Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
Segons l'estudi:
No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.
Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.
Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.
Diuen que aquesta pel.lícula canviarà el cinema tal i com l'hem conegut. Jo no ho crec, la veritat. Avatar és una bona pel.licula d'aventures que té els efectes visuals, sonors i especials més espectaculars que he vist mai, i a més a més en un 3D molt ben aconseguit. No cal buscar-hi res més, els 300 milions de dòlars que ha costat no els han dedicat al guió, ni tampoc l'objectiu era tenir unes grans interpretacions (ei, de veritat, els dolents cal que siguin tan curts de gambals? fan vergonya), ni tampoc crec que s'hagi aconseguit, tal com s'ha pretès dir, un gran missatge ecologista que la gent es faci seu. És una història clàssica d'aventures futuristes, que no té la menjadadetarru de "Matrix", ni la mitomania de "Star Wars", ni la èpica clàssica de "El senyor dels Anells", però agafa referències de tots ells (la 'connexió' entre cervells de dos éssers és una clara evolució del foradet al clatell de Matrix....). I és sobretot un brutal desplegament tecnològic, que segur que anirem veient com s'aplica en properes pel.lícules que intentaran que tornem a anar al cinema i paguem l'entrada per veure 3D. En això sí que cal reconeixer l'esforç de James Cameron per ser un precursor.
Agraeixo a inusual i a Adobe que m'hagin convidat a l'estrena. I pel 3D m'han donat unes ulleres polaritzades molt xules, i molt retro! he passat una tarda distreta, amb crispetes i refresc i mirant de seguir com podia l'acció visual a una velocitat de vertigen i sobresortint d'una enorme pantalla. Està clar que en sortirà un interessant videojoc per seguir fent caixa....
Nit de pop electrònic de tota la vida a un Palau Sant Jordi ple a vessar, primera de les dues nits de Depeche Mode a Barcelona. Vam ballar al so de les cançons que van omplir la nostra adolescència i joventut als pubs i discos d'aquests móns de Déu, i això ja és un tot plaer!!!
Va ser un concert milimètricament executat, amb el fons de teclat i sintetitzador característic del grup, simple i precís; amb una potent bateria (molt potent, feia vibrar la caixa toràcica!) i una guitarra molt rockera de, en la meva opinió, l'ànima real del grup, Martin Gore. Dave Gahan s'endú el protagonisme amb la seva veu greu i potent (menys que abans), i el seu posat de 'chulu-piscines", què hi farem. Escenografia molt senzilla i amb un fons de video molt acurat que acompanyava les cançons amb simplicitat i delicadesa.
El concert va començar de veritat al quart tema, "Walking in your shoes", després de passar per la indiferència general dels temes correctes del seu últim disc. A partir d'aquí tot eren clàssics apassionants i conegudíssims: "World in my eyes", "Policy of truth", "It's no good", "In your room", "I feel you", "Never let me down again",.... I això que es van deixar temes com "Everything counts" o el seu primer single "I just can't get enough"! Tenen repertori per triar i remenar. Pel final del bis es van reservar el superhit "Personal Jesus", catarsis col.lectiva. Punt i final d'un molt bon concert que va ser tal i com esperava, sense sorpreses (això pot ser una pega, o no, tot depèn...). Ah, i potser és el concert on he cantat més tonades de les cançons, gentilesa de Dave Gahan que callava perquè poguéssim esplaiar-nos, moments emocionants de gallina de piel (malgrat que estem parlant de techno!) Aquí estan totes les lletres, per si vols cantar a la dutxa.
Quan un grup toca durant 27 anys, mantenint l'estil coherent, publicant treballs acurats i omplint recintes per tot el món, és més que una casualitat. Van ser els precursos de la introducció de l'electrònica a la música i han sabut navegar amb un rumb fix tots aquests anys, i això en els temps que corren, de màxima segmentació de públics i estils, és per mi tot un mèrit, un refugi elèctronic en temps de música sovint massa volàtil. Llarga vida a Depeche!
Llista de cançons que van interpretar: In Chains Wrong Hole To Feed Walking In My Shoes A Question Of Time Precious World In My Eyes Fly On The Windscreen Jezebel Home Miles Away / The Truth Is Policy Of Truth It's No Good In Your Room I Feel You Enjoy The Silence Never Let Me Down Again I al Bis: One Caress Stripped Behind The Wheel Personal Jesus
Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible). L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.
Dissabte passat, de forma mig improvisada, vaig ser al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell per assistir a l'espectacle de dansa contemporània "Mañana es 17?" a càrrec de "l'Associació Contemporània" de dansa amateur. Un grup d'una dotzena de noies que, malgrat el seu caire amateur, realment van aconseguir moviments i coreografies molt ben aconseguides i amb una bona selecció musical (espero que l'SGAE no els reclamés res, ja que a 3 euros l'entrada, justet devien cobrir despeses pel seu muntatge). De fet, el què em va portar allà va ser el veure la meva veïna Ivette, qui desconeixia el meu passat vinculat al món de la dansa, davant la seva sorpresa. De fet encara sorpèn avui en dia que un un nen amb 5 anys s'inicïi en el món de la dansa clàssica, tot i que la meva evolució em va fer anar a parar durant més de 20 anys a l'Esbart Sant Martí de Barcelona, que tant ha significat i encara significa per la meva família. Al què anava: l'Ivette va ser amb la Helens a la ràdio en una entrevista que em va fer agafar moltes ganes de veure el seu projecte Crossing Projects, que van inserir dins el programa d'aquella nit, ja que la Ivette havia estat professora d'aquesta associaciò de dansa amateur de Sabadell. El projecte Crossing Projects sorgeix de dues professores de l'Escola de Dansa de Castellar (Ivette Saez i Elena Briega) en el que, com el seu nom indica, creuen projectes fusionant la formació contemporània d'una i la formació flamenca de l'altra. El resultat que vaig poder veure va ser la peça "A pies descalzos" en que totes dues fan honor a l'esperit que aquesta jove companyia pretén. Ho pretenen sense ser pretensioses, és a dir amb vestuari i escenografia senzilla, aconsegueixen omplir l'escenari amb una idea molt i molt interessant. A falta de recursos, l'escenari s'omple amb imaginació. I les ganes i l'amor per la dansa, sense desmerèixer la seva bona tècnica, és la clau per un resultat fresc i prometedor. És el meu punt de vista, partint de què la meva pobra i curta formació i incursió en el món de la dansa la vaig rebre des de l'òptica clàssica de mans de la meva mare, i la d'esbart a mans del meu pare i del David Martínez. Més grandet, sense deixar l'Esbart, vaig viure anys molt bons i formació neoclàssica a mans del David Campos, però per molt que m'agradi, la meva condició física i les meves obligacions laborals us han salvat de què un servidor hagi pujat més a dalt d'un escenari. Bé, menteixo, vaig fer algunes incursions teatrals a l'escola, i a l'Esbart Teatral de Castellar, però curiosament no m'han trucat més... Per això ara em conformo en ser un consumidor cultural com el Dani, i tenir la sort de descobrir talents com el de la Ivette i l'Elena.
Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...
Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella. Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.
Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.
