Les dues cares d’en Ramon Garriga

La faceta experimental de Cabo San Roque dóna pas a la frescor de La Increïble Història de Carles Carolina

Hi ha molts musics que tenen dues cares. I en Ramon Garriga n’és un d’ells. La més coneguda perquè comença a ser mediàtica és la cara de La Increïble Història de Carles Carolina. Aquí és l’ànima d’un projecte musical fresc i molt digerible com bé es plasma a la cançó que més està sonant: “A Peu Pla”. Però en Ramon també és un dels components de Cabo San Roque. Una formació que des de l’any 2001 fa música amb sons creats a partir d’instruments fets amb objectes quotidians com una màquina de cosir, una rentadora, un scalèxtric o una grapadora. És la cara més experimental d’en Garriga, però ell confessa que se darrerament se sent molt bé també com a ànima de la Increïble Història de Carles Carolina. Canturrejant amb la guitarra li surten peces originals i ben instrumentades com les del seu primer disc “Ensaladilla” de l’any 2009. Per cert que en pocs mesos ja publicaran el seu segon treball sobre el que ja estan treballant a fons. Músic autodidacta, antic bateria de la formació Tuesday Afternoon, ara sobretot experimenta, composa, canta i toca la guitarra amb una història de bon rotllo com és la del Carles Carolina en que imperen això que ara tan es valora com són les lletres de la quotidianitat. Però aquest Carles és ell? En certa manera sí. És el paper que juga en Ramon en aquesta faceta més amena i assequible. Se’l podria comparar amb la darrera etapa en solitari del Quimi Portet, però com que les comparacions no s’han de fer i en Ramon és menys surrealista, aquesta frase esborreu-la. El Ramon, però, no l’esborreu, i més si us agrada el pop rock fresc i original.

Guillamino: Amb la seva fórmula la música electrònica entra molt bé!

Aquest barceloní d’esperit empordanès fa que la música experimental sigui divertida, original i assequible per a totes les edats.

Realment la música experimental i electrònica agrada i mou a molta gent, però si hi ha algú que la desconeix, potser a través d’en Guillamino podria arribar a apreciar-la. En Pau Guillamet és d’aquells artistes que juga amb la música perquè l’enfoca de manera conceptual i plàstica, ja que per ell és tant important la portada del disc o el videoclip, com la cançó en si. No li agraden les etiquetes, però ell fa música electrònica i és assequible per a tos els públics, ja que li aplica la seva pròpia fórmula. Diu que intenta “popitzar-la” perquè entri millor. Com? Doncs li dóna una estructura més de cançó i hi posa la seva veu, per anar, diu, “una mica més enllà del ritme per al ritme”. Defugiu etiquetes (només ens quedem amb una de seva: “pim, pam”) i tasteu-lo. Si no us entra en la seva faceta electrònica, intenteu-ho amb la cançó “La vida” i de segur que de l’experiència Guillamino en traieu alguna cosa de profit. Com bé molts ja ho han fet amb el seu pas pel Sònar, amb concerts a Cadis, Madrid, Berlín o Nova York, o en els seus muntatges per a nens i nenes on, de forma senzilla, els fa connectar amb el llenguatge musical. De tant eclèctic alguna vessant segur que a un li encaixa.

El Dani abandona el bloc i jo l'adopto...

Diuen que val més tard que mai, i 10 mesos i mig després algú es digna a publicar alguna cosa en aquest bonic bloc... El Dani es planta o millor dit, redefineix la seva activitat a la xarxa. I jo, després d'uns mesos d'intensa activitat cultural he cregut que era el moment de reactivar al bloc, des del qual envio una forta abraçada al Jordi Rius qui ha seguit emb empenta i encert el programa B de Blog de Ràdio Castellar (ep! i no és piloteig per rebre una triple B després d'alguna merescuda B vermella...).
D'entrada mostrar el meu agraïment al Dani per convidar-me divendres passat a Les Luthiers, qui segueixen en forma malgrat que ja tenen una edat... Lúcids, enginyosos en la millor línia dels seus espectacles en què els jocs de paraula et fan mantenir constantment una somriure mentre els gaudeixes...
Han estat uns mesos d'ençà de l'estiu de poder gaudir sobretot de música. Començant per la inesperada i agradable sorpresa d'escoltar l'Orquestra Castellar per Festa Major, de gaudir d'una batalla de swing a les cotxeres de Sants amb la Locomotora i els Ivanow, d'un sorprenent nivell encara dels Supertramp, de decepcionar-se per un histriònic i egocèntric Michael Bublé o d'emocionar-me i omplir l'ànima amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz acompanyada de Las Migas.
Han estat uns mesos intensos en aquest sentit i n'he volgut fer referència en aquest bloc de cultura, una mica d'estar per casa, però fet a mà i amb bones intencions. I tinc l'excusa perfecte per seguir escrivint fent front a la mandra: perquè com que escriuré un article setmanal a la revista Go BCN! almenys una entrada mensual parlant de cultura (bàsicament de música) podré oferir.
Abraçades.