Woody Allen ens regala una pel·lícula

Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.

La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...

La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.

La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.

Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.

En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.

Trailer a youtube:



Video de l'estrena a USA:

Una nova forma de gaudir a T de Teatre

T de Teatre ha tornat a posar en escena "Com pot ser que t'estimi tant", després de presentar-la al TNC a l'hivern en breu temporada. Prova de que és una companyia amb públic fidel i amb ganxo suficient per omplir les platees. En aquest cas amb una obra ben diferent de les anteriors, una obra amb guió 'tradicional' i que és una comèdia menys hilarant que els anteriors treballs del grup. Un thriller que comença seriós i es va convertint cada cop més en una trama un pèl absurda, però que aguanta gràcies a la comicitat de les situacions. Una reflexió al voltant dels germans bessons, que em va recordar a la fantàstica "Inseparables" de David Cronenberg, però menys escabrosa. Bon treball, una bona estona al teatr, un joc de vestuaris (i de màscares a l'estil 'Mision Imposible') i d'escena molt aconseguits i molt dinàmics.

Un conjunt de crítiques i un video resum al youtube:

La calidesa de Pink Martini en un públic fred

Mentre mig país era pendent de Bruce Springsteen, un servidor (l’infiltrat Edu), una mica per portar la contrària, va ser el passat 19 de juliol al concert que Pink Martini va fer al festival dels Jardins de cap Roig a Calella de Palafrugell. Va ser curiós, en el sentit de que tens la sensació de que bona part dels assistents ni sabien el què anaven a veure, en plan abonats enjoiats estiuejants de la zona que hi van per fer alguna activitat nocturna i, de passada, poder relacionar-se amb la crem de la crem catalana que fa el què pot per dissimular la crisi... si és que a molts d’ells els afecta...
Pink Martini és un invent de mitjans dels 90 del pianista Thomas M. Lauderdale qui va formar una petita gran orquestra per interpretar cançons pròpies i també clàssics de tota la vida rotllo cinema americà dels anys 50 i 60, que els dóna un aire retro molt autèntic. Deia a l’encapçalament que va ser un públic fred... Sembla mentida que amb Pink Martini la gent no acabi dreta movent-se (només cap al final amb una versió del mític Brasil)... potser la tipologia de públic i el vent que feia va ser la causa de la fredor incomprensible en molts moments. Curiós és veure com una formació eminentment americana pot aconseguir aquesta calidesa llatina i europea de moltes de les seves cançons, per cert, molt ben interpretades i instrumentades. Bon rotllu, a més trobar-se vells i bons amics durant el concert en un marc incomparable... Ara falta repetir en un altre escenari més càlid... Per calidesa i públic dempeus però lamento haver-me perdut Maceo Parker a l’Auditori.... ja se sap, tot no pot ser...

Brutal "Don Giovanni" en versió punk al Liceu, per obra i gràcia de Calixto Bieito

Quan acaba l'obertura d'aquesta esplèndida òpera de Mozart i veig que surt un Mercedes model anys 80 des del fons de l'escenari, del qual hi surt un Leporello rapat a l'u i vestit amb un xandall del Barça, ja vaig pensar que la nit prometia emocions i polèmica. El Liceu acollia la reestrena de la versió que Calixto Bieto va estrenar al 2002, ja llavors amb polèmica, com no.

Per mi el millor de l'adaptació és que funciona, és a dir, encaixa amb els personatges i el que explica 'Don Giovanni': com ha perviscut en el temps la figura del cràpula lligón, que se li'n fot el món i que és un viciós, i que tant serveix per la Sevilla del segle XVIII com per la Barcelona 'after hours' del segle XXI. Més que una adaptació, crec que és una actualització d'escenari i d'atrezzo. El que vaig veure a escena és el mateix que es pot veure en qualsevol pel·lícula d'acció, violència i sexe en horari de màxima audiència televisiva, ni més ni menys. I fins i tot el punt hortera que li dona (el xandall, el Don Simon, les nines ballarines, la disfressa de Superman...) encara el fa més autèntic.

Els cantants per mi van estar molt bé, perquè a més s'ho han de treballar molt ja que mai estan parats, sempre hi ha contacte físic i moviment, han d'estar molt en forma. En especial el 'prota', el baríton Simon Keenlyside, i també la soprano Angeles Blancas, genial en la seva ària en plena 'feina', i la mezzosoprano Véronique Gens, que fa petar de riure al principi arrossegant les seves bosses de paper i plàstic (una d'elles ben coneguda, de la Comercial Bolsera).

El que per mi resulta incomprensible és que hi hagi gent que pagui per anar a veure un espectacle que no li agradarà i que s'esperi fins el final només per xiular al Director. Ara bé, el Liceu era ple i també ho estaria en les altres tres funcions programades. Tan dolent no deuria ser... o és que ens agrada fer merdè? quin país! Si quelcom no t'agrada, el millor és no anar-hi, és el pitjor càstig pels creadors i artistes.

Comentari al 20 Minutos i Uns videos que he trobat al Youtube, d'aquesta mateixa versió però amb diferents cantants dels que vaig poder escoltar.

"A disappearing number", teatre contemporani i d'alt nivell

El teatre Lliure ha acollit 4 funcions de l'obra "A disappearing number" de la companyia Complicite, en el marc del festival Grec. Després de llegir-ne una bona crítica a La Vanguardia, dit i fet hem anat al Lliure i hem pogut gaudir d'aquest espectacle. Ha estat una agradable sorpresa. Un muntatge teatral absolutament modern, amb un joc d'escena viu i eficaç, i un bon guió que mescla diferents moments en el temps (ara i a principis de segle), diferents països (Anglaterra, Índia), dues històries paral.leles al voltant de les matemàtiques ("la única realitat, i no aquests decorats", com diu el protagonista al principi). Bones interpretacions i un bon ritme que ha fet passar 2 hores com si res. L'escena es muntava i desmuntava en qüestió de segons, per passar del passat al present i viceversa, o per canviar d'escenari, utilitzant totes les tècniques, des de la veu en off a les ombres xineses, la projecció, la webcam, la música en directe,... En especial la gran pantalla central, de vegades una pissarra 'veleda', o per escriure-hi amb guix, o usada com a pantalla de projecció de video o d'ombres xineses, i a més mòbil per permetre el pas dels actors. Molts recursos i combinats de forma molt equilibrada.

Un espectacle total, en anglès sobretitolat (no calia en molts moments gràcies a la bona dicció dels actors). Ha tingut molts premis a Anglaterra i Europa. De ben segur ha estat un dels millors espectacles que s'han vist al Grec d'aquest any.

Comentari a El Cultural, i algunes escenes i una entrevista a youtube al Director Simon McBurney i al creador de la música de l'espectacle Nitin Sawhney.



I un joc matemàtic per recordar:

Pensa un número de l'1 al 10. Ja el tens?
Multiplica'l per 2.
Suma-hi 14.
Divideix per 2.
Al resultat que et doni, resta-li el número que havies pensat.
El resultat és.... 7.

El "Boss" mana !!!

Aquest d'aquí el costat és un servidor cantant 'Born to run' al concert del Bruce Springsteen. El Boss mana!!! i mana cantar, saltar i divertir-se, i això és el que vam fer 70000 persones ahir al camp Nou i avui 70000 més.

És tot un espectacle un concert del Boss, és imparable, incansable, és rock en estat pur. Un artista generós, que està amb el públic, que està aprop, que recull les seves peticions i en toca unes quantes, això és únic. I un artista que es ja entranyable, perquè al final del concert va sortir amb tots els seus fills a l'escenari. No m'he considerat mai un fanàtic del Bruce, no l'he seguit, però em trec el barret perquè és un artista que es fa estimar i que ho dona tot pel públic.

Amb aquest concert acompleto 'l'any del revival': Rolling Stones, The Police, The Cure i Bruce Springsteen per rememorar els anys 80 i la meva adolescència. M'ho he passat molt bé!!!!!

He posat 2 videos al youtube, de la part final del concert: 'Bobby Jean' i Born to run', amb l'estadi dret i vibrant.

Molt bé Suzanne Vega... i molt bé Russian Red!!!!

Dues pel preu d'una!. Anàvem a un concert de Suzanne Vega i vam sentir i admirar també a una novíssima Russian Red. Va ser un regal del Festival Únicas poder tenir com a telonera a aquesta aparició en el panorma musical espanyol que es Russian Red, guitarra en mà, vestit blanc, tímida i sensible, amb toc retro que recordava una cantant americana de clàssics dels 50. Van ser uns pocs temes d'aperitiu que haguéssim volgut allargar una mica més. Ara ja tinc el disc sencer i està molt bé. Esperem que la seva carrera no sigui fugaç!

Després va entrar la Suzanne Vega amb massa potència, amb un so estrident fruit d'una instrumentació dura (bateria, baix i guitarra acústica), tocant temes d'un últim disc de retorn a l'escena que ha demostrat que es manté en bona forma. Va costar acostumar-se al canvi, fins que la cosa es va endolcir una mica amb temes més coneguts, 'dels antics', com 'Gypsy', 'Small blue thing', 'World before columbus', etc, arribant al final amb 'Luka' i 'Tom's Diner'. Vaig trobar a faltar teclats, en alguns temes haguéssin millorat la proposta musical. Malgrat tot, la veu de la Suzanne Vega, en els temes més de 'cantautor', continua entrant a l'ànima.

Un bon concert, que vam comentar després prenent una cervesesta amb el Pere i la Roser, que estan també de 'revival' (coincidirem també al Bruce Springsteen el dia 19...).

He trobat un video informal al youtube de Russsian Red interpretant guitarra en mà 'Cigarettes', més o menys amb la mateixa timidesa amb la que es va presentar al Palau.





Critica positiva del concert de Suzanne Vega a El Pais.

No he trobat a youtube un video del concert al Palau, però sí un video curiós d'un concert de Suzanne Vega a Second Life, interpretant un dels temes que més m'agraden del seu repertori, "The queen and the soldier" (que també va tocar al Palau).