almenys la nit de l'estrena, massa gran.

Era el meu quart concert de U2. Sempre un té la tendència a comparar, a dir si és millor o pitjor que l'altre. Musicalment, per mi no va ser millor que el de fa quatre anys, Vertigo Tour, ni tampoc de l'Achtung Baby al Sant Jordi fa uns quants anys més. Crec que era tan gros tot el que envoltava el grup, les llums, l'escenari, la mastodóntica estructura en forma d'urpa i la megapantalla circular, que deixava la música en un segon terme. Potser també perquè el seu darrer disc té 2 o 3 temes interessants i poc més, també perquè crec que no estava del tot rodat. Són coses de l'estrena.

El que sí que agreixo molt a U2 en els quatre concerts que he vist és la seva capacitat de superació en el disseny de l'espectacle. Per això sempre sé que un concert de U2 no em deixarà indiferent i no em deixarà descontent, sempre hi ha sorpreses i elements nous que et faran recordar-lo per sempre. Aquesta vegada han superat tot l'imaginable en un concert de rock, un escenari increïble i un espectacle visual brutal. Connectar en directe amb els astronautes de l'estació espaial a mig concert va ser fins i tot un excés, "rizar el rizo", està bé per demostrar que el grup és un fenòmen universal i s'hi esplaien, però el que van aconseguir és refredar l'ambient.

Malauradament vaig estar a un lateral al darrera, i la veritat és que em va molestar una mica que l'escenari no fos del tot circular, tot i que la gira es diu 360º. He estat en 2 concerts amb escenari circular, de Peter Gabriel i de Phil Collins, i la veritat és que em van encantar, però l'escenari era infinitament més petit i sense més elements addicionals. En el de U2 això per mi no funcionava, i és un tema que han de millorar perquè sino deixen molt descontents a la gent del darrera, més que res perquè s'hi acosten en poques ocasions. He llegit també alguna crítica de que el so no era bo (jo crec que sí) i de que van tenir errors en alguns temes (al final en alguna cançó el que vaig notar és un Bono cansat i amb la veu cascada, aixó sí), en fi, com he dit abans, si el que es volia era només sentir la música no era el concert indicat.

Bono, com sempre, i amb l'edat cada cop més, aglutina causes i més causes a reivindicar en escena: Desmond Tutu, Aun San Suu Kyi i Birmània, Àfrica, medi ambient... i també homenatge al difunt Michael Jackson (increïble mix de "Angel of Harlem" i "Man in the Mirror") i traca final posant-se la samarreta del Barça regalada pel Pep Guardiola. Públic a la butxaca. Bono és Déu, U2 la seva religió i aquest escenari brutal, el seu temple. Ja el coneixem, i jo penso que sempre és millor que es reivindiquin causes justes i fer conscienciació a les masses quan tens un micro a la mà que no la indiferència i pitjor l'autocomplaença.

Les cançons que van sonar eren les que esperàvem, una tria de les més rockeres i dels "himnes" del grup. Molt bé. Llista de temes:

Breathe
No Line on the Horizon
Get On Your Boots
Magnificent
Beautiful DaY
I Still Haven't Found What I'm Looking For
Angel of Harlem
In A Little While
Unknown Caller
Unforgettable Fire
City of Blinding LIghts
Vertigo
I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight
Sunday Bloody Sunday
Pride (In The Name of Love)
MLK
Walk On
Where The Streets Have No Name
One
-------
Ultraviolet
With Or Without You
Moment of Surrender.

He penjat un sol video al youtube, perquè ja n'és ple. Van tocar un tema que m'encanta i que no els havia sentit mai un concert, una cançó dels 80, "The Unforgettable Fire":

La música en estat pur (diàleg de les músiques cristianes, sefardites, otomanes i araboandaluses de l’entorn mediterrani)

Mentre tothom només parla del concert d’U2, un servidor pressupostàriament s’ha hagut de conformar amb veure Jordi Savall en el marc del teatre Grec. I no vull fer pena amb aquesta afirmació, ja que el concert, com era d’esperar, va confirmar força les meves expectatives el dilluns passat 6 de juliol. Sota el nom de Mare Nostrum, Hespèrion XXI sota la batuta de Savall va oferir un recull de cançons antigues i populars de moltes de les cultures de la mediterrània, i com era d’esperar els músics interpreten aquestes peces amb una exquisidesa absoluta. Tota la mediterrània és representada en aquesta incansable tasca de recerca de música antiga que ha fet de Jordi Savall un dels músics més prestigiosos que mereixeria més reconeixement al nostre país. Ell però treballa, recerca, interpreta i intenta passar desapercebut a l’escenari.
Malauradament el què no ha passat desapercebut en aquest concert ha estat l’organització del Grec. Recentment aquest teatre ha modificat la numeració de les fileres del recinte i això va provocar una errada en l’emissió de les entrades que va fer que una fila sencera quedés duplicada, per la qual cosa almenys una quarantena de persones no podien seure. Òbviament aquestes persones reclamaven una solució i si més no una explicació. Però els minuts passaven i no apareixia cap responsable que donés la cara davant aquesta lamentable situació. Fins al punt que els músics van sortir a l’escenari quan encara seguia havent-hi gent dreta sense una resposta al problema. Davant els lògics xiulets i protestes del públic, una responsable del festival va pujar a l’escenari enmig de la mirada astorada dels músics. I total per donar una explicació i una disculpa, però cap solució. Tant havien de tardar a donar una explicació? No es podia retardar uns minuts la pujada dels músics a l’escenari i mirar de recol•locar els pobres espectadors afectats per una errada colossal de l’organització? Francament lamentable. Tot plegat va fer que el concert s’iniciés amb força mal gust de boca.
Els que teníem la sort de tenir el seient correcte, vam gaudir d’una execució magistral de música en estat pur. De viure cada nota a cada instant. De la peça més dolça a la més moguda. Abans he dit que va confirmar força les meves expectatives. I dic només força perquè em va faltar una mica més de nervi i de passió. Com aquell qui diu, ni en les seves interpretacions més animades no es van despentinar en cap moment. Potser sí que hi era aquest passió em dirien els més puristes, però es va trobar a faltar una mica més de comunicació i de connexió amb el públic. Pocs comentaris, poca interacció parlada... i això és el que s’espera també com a part del valor afegit d’un concert ja que si no, tot i que el Grec té bona acústica, podria gaudir d’aquesta música també fantàsticament a casa en un dels fantàstics CD’s del prolífic Savall. Malgrat tot, una agradable nit d’estiu al Grec sempre val la pena. Sempre i quan no et quedis sense seient... ;-)