Una veu deliciosa!

Va ser el darrer divendres de maig que vaig poder comprovar en directe que la Sílvia Pérez Cruz era una nova veu per enamorar-me’n. Jo he estat un dels molts que la vaig descobrir a través del disc de la Marató de TV3 de l’any 2007 amb aquella versió que el grup Las Migas van fer d’aquell Everybody’s Talking del Nilsson i que realment m’arriba al fons del cor, com feia temps que una cançó no ho aconseguia. Des de llavors l’havia sentit en algun enregistrament amb el grup Las Migas, una formació de flamenc composat per la Sívia, que és de Calella de Palafrugell, i tres noies més: una sevillana, una berlinesa i una parisenca. No obstant, aquest divendres al que em refereixo, al costat de casa actuava la meitat de Las Migas, és a dir la Sílvia (veu, cajón i clarinet) i la Marta Robles (guitarra i veu). I ho feien en el marc del darrer concert de la 14ª edició del Cicle de la Capella de Montserrat a Castellar. Un cicle que coordina una de les persones amb més criteri i més bon gust musical de la capa de la terra, el Jaume Sala, a qui aprofito aquestes modestes ratlles per agrair-li l’alta qualitat al que l’ha fet arribar.
La Sílvia és una persona que diria que és molt tímida però que cantant ho expressa tot. Fa el què vol amb la seva veu, per això s’atreveix amb el flamenc, el fado, el jazz, el folk i tot allò que li proposin i es proposi, sempre (i en part és el que la fa encantadora) amb tota la modèstia del món. Com diu el Jaume Sala, cada vegada en sentirem a parlar més i, si vol, es menjarà el món. Però ara per ara no ha enregistrat cap disc en solitari. Ha col•laborat en més d’una desena de discs de tots els estils perquè per damunt de tot li agrada la música i li agrada cantar. I la seva veu fa bonic qualsevol estil i peça musical amb la que s’atreveix. Perquè ella és tal com raja, i es nota que, el què fa, és tan sols perquè vol i li agrada. I així ho transmet.
Suposo que ja li han dit, les comparacions són odioses, no se si a ella li agrada que li diguin... però és com tenir a prop la Noa catalana. Tan sols desitjo que no perdi aquest esperit, aquesta senzillesa i que, el boca-orella amb el que està començant a triomfar i a aixecar de la cadira aquell qui l’escolta, la projecti a donar-se encara més a conèixer i així molta més gent pugui gaudir de la seva veu. Els joves talents no són als concursos de la televisió on només busquen la fama, sinó que són a dalt de petits escenaris al costat de casa seduint-nos amb la humilitat i flirtejant amb tots els estils que demostren el seu amor real per la música.