Música més enllà de la música

Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella.
Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.