Campanella: poc i bo per mantenir el nivell

Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...

Música més enllà de la música

Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella.
Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.