La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.
Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.
No hay comentarios:
Publicar un comentario