La cultura ens fa feliços

Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.

Segons l'estudi:

No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.

Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.

Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.

Bones festes i un 2010 amb molta cultura!!!!

"Simon Boccanegra" fosc, conceptual i equilibrat

Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.

Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.

L'argument és complicat de nassos, aquí un 'resum' bastant llarg. I he trobat aquesta crítica positiva.

Unes "Noces..." de ni fu ni fa

"Les noces de Figaro" és una òpera lleugera de Mozart, d'embolics sentimentals, i que de la mà de Lluís Pasqual ha aterrat al Liceu ambientada als anys 30 i amb escenografia molt clàssica i en alguns punts kitsch (especial menció a l'espècie de bidons de plàstic a mode de llums que es despengen del sostre en dos moments de la funció, i que es veuen a la foto). Al marge de que la música de Mozart és esplèndida i excelentment dirigida l'orquestra per Antoni Ros-Marbà, el conjunt va ser per mi poc lluït, tant per la part vocal com per la part escènica. Article sobre el muntatge

Brutal "Don Giovanni" en versió punk al Liceu, per obra i gràcia de Calixto Bieito

Quan acaba l'obertura d'aquesta esplèndida òpera de Mozart i veig que surt un Mercedes model anys 80 des del fons de l'escenari, del qual hi surt un Leporello rapat a l'u i vestit amb un xandall del Barça, ja vaig pensar que la nit prometia emocions i polèmica. El Liceu acollia la reestrena de la versió que Calixto Bieto va estrenar al 2002, ja llavors amb polèmica, com no.

Per mi el millor de l'adaptació és que funciona, és a dir, encaixa amb els personatges i el que explica 'Don Giovanni': com ha perviscut en el temps la figura del cràpula lligón, que se li'n fot el món i que és un viciós, i que tant serveix per la Sevilla del segle XVIII com per la Barcelona 'after hours' del segle XXI. Més que una adaptació, crec que és una actualització d'escenari i d'atrezzo. El que vaig veure a escena és el mateix que es pot veure en qualsevol pel·lícula d'acció, violència i sexe en horari de màxima audiència televisiva, ni més ni menys. I fins i tot el punt hortera que li dona (el xandall, el Don Simon, les nines ballarines, la disfressa de Superman...) encara el fa més autèntic.

Els cantants per mi van estar molt bé, perquè a més s'ho han de treballar molt ja que mai estan parats, sempre hi ha contacte físic i moviment, han d'estar molt en forma. En especial el 'prota', el baríton Simon Keenlyside, i també la soprano Angeles Blancas, genial en la seva ària en plena 'feina', i la mezzosoprano Véronique Gens, que fa petar de riure al principi arrossegant les seves bosses de paper i plàstic (una d'elles ben coneguda, de la Comercial Bolsera).

El que per mi resulta incomprensible és que hi hagi gent que pagui per anar a veure un espectacle que no li agradarà i que s'esperi fins el final només per xiular al Director. Ara bé, el Liceu era ple i també ho estaria en les altres tres funcions programades. Tan dolent no deuria ser... o és que ens agrada fer merdè? quin país! Si quelcom no t'agrada, el millor és no anar-hi, és el pitjor càstig pels creadors i artistes.

Comentari al 20 Minutos i Uns videos que he trobat al Youtube, d'aquesta mateixa versió però amb diferents cantants dels que vaig poder escoltar.

Rolando Villazón al Liceu

Tarda de diumenge al Liceu per sentir un dels grans tenors del moment, el Rolando Villazón. Era un recital de cançons, una mica estrany perquè la primera part era tota de lieds de Schumann, i la segona cançó més lleugera francesa, italiana i espanyola.

Vaig sentir per primer cop auqest cantant fa un parell de temporades amb 'L'elisir d'amore' i el vaig trobar francament excepcional. Sobretot per la seva capacitat de connectar amb la gent, gràcies al moviment i a l'emoció amb la que era capaç de cantar. Realment va tenir un molt bon èxit llavors.

Pel que sembla ha tingut darrerament problemes de veu, potser va anar una mica fluix en aquest recital, però va tenir cap al final sobretot algun moment fantàstic. El problema era que el repertori no crec que l'afavorís molt.

En tot cas, èxit de públic, no sé si era més per animar-lo ara que està tornant als escenaris o per la feina feta en aquest recital, potser més pel primer. També és veritat que es va deixar el 'Rosor' pel bis per ficar-se la gent a la butxaca (ara, el va cantar fantàstic!). Però no passa tots els dies que puguis sentir cantants així, ni que siguin uns pocs moments realment brillants ja és tot un plaer.

Un enllaç a una de les crítiques de premsa.

Aida: tot un clàssic

Dia d'estrena al Liceu. "Aida" tornava al Liceu després de molt temps. Entrades esgotades des de juliol per un munt de representacions. En aquesta primera funció del dia 19 hi havia molta expectació per veure el Roberto Alagna, que en el muntatge d'Aida a Milà l'any passat va marxar de l'escenari al primer acte després de rebre els xiulets d'algú del públic considerant que no ho havia fet bé. És insòlit que al final quedi en la memòria de la gent un mal moment d'algú i no tots els dies de l'any que aquest senyor s'ho curra per cantar bé, perfecccionar-se i emocionar a qui l'escolta.

Jo vaig disfrutar molt veient Aida, crec que els cantants van estar bé, potser sense excessiva passió però molt correctes. Va fallar finalment la soprano, la Fiorenza Cedolins, per malaltia, i això va restar una mica de ganxo. El més impressionat va ser el cor. Aida és una òpera coneguda per les seves marxes triomfals i aquí el cor de quasi 200 persones impressionava per la seva potència. I al que a mi no em va agradar van ser els decorats, d'acord que tenien valor històric per ser originals pintats de fa la tira d'anys i amb un efecte de fondària notable, però jo preferixo escenografies més modernes i que em suggereixin més coses.

Les crítiques a El Periodico i El Pais dels que en saben l'han deixat força bé.

Un 10 pels espectacles infantils del Petit Liceu

Ja n'he pogut veure uns quants al Liceu i a l'Auditori de Cornellà amb la meva família en els darrers anys i cada cop que els gaudeixo em deixen més admirat. Per moltes raons, la principal per la bellesa del muntatge, la seva harmonia: el cant, la música, la paraula, l'escenografia, els decorats, els 'artilugis' diversos, el vestuari,...

Els dos darrers que he vist han estat 'Somiant el carnaval dels animals', de Saint-Saëns, i 'La Petita flauta màgica', de Mozart. En el primer, les melodies ben conegudes de l'obra s'acompanyen amb uns titelles de roba extraordinàries i un joc lumínic i d'imatges fant`stic. El tros en que sembla que els músics toquin a una peixera et deixca embadalit. En el segon espectacle, que presneta un resum


Però puc dir el mateix d'espectacles anteriors que he vist i que encara són en el programa, com 'Els músics de Bremen', 'En Pere i el Llop' i 'Hansel i Gretel', tots pensats per introduir als infants al món de la música i de l'òpera, per educar-los en l'art de saber escoltar i seguir la història escènica. I de ben segur que ho aconsegueixen! Només cal veure amb l'atenció que ho segueixen. És important però fixar-se bé amb l'edat recomanada i seguir les indicacions. Va molt bé fer un treball previ d'audició de les peces que es veuran. I també demanar als pares que tinguin sentit comú: no es pot anar a un espectacle d'aquest estil amb un nen de mesos, com fan alguns.