23/10/08

Woody Allen ens regala una pel·lícula

Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.

La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...

La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.

La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.

Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.

En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.

Trailer a youtube:



Video de l'estrena a USA:

10/10/08

Una nova forma de gaudir a T de Teatre


T de Teatre ha tornat a posar en escena "Com pot ser que t'estimi tant", després de presentar-la al TNC a l'hivern en breu temporada. Prova de que és una companyia amb públic fidel i amb ganxo suficient per omplir les platees. En aquest cas amb una obra ben diferent de les anteriors, una obra amb guió 'tradicional' i que és una comèdia menys hilarant que els anteriors treballs del grup. Un thriller que comença seriós i es va convertint cada cop més en una trama un pèl absurda, però que aguanta gràcies a la comicitat de les situacions. Una reflexió al voltant dels germans bessons, que em va recordar a la fantàstica "Inseparables" de David Cronenberg, però menys escabrosa. Bon treball, una bona estona al teatr, un joc de vestuaris (i de màscares a l'estil 'Mision Imposible') i d'escena molt aconseguits i molt dinàmics.

Un conjunt de crítiques i un video resum al youtube: