Aida: tot un clàssic

Dia d'estrena al Liceu. "Aida" tornava al Liceu després de molt temps. Entrades esgotades des de juliol per un munt de representacions. En aquesta primera funció del dia 19 hi havia molta expectació per veure el Roberto Alagna, que en el muntatge d'Aida a Milà l'any passat va marxar de l'escenari al primer acte després de rebre els xiulets d'algú del públic considerant que no ho havia fet bé. És insòlit que al final quedi en la memòria de la gent un mal moment d'algú i no tots els dies de l'any que aquest senyor s'ho curra per cantar bé, perfecccionar-se i emocionar a qui l'escolta.

Jo vaig disfrutar molt veient Aida, crec que els cantants van estar bé, potser sense excessiva passió però molt correctes. Va fallar finalment la soprano, la Fiorenza Cedolins, per malaltia, i això va restar una mica de ganxo. El més impressionat va ser el cor. Aida és una òpera coneguda per les seves marxes triomfals i aquí el cor de quasi 200 persones impressionava per la seva potència. I al que a mi no em va agradar van ser els decorats, d'acord que tenien valor històric per ser originals pintats de fa la tira d'anys i amb un efecte de fondària notable, però jo preferixo escenografies més modernes i que em suggereixin més coses.

Les crítiques a El Periodico i El Pais dels que en saben l'han deixat força bé.

Interpol, energia negra

Potent concert el passat divendres dia 9 al Razzmatazz dels novaiorquesos Interpol. Els vaig descobrir per referències en un programa de TV, em vaig baixar les seves cançons i m'hi he enganxat. Diuen que són els hereus de Joy Division, pot ser que sí. Al final, com tot és una combinació de vàries coses: bones melodies, amb una veu molt característica i amb un guitarrista virtuós. I tot amb l'elegància del vestit negre fosc i la corbata a joc. Molt personal.

Totes aquestes virtuts les van posar en pràctica en el concert. El seu tercer disc, motiu de la gira europea, ha introduït més teclats i les peces no tenen la mateixa força. Tot i que van arrancar amb 'Pionner to the falls', inici del darrer disc 'Our love to admire', la gent no es va escalfar fins a sentir els 'clàssics' dels seus primers 2 treballs: 'Slow Hands', 'Narc', Obstacle1', 'C'mere' i sobretot 'Evil', corejada pel públic des de la primera nota del baix. Intercalaven peces del nou disc, com 'Rest in chemistry' i la rítmica 'Heinrich Manoevres'.

La sala del Poblenou plena a vessar i la gent va sortir satisfeta. 90 minuts d'energia negra. Us deixo amb un trosset de Narc i de l'ambient al Razz.

Un 10 pels espectacles infantils del Petit Liceu

Ja n'he pogut veure uns quants al Liceu i a l'Auditori de Cornellà amb la meva família en els darrers anys i cada cop que els gaudeixo em deixen més admirat. Per moltes raons, la principal per la bellesa del muntatge, la seva harmonia: el cant, la música, la paraula, l'escenografia, els decorats, els 'artilugis' diversos, el vestuari,...

Els dos darrers que he vist han estat 'Somiant el carnaval dels animals', de Saint-Saëns, i 'La Petita flauta màgica', de Mozart. En el primer, les melodies ben conegudes de l'obra s'acompanyen amb uns titelles de roba extraordinàries i un joc lumínic i d'imatges fant`stic. El tros en que sembla que els músics toquin a una peixera et deixca embadalit. En el segon espectacle, que presneta un resum


Però puc dir el mateix d'espectacles anteriors que he vist i que encara són en el programa, com 'Els músics de Bremen', 'En Pere i el Llop' i 'Hansel i Gretel', tots pensats per introduir als infants al món de la música i de l'òpera, per educar-los en l'art de saber escoltar i seguir la història escènica. I de ben segur que ho aconsegueixen! Només cal veure amb l'atenció que ho segueixen. És important però fixar-se bé amb l'edat recomanada i seguir les indicacions. Va molt bé fer un treball previ d'audició de les peces que es veuran. I també demanar als pares que tinguin sentit comú: no es pot anar a un espectacle d'aquest estil amb un nen de mesos, com fan alguns.

Que bé que sona Police!!!!!

Sí, és una gran operació de Marketing, però sona molt bé! Era escèptic en algun moment de si aquest retorn als escenaris, apart de reportar un munt de diners a Sting i companyia, seria en el fons una decepció pels seguidors en veure que aquella música que ens havia enganxat de més joves ara no sonava bé. Vist el concert d'ahir a l'estadi Olimpic, aquesta gent està en plena forma. Les cançons són molt bones i les continuen tocant de meravella.

Apart dels seus grans èxits, els 'Roxanne', 'Message in a bottle', 'Every Breath you take', 'Every little thing she does is magic' o 'So lonely', no van faltar les concessions discotequeres 'De Do Do Do De Da Da Da' o 'Don't stand so close to me', però han triat també peces de la seva discografia més profunda: 'Invisible Sun', 'Truth hits everybody', 'Hole in my life' o el 'Next to you' amb el que van acabar, tota una declaració de principis.

És cert que en algunes peces el toc punk-rockero havia perdut ritme, com si toquessin amb una marxa menys, però amb arranjaments deliciosos. A canvi, la part regaae estava reforçada, amb un baix contundent com sempre i una guitarra precisa. Posats a trobar a faltar algun tema, m'encantaria haver sentit 'Bring on the night', 'The bed's too big without you' o 'Murder by numbers', però bé, una altre cop serà, espero...

Després de l'arrancada amb' Message in a Bottle', s'engega la llum amb un tema que m'encanta, Synchronicity II:


Un tema dels antics, 'Truth hits everybody':



Un càntic inesborrable a la memòria, el de 'Regatta de Blanc' que van enganxar amb el 'I can't stand losing you'.



Per acabar el concert, tot tenyit de vermell amb 'Roxanne':



Una nit històrica gravada a la memòria, i compartida amb l'Elisenda, el David i l'Eduard, què més es pot demanar?

Doraemon en mallorquí, m'encanta!

L'havia vist un matí a la tele en un hotel de Palma fa un parell d'anys i em va fer molta gràcia. Tots els nens catalans des de fa molts anys estan creixent amb aquest personatge cada matí a les 8h a TV3, i des que hi ha IB3 també i en mallorquí! És fantàstica la riquesa i el vocabulari de ses Illes.

Partides de Bergman i Antonioni

Fa pocs dies el cinema ha perdut a dos directors únics.
Dues de les escenes culminants de la seva obra: la partida d'escacs amb la Mort al 'Setè Segell' d'Ingmar Bergman i la partida de tennis sense pales a 'Blow Up'de Michelangelo Antonioni.

Suggerent retrospectiva de Sean Scully a la Fundació Miró

La Fundació Miró acull fins al setembre una exposició curta però molt intensa de quadres del pintor irlandés Sean Scully.

No coneixia l'obra d'aquest artista viu i m'ha encantat. Recull l'esperit de Mondrian i el de Rothko. Obres de gran format amb línees rectangulars, que no es creuen mai; quadrats i rectangles, en colors apagats, alguns encaixats a dintre els altres i en 3D. Pura emoció. Molt recomanable.

La mostra inclou també dibuixos de petit format i sorprenents fotografies de portals i de murs de pedra, que reprodueixen precisament les formes dels seus quadres.

Imperium: es manté l'esperit 'fureru'

Vaig assistir al darrer espectacle de La Fura dels Baus al Mercat de les Flors amb els dubtes de si sabria conectar amb un tipus de representació que a finals dels 80 i principis dels 90 m'havia colpit (MTM, Noun). I sí, extraordinari, la mateixa sensació de 'viure' i no solament 'observar' un espectacle teatral i artístic.

La Fura ofereix les emocions i l'energia de sempre: música a tot drap, públic com a part de l'escena, acció, violència, video, pirotecnia, i a més un conjunt d'escenes suggerents i amb un fil conductor precís i clar. En aquest cas, el camí (inevitable?)de les societats cap el totalitarisme: la història cada dia explicada a les notícies, de la uniformització de les idees, de la degració de les relacions a la societat, de la violència que retroalimenta la violència i que duu enlloc.

Un complet reportatge a LocaliaTV:



I aquí un video des del mateix espai escènic:

Antony&The Johnsons: melangiosa nit d'estiu al Grec

Ple a vessar al Teatre Grec el passat dimecres per escoltar i emocionar-se amb la veu i les melodies d'Antony & The Johnsons. Un lloc ideal, una nit serena i càlida d'estiu, per escoltar amb tranquil.litat una de les veus més trencadores que he escoltat en el món del pop.

Vaig conèixer com molts a aquest artista gràcies a la pel.lícula de la Isabel Coixet "La vida secreta de les paraules", precisament amb aquesta cançó 'Hope there's someone' va acabar el seu recital amb un segon bis. Més enllà de la seva compostura especial, els seus tics en escena, és capaç amb les seves cançons i melodies emocionar profundament.

Amb una banda impecablement vestida de blanc, 10 músics en total amb secció completa de corda, va repassar les cançons dels seus 2 treballs, començant fort amb 'Misteries of love', tot un clàssic que ell adapta amb un tempo lent i sincopat. I també després amb 'For today I'm a boy', 'Fistful of love', 'Twiligth' i 'I fell in love with a dead boy'. Amb un primer bis fantàstic, 'You are my sister', i també en un altre moment versionant Leonard Cohen amb 'The guests'.

En resum, una delícia de concert, una nit inoblidable.

Un exemple del seu estil únic, en aquest video.

Fast Food Nation: denúncia a mitges.

Una mica decepcionant la pel·lícula 'Fast Food Nation', que es va estrenar fa uns dies. Per mi es queda a mitges en la denúncia de les pràctiques abusives de les grans cadenes d'hamburgueseries. No he llegit el llibre d'Eric Schlosser del mateix títol, potser és més profund, ja se sap que de vegades les pel·lícules no s'aturen als detalls. El film retrata persones atrapades en el seu destí com a peces de la producció en cadena (la inmigració il.legal, això sí que és un drama i ho denúncia clarament), però després retrata la incapacitat dels directius de l'empresa, la patxoca dels implicats en el frau de la qualitat de la carn, i la desorientació i profunda innocència de la joventut dels EEUU.

Potser més que decepcionant la pel·lícula és depriment...

Trailer de Fast Food Nation: