Enganxat a "Daños y perjuicios"

Cada dimarts des de en fa uns quants quedo clavat al sofà al vespre per seguir la sèrie "Daños y perjuicios" (la traducció aquí de l'original "Damages") al Canal+. No sóc d'enganxar-me a sèries, però aquesta té un ritme fantàstic, està filmada com un gran flashback d'uns aconteixements finals que vas sabent poc a poc. Ja estem al capitol 10, en faltan 2 o tres més i es resoldrà el 'suspense'.... Molt recomanable!!!

Una ressenya que he trobat a microsiervos.

A youtube, un briefing dels actors i els crèdits inicials.

Llibres de Sant Jordi

Un passeig pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi, amb una bona temperatura i un solet esplèndid, és un tot plaer. El llibres surten al carrer i la gent tria i remena amb ganes d'endur-se un trosset de cultura a casa. Això està molt bé, encara que hi hagi crisi de lectura durant l'any, una tradició així s'ha de mantenir.

Jo no sóc ara un gran lector de llibres, ho reconec, fa anys els devorava. I això que ara llegeixo més que mai!!, però llegeixo 'online': blogs, webs, e-mails,…. El plaer de la lectura d'un llibre darrera l'altre l'he de recuperar i espero fer-ho aviat.

A mi m'han regalat 'Marketing de Pareja', de David Suriol i Miguel Janer. Ja m'ha aclarit la meva dona que no és una indirecta, sino que és una faceta del marketing de la qual he d'estar ben informat també, donat que és al que em dedico. Ha estat una bona picada d'ullet. L'he començat i sembla interessant.

A l'Elisenda li he regalat 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys' de Llucia Ramis. És el seu primer llibre i ha tingut bones crítiques.

A l'Arnau li hem regalat 'La meva primera història de Catalunya', per anar fent país, i a la Clàudia 'Un llibre per tot', perquè tot just comença a llegir i s'ha de combinar la lletra amb jocs, dibuixos i manualitats. Crec que a tots dos els ha agradat molt.

I a més hem fet l'intercanvi de llibres a l'escola dels nens. L'Arnau ha canviat un dels seus per 'El pare és mestressa de casa' (interessant...) i la Clàudia ha canviat un conte per un altre que es diu 'Dia de pluja' (a ella també li preocupa la sequera :-). Això és una iniciativa que té força adhesions a l'escola i la trobo molt interessant, similar al 'book cross' que es va fer famós fa uns anys però a nivell de la comunitat escolar.

Ració d'optimisme a 'Juno'

Una història senzilla però molt ben explicada i filmada per Jason Reitman. Juno és una pel·lícula divertida que sap convertir en comèdia una història que en general seria rodada com un drama, com és el tema dels embarassos juvenils. En aquesta història, el guió ens retrata adolescents que, malgrat la seva inexperiència, pensen i actuen com a adults i ho fan idealitzant el món dels grans. En canvi, veiem adults que estan perduts i que no saben comportar-se com a tal. Una contraposició que funciona com a conflicte en el nus final a la pel.lícula i que, gràcies la vitalitat de Juno, fa que una possible tragèdia es converteixi finalment en una crida a l'optimisme. L'actriu Ellen Page fa una interpretació fantàstica com a Juno i porta tot el pes de la pel·lícula, amb diàlegs frescos i ràpids. Menció apart a la extraordinària banda sonora, un recull de temes de varis grups que han ajudat a aquesta producció independent hagi tingut molt d''èxit.

Enllaç a sinopsis i crítica.

Trailer de Juno:


Temes de la B.S.O:

1.- Barry Louis Polisar - All I Want Is You
2.- Kimya Dawson - Rollercoaster
3.- The Kinks - A Well Respected Man
4.- Buddy Holly - Dearest
5.- Mateo Messina - Up The Spout
6.- Kimya Dawson - Tire Swing
7.- Belle And Sebastian - Piazza, New York Catcher
8.- Kimya Dawson - Loose Lips
9.- Sonic Youth - Superstar
10.- Kimya Dawson - Sleep (Instrumental)
11.- Belle And Sebastian - Expectations
12.- Mott The Hoople - All The Young Dudes
13.- Kimya Dawson - So Nice So Smart
14.- Cat Power - Sea of Love
15.- Kimya Dawson y Antsy Pants - Tree Hugger
16.- The Velvet Underground - I´m Sticking With You
17.- The Moldy Peaches - Anyone Else but You
18.- Antsy Pants - Vampire
19.- Ellen Page and Michael Cera - Anyone Else But

Una estona distreta a 'El llibertí"

No entenc molt bé l'èxit de l'obra 'El llibertí'. És una obra de teatre clàssic, un vodevil, una historieta distreta i que et fa somriure, sobre un tema etern com és la 'guerra de sexes', però res més. Una bona estona i prou, no una obra mestra que recordaré. Cert que els actors treballen bé, cert que són aquells actors que són com de la família i per això ja te'ls estimes una mica, el Madaula i la Conejero, que els tens a tots els culebrots de la TV3. El text és bo, del francés Eric-Emmanuel Schmitt, rèpliques i contrarrèpliques ràpides i enginyoses, però a mi no m'ha acabat de fer el pes. Què hi farem!

Recull de crítiques positives.

Perturbadora pel·lícula "No country for old men"

Uf! Els Coen són implacables i ho demostren més que mai ara a 'No Country for old men' (Oscar a millor peli i direcció), amb la qual el Bardem ha guanyat molts premis, entre ells l'Oscar. S'ho ha guanyat, el seu personatge és tan potent, tan perturbat, tan boig, que acaba menjant-se tot el protagonisme de la pel.lícula. Potser és finalment aquest el defecte de la cinta, que al final tot gira al voltant del criminal de la bombona de gas (amb aquest material i la cara de pal ja de per si inquieta). Comença molt bé, el guió obre pistes, t'has d'anar composant la trama, les escenes al desert són fantàstiques, manté la tensió a tope durant tota la persecució dels calés, però per mi el tram final no acaba d'estar ben lligat, o és que no hi ha respostes al perquè cada personatge actua com ho fa, potser esperava això al final per tancar un bon thriller.

Totes les crítiques han parlat d'un gran treball de direcció, de bona fotografia, d'una boníssima adaptació de la novel.la de Corman McCarthy i d'un bon treball dels actors, en especial Bardem i Tommy Lee Jones, el poli que es retira desencantat (una versió jubilada de la fantàstica Frances McDormand, la poli embarassada de 'Fargo', per mi la millor dels Coen juntament amb 'El Gran Salto'). El que segur que aconsegueix la pel.lícula és no deixar indiferent, amb aquesta sobredosi de violència gratuïta. Més val no pensar-hi massa, com fa el policia interpretat pel Tommy Lee Jones, perquè la conclusió sobre el que passa al món pot ser molt pessimista...

En fi, bona pel.lícula, en la línia Coen, cinema d'autor. Ei, i s'ha de veure en versió original, a l'espanyola el doblador del Bardem és el Boixaderas, impresentable....

Un parell de crítiques i el trailer:

Fer negoci sigui com sigui a "There will be blood"

Traduïda aquí com 'Pozos de ambición' (quina mania tenen de canviar els títols originals!!!), aquesta película és sobretot un vehicle de lluïment de Daniel Day-Lewis, amb un d'aquells papers que tan li agraden, complex, desmesurat en algun punt, en la linea del carnisser de 'Gangs of New York". Un paper que li ha valgut l'Oscar. La història d'un home a principis de segle XX que té una desmesurada ambició de negoci com a perforador de pous de petroli i que se surt amb la seva sí o sí, i que per això no té escrúpols d'utilitzar un fill adoptat o fer-se d'una secta si això ha de ser el camí per fer calés. Tot i que vol mantenir la imatge de persona consciencida per la família, per la societat i pel benestar de tothom, ell va a la seva i pensa només en ell, intenta ser bo però no hi ha res a fer. Quants homes de negocis són així a principis de segle XXI.... molts!!!!

Ben dirigida per Paul Thomas Anderson, una molt bona fotografia a les planúries seques del sud dels EUA i una música extranya però impactant que dóna molta personalitat al film (composada per un membre de Radiohead), un film inquietant

Una crítica i l'enllaç al trailer:

3 hores intenses de concert amb The Cure

Impressionant concert ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona, ple a vessar amb 18000 persones que vam cantar, saltar i ballar totes les cançons de The Cure, perquè no se'n van deixar ni una del seu millor repertori! Estan de gira sense presentar cap disc, han vingut només per fer vibrar als seguidors de sempre, els ho agraeixo perquè ens van fer disfrutar de valent. Mitjana d'edat sobre els 30 llargs i estètiques diverses, perquè els foscos gòtics-punks que els van seguir fa vint anys ara som pares de família i amb ocupacions serioses....

Potència al màxim, amb el quartet bàsic i sense teclats, i un Robert Smith amb la veu en forma als cinquanta. Van repassar tota la discografia, amb una primera part més fosca, basada en temes de l'àlbum 'Desintegration' i altres més antics. Quan van engegar amb 'The Walk' ja van aixecar al públic i no va seure ningú fins al final. Després van seguir 'In beetwen days', 'Just like heaven' i 'Friday I'm in love', combinats amb cançons màgiques com 'Lullaby'. Així tema darrera tema, amb algun de nou encara no publicat, fins les 2 hores en què van tancar el concert, previ als 3 bisos d'una hora en total, 13 cançons més on van interpretar 'els himnes' que els quedaven al tinter (A forest, Boys don't cry, Let's go to bed, 10.15 Staurday Night, Why can I be you?, Close to me,...), i acabant amb "Killing an arab" a les 3 hores de l'inici.

El que més m'ha impressionat és la contundència del grup i del seu directe, molt per sobre d'altres que he pogut viure. La bateria i el baix són el ritme implacable i constant del conjunt, i per sobre les dues guitarres que marquen melodies tan aviat suaus com estripades.

En fi, una banda irrepetible, que començà essent el paradigma del punkrock tenebrós i que sobretot demostra en directe que és una de les grans, i que és capaç de ser referent musical de vàries generacions, cosa que poden dir-ho molt pocs grups de rock i pop.Resum del concert a La Vanguardia i un video amb un breu trosset de 'Boys don't cry' al tercer bis.