Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible). L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.
Dissabte passat, de forma mig improvisada, vaig ser al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell per assistir a l'espectacle de dansa contemporània "Mañana es 17?" a càrrec de "l'Associació Contemporània" de dansa amateur. Un grup d'una dotzena de noies que, malgrat el seu caire amateur, realment van aconseguir moviments i coreografies molt ben aconseguides i amb una bona selecció musical (espero que l'SGAE no els reclamés res, ja que a 3 euros l'entrada, justet devien cobrir despeses pel seu muntatge). De fet, el què em va portar allà va ser el veure la meva veïna Ivette, qui desconeixia el meu passat vinculat al món de la dansa, davant la seva sorpresa. De fet encara sorpèn avui en dia que un un nen amb 5 anys s'inicïi en el món de la dansa clàssica, tot i que la meva evolució em va fer anar a parar durant més de 20 anys a l'Esbart Sant Martí de Barcelona, que tant ha significat i encara significa per la meva família. Al què anava: l'Ivette va ser amb la Helens a la ràdio en una entrevista que em va fer agafar moltes ganes de veure el seu projecte Crossing Projects, que van inserir dins el programa d'aquella nit, ja que la Ivette havia estat professora d'aquesta associaciò de dansa amateur de Sabadell. El projecte Crossing Projects sorgeix de dues professores de l'Escola de Dansa de Castellar (Ivette Saez i Elena Briega) en el que, com el seu nom indica, creuen projectes fusionant la formació contemporània d'una i la formació flamenca de l'altra. El resultat que vaig poder veure va ser la peça "A pies descalzos" en que totes dues fan honor a l'esperit que aquesta jove companyia pretén. Ho pretenen sense ser pretensioses, és a dir amb vestuari i escenografia senzilla, aconsegueixen omplir l'escenari amb una idea molt i molt interessant. A falta de recursos, l'escenari s'omple amb imaginació. I les ganes i l'amor per la dansa, sense desmerèixer la seva bona tècnica, és la clau per un resultat fresc i prometedor. És el meu punt de vista, partint de què la meva pobra i curta formació i incursió en el món de la dansa la vaig rebre des de l'òptica clàssica de mans de la meva mare, i la d'esbart a mans del meu pare i del David Martínez. Més grandet, sense deixar l'Esbart, vaig viure anys molt bons i formació neoclàssica a mans del David Campos, però per molt que m'agradi, la meva condició física i les meves obligacions laborals us han salvat de què un servidor hagi pujat més a dalt d'un escenari. Bé, menteixo, vaig fer algunes incursions teatrals a l'escola, i a l'Esbart Teatral de Castellar, però curiosament no m'han trucat més... Per això ara em conformo en ser un consumidor cultural com el Dani, i tenir la sort de descobrir talents com el de la Ivette i l'Elena.
Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...
Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella. Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.
Coldplay va passar per l'estadi de Montjuic deixant males sensacions. Aquesta banda té bones cançons, melodies enganxoses i fàcils que entren bé, però els estadis els van grans. No van aconseguir aixecar-me de la cadira més enllà d'algun moment puntual, i a més el so va ser tan i tan dolent, que al final em va quedar una sensació de total indiferència. Una llàstima. Han tingut durescrítiques pel desastrós so, fins el punt que s'està demanant que es repeteix el concert en aquesta web. Jo he signat, sóc la signatura 2910, que per protestar no quedi.
Al marge d'això, que no és menor, estic segur que aquest grup, en un concert acústic, en un lloc petit com el Palau de la Música o l'Auditori, crearia un caliu molt bo, perquè té temes preciosos, i el Chris Martin al piano sap transmetre sentiments. Els ha pujat una mica l'èxit al cap, s'han passat de mida, els estadis són pels grups de Primera Divisió. Penjar quatre globus per les graderies, tirar-ne uns quants més perquè la gent es distregui, llençar confetti i coets, és superficial i no és suficient per fer vibrar als espectadors.
En fi, ja està vist, i aquí un tros de la seva tonada "Viva la Vida", pegadiiiiizaaa....
La gira mundial "megalòmana" de U2 va començar a Barcelona el dia 30 de juny passat. Espectacular i aclaparadora. Va ser un privilegi poder ser un dels primers 90000 espectadors a veure un show descomunal, un prodigi tècnic, electrònic i arquitèctònic, on el continent era tan bèstia que, per moments, no importava gaire quin era el contingut. Va ser una gran experiència viure-ho i veure-ho. Crec però que el desequilibri entre show i música era, almenys la nit de l'estrena, massa gran.
Era el meu quart concert de U2. Sempre un té la tendència a comparar, a dir si és millor o pitjor que l'altre. Musicalment, per mi no va ser millor que el de fa quatre anys, Vertigo Tour, ni tampoc de l'Achtung Baby al Sant Jordi fa uns quants anys més. Crec que era tan gros tot el que envoltava el grup, les llums, l'escenari, la mastodóntica estructura en forma d'urpa i la megapantalla circular, que deixava la música en un segon terme. Potser també perquè el seu darrer disc té 2 o 3 temes interessants i poc més, també perquè crec que no estava del tot rodat. Són coses de l'estrena.
El que sí que agreixo molt a U2 en els quatre concerts que he vist és la seva capacitat de superació en el disseny de l'espectacle. Per això sempre sé que un concert de U2 no em deixarà indiferent i no em deixarà descontent, sempre hi ha sorpreses i elements nous que et faran recordar-lo per sempre. Aquesta vegada han superat tot l'imaginable en un concert de rock, un escenari increïble i un espectacle visual brutal. Connectar en directe amb els astronautes de l'estació espaial a mig concert va ser fins i tot un excés, "rizar el rizo", està bé per demostrar que el grup és un fenòmen universal i s'hi esplaien, però el que van aconseguir és refredar l'ambient.
Malauradament vaig estar a un lateral al darrera, i la veritat és que em va molestar una mica que l'escenari no fos del tot circular, tot i que la gira es diu 360º. He estat en 2 concerts amb escenari circular, de Peter Gabriel i de Phil Collins, i la veritat és que em van encantar, però l'escenari era infinitament més petit i sense més elements addicionals. En el de U2 això per mi no funcionava, i és un tema que han de millorar perquè sino deixen molt descontents a la gent del darrera, més que res perquè s'hi acosten en poques ocasions. He llegit també alguna crítica de que el so no era bo (jo crec que sí) i de que van tenir errors en alguns temes (al final en alguna cançó el que vaig notar és un Bono cansat i amb la veu cascada, aixó sí), en fi, com he dit abans, si el que es volia era només sentir la música no era el concert indicat.
Bono, com sempre, i amb l'edat cada cop més, aglutina causes i més causes a reivindicar en escena: Desmond Tutu, Aun San Suu Kyi i Birmània, Àfrica, medi ambient... i també homenatge al difunt Michael Jackson (increïble mix de "Angel of Harlem" i "Man in the Mirror") i traca final posant-se la samarreta del Barça regalada pel Pep Guardiola. Públic a la butxaca. Bono és Déu, U2 la seva religió i aquest escenari brutal, el seu temple. Ja el coneixem, i jo penso que sempre és millor que es reivindiquin causes justes i fer conscienciació a les masses quan tens un micro a la mà que no la indiferència i pitjor l'autocomplaença.
Les cançons que van sonar eren les que esperàvem, una tria de les més rockeres i dels "himnes" del grup. Molt bé. Llista de temes:
Breathe No Line on the Horizon Get On Your Boots Magnificent Beautiful DaY I Still Haven't Found What I'm Looking For Angel of Harlem In A Little While Unknown Caller Unforgettable Fire City of Blinding LIghts Vertigo I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight Sunday Bloody Sunday Pride (In The Name of Love) MLK Walk On Where The Streets Have No Name One ------- Ultraviolet With Or Without You Moment of Surrender.
He penjat un sol video al youtube, perquè ja n'és ple. Van tocar un tema que m'encanta i que no els havia sentit mai un concert, una cançó dels 80, "The Unforgettable Fire":
Mentre tothom només parla del concert d’U2, un servidor pressupostàriament s’ha hagut de conformar amb veure Jordi Savall en el marc del teatre Grec. I no vull fer pena amb aquesta afirmació, ja que el concert, com era d’esperar, va confirmar força les meves expectatives el dilluns passat 6 de juliol. Sota el nom de Mare Nostrum, Hespèrion XXI sota la batuta de Savall va oferir un recull de cançons antigues i populars de moltes de les cultures de la mediterrània, i com era d’esperar els músics interpreten aquestes peces amb una exquisidesa absoluta. Tota la mediterrània és representada en aquesta incansable tasca de recerca de música antiga que ha fet de Jordi Savall un dels músics més prestigiosos que mereixeria més reconeixement al nostre país. Ell però treballa, recerca, interpreta i intenta passar desapercebut a l’escenari. Malauradament el què no ha passat desapercebut en aquest concert ha estat l’organització del Grec. Recentment aquest teatre ha modificat la numeració de les fileres del recinte i això va provocar una errada en l’emissió de les entrades que va fer que una fila sencera quedés duplicada, per la qual cosa almenys una quarantena de persones no podien seure. Òbviament aquestes persones reclamaven una solució i si més no una explicació. Però els minuts passaven i no apareixia cap responsable que donés la cara davant aquesta lamentable situació. Fins al punt que els músics van sortir a l’escenari quan encara seguia havent-hi gent dreta sense una resposta al problema. Davant els lògics xiulets i protestes del públic, una responsable del festival va pujar a l’escenari enmig de la mirada astorada dels músics. I total per donar una explicació i una disculpa, però cap solució. Tant havien de tardar a donar una explicació? No es podia retardar uns minuts la pujada dels músics a l’escenari i mirar de recol•locar els pobres espectadors afectats per una errada colossal de l’organització? Francament lamentable. Tot plegat va fer que el concert s’iniciés amb força mal gust de boca. Els que teníem la sort de tenir el seient correcte, vam gaudir d’una execució magistral de música en estat pur. De viure cada nota a cada instant. De la peça més dolça a la més moguda. Abans he dit que va confirmar força les meves expectatives. I dic només força perquè em va faltar una mica més de nervi i de passió. Com aquell qui diu, ni en les seves interpretacions més animades no es van despentinar en cap moment. Potser sí que hi era aquest passió em dirien els més puristes, però es va trobar a faltar una mica més de comunicació i de connexió amb el públic. Pocs comentaris, poca interacció parlada... i això és el que s’espera també com a part del valor afegit d’un concert ja que si no, tot i que el Grec té bona acústica, podria gaudir d’aquesta música també fantàsticament a casa en un dels fantàstics CD’s del prolífic Savall. Malgrat tot, una agradable nit d’estiu al Grec sempre val la pena. Sempre i quan no et quedis sense seient... ;-)
Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible).
