La calidesa de Pink Martini en un públic fred

Mentre mig país era pendent de Bruce Springsteen, un servidor (l’infiltrat Edu), una mica per portar la contrària, va ser el passat 19 de juliol al concert que Pink Martini va fer al festival dels Jardins de cap Roig a Calella de Palafrugell. Va ser curiós, en el sentit de que tens la sensació de que bona part dels assistents ni sabien el què anaven a veure, en plan abonats enjoiats estiuejants de la zona que hi van per fer alguna activitat nocturna i, de passada, poder relacionar-se amb la crem de la crem catalana que fa el què pot per dissimular la crisi... si és que a molts d’ells els afecta...
Pink Martini és un invent de mitjans dels 90 del pianista Thomas M. Lauderdale qui va formar una petita gran orquestra per interpretar cançons pròpies i també clàssics de tota la vida rotllo cinema americà dels anys 50 i 60, que els dóna un aire retro molt autèntic. Deia a l’encapçalament que va ser un públic fred... Sembla mentida que amb Pink Martini la gent no acabi dreta movent-se (només cap al final amb una versió del mític Brasil)... potser la tipologia de públic i el vent que feia va ser la causa de la fredor incomprensible en molts moments. Curiós és veure com una formació eminentment americana pot aconseguir aquesta calidesa llatina i europea de moltes de les seves cançons, per cert, molt ben interpretades i instrumentades. Bon rotllu, a més trobar-se vells i bons amics durant el concert en un marc incomparable... Ara falta repetir en un altre escenari més càlid... Per calidesa i públic dempeus però lamento haver-me perdut Maceo Parker a l’Auditori.... ja se sap, tot no pot ser...