Va ser una nit de divendres de maig que vam ser al Palau de la Música per veure la Noa. Ho sento Dani però, sense haver vist la Leonor Watling i Marlango, de segur que a nivell de qualitat de la veu no ténen punt de comparació. Noa és d'aquelles artistes que no només han assolit fama, sinó prestigi. Una fama que no l'hagués consolidat com una de les millors veus del panorama musical actual sense haver-se guanyat un lloc per mèrit propi. Ella va tenir un padrí que la va produïr i promoure: Pat Metheny. Tontu no va ser en Metheny..., ja que va veure molt clar que una veu com aquesta s'havia de projectar i donar a conèixer. A tota la resta de coses, Noa hi ha arribat per mèrit i treball propi.Ja d'entrada la cantant israeliana es va guanyar el públic xerrant. Explicant el perquè de les seves cançons, i fins i tot explicant la vida del seu avi (per la cançó del seu darrer disc "Dreamer") en un text escrit en català, cosa que el públic va agrair profundament. Noa, com tants artistes que hi han passat, va reconèixer el Palau, com un dels llocs més bonics on mai han actuat. A banda de tot això, el seu acollidor timbre de veu, la complicitat amb que interactua amb els musics, que la fan ser humil i senzilla, tot i ser completament el centre d'atenció de l'escenari, la seva increible capacitat per arribar a l'escala i registres de notes... tot plegat fa de Noa una artista integral, completa, sensible, humana, senzilla que fa que de seguida hi connectis i la vegis com algú molt proper, sense fums, amb qui tranquilament podries anar un dia a dinar o a prendre un cafè i t'hi sentiries còmode.
Per acabar d'adobar aquesta combinació de virtuosisme amb humilitat, gairebé a la part final, Noa va presentar els seus musics i es va posar a despedir-se i a agrair la presència del públic, tot cantant. Fent el que volia amb la veu i d'una forma alhora simpàtica i entranyable. Si Israel i el món estigués ple d'artistes com Noa, la bona música i la pau estarien molt més a prop del que tristament es troba el món actual. Amén.
Per acabar d'adobar aquesta combinació de virtuosisme amb humilitat, gairebé a la part final, Noa va presentar els seus musics i es va posar a despedir-se i a agrair la presència del públic, tot cantant. Fent el que volia amb la veu i d'una forma alhora simpàtica i entranyable. Si Israel i el món estigués ple d'artistes com Noa, la bona música i la pau estarien molt més a prop del que tristament es troba el món actual. Amén.
P.D. Dani, rei, a veure quan escrius tu... que al final et faré jo tota la feina...? O és que ja no consumeixes culturalment...?
