Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
Segons l'estudi:
No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.
Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.
Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.
Diuen que aquesta pel.lícula canviarà el cinema tal i com l'hem conegut. Jo no ho crec, la veritat. Avatar és una bona pel.licula d'aventures que té els efectes visuals, sonors i especials més espectaculars que he vist mai, i a més a més en un 3D molt ben aconseguit. No cal buscar-hi res més, els 300 milions de dòlars que ha costat no els han dedicat al guió, ni tampoc l'objectiu era tenir unes grans interpretacions (ei, de veritat, els dolents cal que siguin tan curts de gambals? fan vergonya), ni tampoc crec que s'hagi aconseguit, tal com s'ha pretès dir, un gran missatge ecologista que la gent es faci seu. És una història clàssica d'aventures futuristes, que no té la menjadadetarru de "Matrix", ni la mitomania de "Star Wars", ni la èpica clàssica de "El senyor dels Anells", però agafa referències de tots ells (la 'connexió' entre cervells de dos éssers és una clara evolució del foradet al clatell de Matrix....). I és sobretot un brutal desplegament tecnològic, que segur que anirem veient com s'aplica en properes pel.lícules que intentaran que tornem a anar al cinema i paguem l'entrada per veure 3D. En això sí que cal reconeixer l'esforç de James Cameron per ser un precursor.
Agraeixo a inusual i a Adobe que m'hagin convidat a l'estrena. I pel 3D m'han donat unes ulleres polaritzades molt xules, i molt retro! he passat una tarda distreta, amb crispetes i refresc i mirant de seguir com podia l'acció visual a una velocitat de vertigen i sobresortint d'una enorme pantalla. Està clar que en sortirà un interessant videojoc per seguir fent caixa....
Nit de pop electrònic de tota la vida a un Palau Sant Jordi ple a vessar, primera de les dues nits de Depeche Mode a Barcelona. Vam ballar al so de les cançons que van omplir la nostra adolescència i joventut als pubs i discos d'aquests móns de Déu, i això ja és un tot plaer!!!
Va ser un concert milimètricament executat, amb el fons de teclat i sintetitzador característic del grup, simple i precís; amb una potent bateria (molt potent, feia vibrar la caixa toràcica!) i una guitarra molt rockera de, en la meva opinió, l'ànima real del grup, Martin Gore. Dave Gahan s'endú el protagonisme amb la seva veu greu i potent (menys que abans), i el seu posat de 'chulu-piscines", què hi farem. Escenografia molt senzilla i amb un fons de video molt acurat que acompanyava les cançons amb simplicitat i delicadesa.
El concert va començar de veritat al quart tema, "Walking in your shoes", després de passar per la indiferència general dels temes correctes del seu últim disc. A partir d'aquí tot eren clàssics apassionants i conegudíssims: "World in my eyes", "Policy of truth", "It's no good", "In your room", "I feel you", "Never let me down again",.... I això que es van deixar temes com "Everything counts" o el seu primer single "I just can't get enough"! Tenen repertori per triar i remenar. Pel final del bis es van reservar el superhit "Personal Jesus", catarsis col.lectiva. Punt i final d'un molt bon concert que va ser tal i com esperava, sense sorpreses (això pot ser una pega, o no, tot depèn...). Ah, i potser és el concert on he cantat més tonades de les cançons, gentilesa de Dave Gahan que callava perquè poguéssim esplaiar-nos, moments emocionants de gallina de piel (malgrat que estem parlant de techno!) Aquí estan totes les lletres, per si vols cantar a la dutxa.
Quan un grup toca durant 27 anys, mantenint l'estil coherent, publicant treballs acurats i omplint recintes per tot el món, és més que una casualitat. Van ser els precursos de la introducció de l'electrònica a la música i han sabut navegar amb un rumb fix tots aquests anys, i això en els temps que corren, de màxima segmentació de públics i estils, és per mi tot un mèrit, un refugi elèctronic en temps de música sovint massa volàtil. Llarga vida a Depeche!
Llista de cançons que van interpretar: In Chains Wrong Hole To Feed Walking In My Shoes A Question Of Time Precious World In My Eyes Fly On The Windscreen Jezebel Home Miles Away / The Truth Is Policy Of Truth It's No Good In Your Room I Feel You Enjoy The Silence Never Let Me Down Again I al Bis: One Caress Stripped Behind The Wheel Personal Jesus
Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible). L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.
Dissabte passat, de forma mig improvisada, vaig ser al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell per assistir a l'espectacle de dansa contemporània "Mañana es 17?" a càrrec de "l'Associació Contemporània" de dansa amateur. Un grup d'una dotzena de noies que, malgrat el seu caire amateur, realment van aconseguir moviments i coreografies molt ben aconseguides i amb una bona selecció musical (espero que l'SGAE no els reclamés res, ja que a 3 euros l'entrada, justet devien cobrir despeses pel seu muntatge). De fet, el què em va portar allà va ser el veure la meva veïna Ivette, qui desconeixia el meu passat vinculat al món de la dansa, davant la seva sorpresa. De fet encara sorpèn avui en dia que un un nen amb 5 anys s'inicïi en el món de la dansa clàssica, tot i que la meva evolució em va fer anar a parar durant més de 20 anys a l'Esbart Sant Martí de Barcelona, que tant ha significat i encara significa per la meva família. Al què anava: l'Ivette va ser amb la Helens a la ràdio en una entrevista que em va fer agafar moltes ganes de veure el seu projecte Crossing Projects, que van inserir dins el programa d'aquella nit, ja que la Ivette havia estat professora d'aquesta associaciò de dansa amateur de Sabadell. El projecte Crossing Projects sorgeix de dues professores de l'Escola de Dansa de Castellar (Ivette Saez i Elena Briega) en el que, com el seu nom indica, creuen projectes fusionant la formació contemporània d'una i la formació flamenca de l'altra. El resultat que vaig poder veure va ser la peça "A pies descalzos" en que totes dues fan honor a l'esperit que aquesta jove companyia pretén. Ho pretenen sense ser pretensioses, és a dir amb vestuari i escenografia senzilla, aconsegueixen omplir l'escenari amb una idea molt i molt interessant. A falta de recursos, l'escenari s'omple amb imaginació. I les ganes i l'amor per la dansa, sense desmerèixer la seva bona tècnica, és la clau per un resultat fresc i prometedor. És el meu punt de vista, partint de què la meva pobra i curta formació i incursió en el món de la dansa la vaig rebre des de l'òptica clàssica de mans de la meva mare, i la d'esbart a mans del meu pare i del David Martínez. Més grandet, sense deixar l'Esbart, vaig viure anys molt bons i formació neoclàssica a mans del David Campos, però per molt que m'agradi, la meva condició física i les meves obligacions laborals us han salvat de què un servidor hagi pujat més a dalt d'un escenari. Bé, menteixo, vaig fer algunes incursions teatrals a l'escola, i a l'Esbart Teatral de Castellar, però curiosament no m'han trucat més... Per això ara em conformo en ser un consumidor cultural com el Dani, i tenir la sort de descobrir talents com el de la Ivette i l'Elena.
Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...
Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella. Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.
Coldplay va passar per l'estadi de Montjuic deixant males sensacions. Aquesta banda té bones cançons, melodies enganxoses i fàcils que entren bé, però els estadis els van grans. No van aconseguir aixecar-me de la cadira més enllà d'algun moment puntual, i a més el so va ser tan i tan dolent, que al final em va quedar una sensació de total indiferència. Una llàstima. Han tingut durescrítiques pel desastrós so, fins el punt que s'està demanant que es repeteix el concert en aquesta web. Jo he signat, sóc la signatura 2910, que per protestar no quedi.
Al marge d'això, que no és menor, estic segur que aquest grup, en un concert acústic, en un lloc petit com el Palau de la Música o l'Auditori, crearia un caliu molt bo, perquè té temes preciosos, i el Chris Martin al piano sap transmetre sentiments. Els ha pujat una mica l'èxit al cap, s'han passat de mida, els estadis són pels grups de Primera Divisió. Penjar quatre globus per les graderies, tirar-ne uns quants més perquè la gent es distregui, llençar confetti i coets, és superficial i no és suficient per fer vibrar als espectadors.
En fi, ja està vist, i aquí un tros de la seva tonada "Viva la Vida", pegadiiiiizaaa....
La gira mundial "megalòmana" de U2 va començar a Barcelona el dia 30 de juny passat. Espectacular i aclaparadora. Va ser un privilegi poder ser un dels primers 90000 espectadors a veure un show descomunal, un prodigi tècnic, electrònic i arquitèctònic, on el continent era tan bèstia que, per moments, no importava gaire quin era el contingut. Va ser una gran experiència viure-ho i veure-ho. Crec però que el desequilibri entre show i música era, almenys la nit de l'estrena, massa gran.
Era el meu quart concert de U2. Sempre un té la tendència a comparar, a dir si és millor o pitjor que l'altre. Musicalment, per mi no va ser millor que el de fa quatre anys, Vertigo Tour, ni tampoc de l'Achtung Baby al Sant Jordi fa uns quants anys més. Crec que era tan gros tot el que envoltava el grup, les llums, l'escenari, la mastodóntica estructura en forma d'urpa i la megapantalla circular, que deixava la música en un segon terme. Potser també perquè el seu darrer disc té 2 o 3 temes interessants i poc més, també perquè crec que no estava del tot rodat. Són coses de l'estrena.
El que sí que agreixo molt a U2 en els quatre concerts que he vist és la seva capacitat de superació en el disseny de l'espectacle. Per això sempre sé que un concert de U2 no em deixarà indiferent i no em deixarà descontent, sempre hi ha sorpreses i elements nous que et faran recordar-lo per sempre. Aquesta vegada han superat tot l'imaginable en un concert de rock, un escenari increïble i un espectacle visual brutal. Connectar en directe amb els astronautes de l'estació espaial a mig concert va ser fins i tot un excés, "rizar el rizo", està bé per demostrar que el grup és un fenòmen universal i s'hi esplaien, però el que van aconseguir és refredar l'ambient.
Malauradament vaig estar a un lateral al darrera, i la veritat és que em va molestar una mica que l'escenari no fos del tot circular, tot i que la gira es diu 360º. He estat en 2 concerts amb escenari circular, de Peter Gabriel i de Phil Collins, i la veritat és que em van encantar, però l'escenari era infinitament més petit i sense més elements addicionals. En el de U2 això per mi no funcionava, i és un tema que han de millorar perquè sino deixen molt descontents a la gent del darrera, més que res perquè s'hi acosten en poques ocasions. He llegit també alguna crítica de que el so no era bo (jo crec que sí) i de que van tenir errors en alguns temes (al final en alguna cançó el que vaig notar és un Bono cansat i amb la veu cascada, aixó sí), en fi, com he dit abans, si el que es volia era només sentir la música no era el concert indicat.
Bono, com sempre, i amb l'edat cada cop més, aglutina causes i més causes a reivindicar en escena: Desmond Tutu, Aun San Suu Kyi i Birmània, Àfrica, medi ambient... i també homenatge al difunt Michael Jackson (increïble mix de "Angel of Harlem" i "Man in the Mirror") i traca final posant-se la samarreta del Barça regalada pel Pep Guardiola. Públic a la butxaca. Bono és Déu, U2 la seva religió i aquest escenari brutal, el seu temple. Ja el coneixem, i jo penso que sempre és millor que es reivindiquin causes justes i fer conscienciació a les masses quan tens un micro a la mà que no la indiferència i pitjor l'autocomplaença.
Les cançons que van sonar eren les que esperàvem, una tria de les més rockeres i dels "himnes" del grup. Molt bé. Llista de temes:
Breathe No Line on the Horizon Get On Your Boots Magnificent Beautiful DaY I Still Haven't Found What I'm Looking For Angel of Harlem In A Little While Unknown Caller Unforgettable Fire City of Blinding LIghts Vertigo I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight Sunday Bloody Sunday Pride (In The Name of Love) MLK Walk On Where The Streets Have No Name One ------- Ultraviolet With Or Without You Moment of Surrender.
He penjat un sol video al youtube, perquè ja n'és ple. Van tocar un tema que m'encanta i que no els havia sentit mai un concert, una cançó dels 80, "The Unforgettable Fire":
Mentre tothom només parla del concert d’U2, un servidor pressupostàriament s’ha hagut de conformar amb veure Jordi Savall en el marc del teatre Grec. I no vull fer pena amb aquesta afirmació, ja que el concert, com era d’esperar, va confirmar força les meves expectatives el dilluns passat 6 de juliol. Sota el nom de Mare Nostrum, Hespèrion XXI sota la batuta de Savall va oferir un recull de cançons antigues i populars de moltes de les cultures de la mediterrània, i com era d’esperar els músics interpreten aquestes peces amb una exquisidesa absoluta. Tota la mediterrània és representada en aquesta incansable tasca de recerca de música antiga que ha fet de Jordi Savall un dels músics més prestigiosos que mereixeria més reconeixement al nostre país. Ell però treballa, recerca, interpreta i intenta passar desapercebut a l’escenari. Malauradament el què no ha passat desapercebut en aquest concert ha estat l’organització del Grec. Recentment aquest teatre ha modificat la numeració de les fileres del recinte i això va provocar una errada en l’emissió de les entrades que va fer que una fila sencera quedés duplicada, per la qual cosa almenys una quarantena de persones no podien seure. Òbviament aquestes persones reclamaven una solució i si més no una explicació. Però els minuts passaven i no apareixia cap responsable que donés la cara davant aquesta lamentable situació. Fins al punt que els músics van sortir a l’escenari quan encara seguia havent-hi gent dreta sense una resposta al problema. Davant els lògics xiulets i protestes del públic, una responsable del festival va pujar a l’escenari enmig de la mirada astorada dels músics. I total per donar una explicació i una disculpa, però cap solució. Tant havien de tardar a donar una explicació? No es podia retardar uns minuts la pujada dels músics a l’escenari i mirar de recol•locar els pobres espectadors afectats per una errada colossal de l’organització? Francament lamentable. Tot plegat va fer que el concert s’iniciés amb força mal gust de boca. Els que teníem la sort de tenir el seient correcte, vam gaudir d’una execució magistral de música en estat pur. De viure cada nota a cada instant. De la peça més dolça a la més moguda. Abans he dit que va confirmar força les meves expectatives. I dic només força perquè em va faltar una mica més de nervi i de passió. Com aquell qui diu, ni en les seves interpretacions més animades no es van despentinar en cap moment. Potser sí que hi era aquest passió em dirien els més puristes, però es va trobar a faltar una mica més de comunicació i de connexió amb el públic. Pocs comentaris, poca interacció parlada... i això és el que s’espera també com a part del valor afegit d’un concert ja que si no, tot i que el Grec té bona acústica, podria gaudir d’aquesta música també fantàsticament a casa en un dels fantàstics CD’s del prolífic Savall. Malgrat tot, una agradable nit d’estiu al Grec sempre val la pena. Sempre i quan no et quedis sense seient... ;-)
Nit fantàstica de música el passat dia 4 a l'Auditori. Wilco és un dels grups que més m'han fascinat els darrers anys, per la capacitat de fer parlar les guitarres, com si converséssin entre elles, transmetent estats d'ànims. Peces molt variades, des de balades amb solos vibrants, fins a més rockeres, passant per experiments diversos. Música generosa sense guarniments innecesaris, honestedat musical. Un líder un pèl arrogant però simpàtic en el fons, Jeff Tweedy, coordina un grup de músics perfeccionistes i amb geni. Dues hores llargues de concert comòdament instal.lats a l'Auditori.
Un gran concert, un dels millors que he viscut. He trobat molt material al Youtube, he insertat més avall alguns videos, alguns tenen un so força bo, d'altres no tant, però el que volia és guardar també en imatges el record d'una gran vivència musical.
La primera part del concert va ser ben suau, com a "You are my face":
Una cançó preciosa, "At least that's what you said":
El solo de guitarra a "Impossible Germany", espectacular:
"Spiders (kidsmoke)", final del concert, guitarres a tope:
Va ser el darrer divendres de maig que vaig poder comprovar en directe que la Sílvia Pérez Cruz era una nova veu per enamorar-me’n. Jo he estat un dels molts que la vaig descobrir a través del disc de la Marató de TV3 de l’any 2007 amb aquella versió que el grup Las Migas van fer d’aquell Everybody’s Talking del Nilsson i que realment m’arriba al fons del cor, com feia temps que una cançó no ho aconseguia. Des de llavors l’havia sentit en algun enregistrament amb el grup Las Migas, una formació de flamenc composat per la Sívia, que és de Calella de Palafrugell, i tres noies més: una sevillana, una berlinesa i una parisenca. No obstant, aquest divendres al que em refereixo, al costat de casa actuava la meitat de Las Migas, és a dir la Sílvia (veu, cajón i clarinet) i la Marta Robles (guitarra i veu). I ho feien en el marc del darrer concert de la 14ª edició del Cicle de la Capella de Montserrat a Castellar. Un cicle que coordina una de les persones amb més criteri i més bon gust musical de la capa de la terra, el Jaume Sala, a qui aprofito aquestes modestes ratlles per agrair-li l’alta qualitat al que l’ha fet arribar. La Sílvia és una persona que diria que és molt tímida però que cantant ho expressa tot. Fa el què vol amb la seva veu, per això s’atreveix amb el flamenc, el fado, el jazz, el folk i tot allò que li proposin i es proposi, sempre (i en part és el que la fa encantadora) amb tota la modèstia del món. Com diu el Jaume Sala, cada vegada en sentirem a parlar més i, si vol, es menjarà el món. Però ara per ara no ha enregistrat cap disc en solitari. Ha col•laborat en més d’una desena de discs de tots els estils perquè per damunt de tot li agrada la música i li agrada cantar. I la seva veu fa bonic qualsevol estil i peça musical amb la que s’atreveix. Perquè ella és tal com raja, i es nota que, el què fa, és tan sols perquè vol i li agrada. I així ho transmet. Suposo que ja li han dit, les comparacions són odioses, no se si a ella li agrada que li diguin... però és com tenir a prop la Noa catalana. Tan sols desitjo que no perdi aquest esperit, aquesta senzillesa i que, el boca-orella amb el que està començant a triomfar i a aixecar de la cadira aquell qui l’escolta, la projecti a donar-se encara més a conèixer i així molta més gent pugui gaudir de la seva veu. Els joves talents no són als concursos de la televisió on només busquen la fama, sinó que són a dalt de petits escenaris al costat de casa seduint-nos amb la humilitat i flirtejant amb tots els estils que demostren el seu amor real per la música.
M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.
Ha mort Pepe Rubianes. Un personatge únic, un actor que va trencar tots els esquemes de l'humor, amb uns monòlegs àcids i hilarants sobre les persones i la societat en què vivim. D'una petita anècdota en podia fer una història rocambolesca i surrealista, sempre amb el seu tot irreverent i groller. Va estar 9 anys ininterromputs a les Rambles amb el seu espectacle "Rubianes, solamente". Trobarem a faltar la seva veu sempre crítica amb el poder conservador i compromesa amb la causa d'esquerres.
Ens queda el record dels seus espectacles, potser mai he rigut tant en un teatre. En aquest video l'inici sempre igual dels seus espectacles.
Un museu és per damunt de tot cultura. Per aquest motiu he cregut oportú afegir aquestes lletres al consumidor cultural per parlar d’un dels pocs museus del que n’he sortit completament emocionat, cosa que, pel què m’han comentat, és un fet que passa sovint. Em refereixo al museu Pau Casals a Vil•la Casals del Vendrell. Vaig ser-hi per temes de feina fa uns mesos, i el cap de setmana passat hi he tornat per tal d’assaborir-lo i visitar-lo de nou sense presses, i amb el plaer de gaudir-lo amb molta tranquil•litat gràcies a que va ser en un dissabte d’hivern a la tarda. D’entrada val absolutament la pena l’entorn: primer per la platja de Sant Salvador amb una primera línia de mar per a vianants i amb força cases baixes. I segon per un jardí de dimensions molt acollidores que el fa alhora mol elegant. A partir d’aquí la visita al museu segueix essent una delícia. L’antiga casa d’estiu de la família Casals es troba molt ben conservada en relació a tal i com devia ser en vida del músic. Es tracta d’una visita molt recomanable de fer amb guia, però com que per fer-la guiada es requereix fer-la amb grup força nombros, si s’hi va sol, el museu està plantejat en un format audiovisual que permet gaudir-lo també de forma intensa. I és que fer un recorregut per la vida i obra de Pau Casals és garantia d’intensitat. Intensitat per qui li agrada la música, intensitat per qui li agradin aquelles biografies de personalitats coherents i compromeses. Quan un comença el recorregut pel museu de seguida l’assalta aquella sensació de pesar que la figura de Pau Casals definitivament ha estat massa poc reconeguda. Pensar en la genialitat de catalans universals i artistes il•lustres i de museus reconeguts és pensar en Dalí o Miró, i Casals ocupa un immerescut segon terme. Perquè a la seva virtuositat com a compositor i sobretot com a intèrpret (no oblidem la seva passió per Bach) cal afegir-hi el seu constant compromís per la llibertat i per la pau. Però, és clar, cal pensar en dos motius que expliquin aquesta discreta difusió actualment de la vida i obra del músic: en primer lloc, la seva constant defensa de Catalunya i de les seves llibertats se’ns dubte ha fet que els sectors més rancis de l’estat espanyol no hagin mogut un dit per reconèixer la seva tasca a nivell internacional per la restitució de la democràcia, que malauradament no va poder arribar a veure en vida per tan sols poc més de dos anys. I en segon lloc, cal pensar també que la notorietat d’un músic sempre acaba sent menor que la d’un gran pintor o la d’una gran figura d’una altra disciplina artística. Des d’aquestes ratlles, doncs, recomanem ferventment una escapada al Museu Pau Casals i, humilment, reivindiquem que, sense desmerèixer els altres, hauria de ser un dels museus més visitats del país, malgrat les seves reduïdes dimensions. Sincerament, nacionalista o no, qualsevol persona amb sensibilitat per la música i/o per la cultura de la pau hauria de visitar almenys una vegada aquest museu. Probablement en sortirà amb un nus a la gola de l’emoció que causa. Caldria que la majoria de polítics del nostre país s’encomanessin de la coherència de figures com la de Casals, malgrat els temps sortosament hagin canviat molt. I és que la incoherència d’aquells que suposadament ens representen és el que genera desengany, frustració i desmobilització.
En primer lloc disculpar-me per haver estat tants mesos sense escriure (i em salto coses que he vist com per exemple Aloma al TNC...). La feina i una mudança m’han distret de les meves col·laboracions al Consumidor Cultural. Ho sento. En aquests escrits s’hi parla poc, per no dir gens, de dansa. I cal desfer aquest greuge, tot i que quedi molt malament parlar d’un espectacle de l’esbart on vaig estar vinculat uns 20 anys de la meva vida, i que, a més, ha produït l’Andreu G. Cartanyà, el meu pare. Del 8 a l'11 de gener l’Esbart Sant Martí – Ballet Folklòric del Països Catalans va presentar Revolta omplint cada dia la Sala 2 a l’Auditori de Barcelona. Massa sovint el que comentem en aquest blog són espectacles de fora de Catalunya (sobretot òpera o música i concerts) però em sembla de justícia parlar de dansa, i més de dansa catalana. Sovint s’associa un esbart dansaire a una cosa avorrida i passada de moda. Doncs bé, el Sant Martí està protagonitzant una revolta. Una forma d’actualitzar el folklore català sense oblidar les seves arrels ni la tradició. Per aquest motiu el seu director, David Martínez, ha creat Revolta, un espectacle folklòricament integral, ja que comença per una dansa senyorial i ben tradicional de Catalunya, passa per un més animat bolero mallorquí, i acaba amb una ben coneguda tradicional polca amb so de gralla que es balla amb texans al més pur ritme de música house! Ara que els castellers estan de moda i sembla que acaparin la major part de l’atenció de les nostres manifestacions populars i tradicionals, l’Esbart Sant Martí fa una aposta per actualitzar el folklore en la seva vessant de la dansa en ple segle XXI. Si veieu el reportatge del programa Nydia de TV3 (a partir del minut 11), és molt interessant constatar que hi ha gent jove motivada i implicada en aquest món de forma completament amateur. Tots tenen la seva feina per viure, però sense rebre una remuneració econòmica per la seva tasca, ofereixen un espectacle de talla absolutament professional (el Sebastià Vilanou ve a Barcelona a assajar i és de Perpinyà...). Potser els més puristes es posaran les mans al cap, però si volem veure sobreviure els esbarts, Revolta és una bona manera d’actualitzar i modernitzar el folklore motivant i implicant alhora a la gent jove. Alguns esbarts ja fa anys que van iniciar més o menys encertadament el camí de la renovació, el Sant Martí va encetar una nova etapa amb Mediterrània, l’Agrupament d’Esbarts va produir al Mercat de les Flors el 2006 un encertat Camí d’Apira, i ara ha arribat la Revolta. Una manera de fer de la dansa catalana un espectacle digne dels millors escenaris de Barcelona, del nostre país i segurament de més enllà... i si no ja ho veureu...
La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.
El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.
Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.
Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.
Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
