Les dues cares d’en Ramon Garriga

La faceta experimental de Cabo San Roque dóna pas a la frescor de La Increïble Història de Carles Carolina

Hi ha molts musics que tenen dues cares. I en Ramon Garriga n’és un d’ells. La més coneguda perquè comença a ser mediàtica és la cara de La Increïble Història de Carles Carolina. Aquí és l’ànima d’un projecte musical fresc i molt digerible com bé es plasma a la cançó que més està sonant: “A Peu Pla”. Però en Ramon també és un dels components de Cabo San Roque. Una formació que des de l’any 2001 fa música amb sons creats a partir d’instruments fets amb objectes quotidians com una màquina de cosir, una rentadora, un scalèxtric o una grapadora. És la cara més experimental d’en Garriga, però ell confessa que se darrerament se sent molt bé també com a ànima de la Increïble Història de Carles Carolina. Canturrejant amb la guitarra li surten peces originals i ben instrumentades com les del seu primer disc “Ensaladilla” de l’any 2009. Per cert que en pocs mesos ja publicaran el seu segon treball sobre el que ja estan treballant a fons. Músic autodidacta, antic bateria de la formació Tuesday Afternoon, ara sobretot experimenta, composa, canta i toca la guitarra amb una història de bon rotllo com és la del Carles Carolina en que imperen això que ara tan es valora com són les lletres de la quotidianitat. Però aquest Carles és ell? En certa manera sí. És el paper que juga en Ramon en aquesta faceta més amena i assequible. Se’l podria comparar amb la darrera etapa en solitari del Quimi Portet, però com que les comparacions no s’han de fer i en Ramon és menys surrealista, aquesta frase esborreu-la. El Ramon, però, no l’esborreu, i més si us agrada el pop rock fresc i original.

Guillamino: Amb la seva fórmula la música electrònica entra molt bé!

Aquest barceloní d’esperit empordanès fa que la música experimental sigui divertida, original i assequible per a totes les edats.

Realment la música experimental i electrònica agrada i mou a molta gent, però si hi ha algú que la desconeix, potser a través d’en Guillamino podria arribar a apreciar-la. En Pau Guillamet és d’aquells artistes que juga amb la música perquè l’enfoca de manera conceptual i plàstica, ja que per ell és tant important la portada del disc o el videoclip, com la cançó en si. No li agraden les etiquetes, però ell fa música electrònica i és assequible per a tos els públics, ja que li aplica la seva pròpia fórmula. Diu que intenta “popitzar-la” perquè entri millor. Com? Doncs li dóna una estructura més de cançó i hi posa la seva veu, per anar, diu, “una mica més enllà del ritme per al ritme”. Defugiu etiquetes (només ens quedem amb una de seva: “pim, pam”) i tasteu-lo. Si no us entra en la seva faceta electrònica, intenteu-ho amb la cançó “La vida” i de segur que de l’experiència Guillamino en traieu alguna cosa de profit. Com bé molts ja ho han fet amb el seu pas pel Sònar, amb concerts a Cadis, Madrid, Berlín o Nova York, o en els seus muntatges per a nens i nenes on, de forma senzilla, els fa connectar amb el llenguatge musical. De tant eclèctic alguna vessant segur que a un li encaixa.

El Dani abandona el bloc i jo l'adopto...

Diuen que val més tard que mai, i 10 mesos i mig després algú es digna a publicar alguna cosa en aquest bonic bloc... El Dani es planta o millor dit, redefineix la seva activitat a la xarxa. I jo, després d'uns mesos d'intensa activitat cultural he cregut que era el moment de reactivar al bloc, des del qual envio una forta abraçada al Jordi Rius qui ha seguit emb empenta i encert el programa B de Blog de Ràdio Castellar (ep! i no és piloteig per rebre una triple B després d'alguna merescuda B vermella...).
D'entrada mostrar el meu agraïment al Dani per convidar-me divendres passat a Les Luthiers, qui segueixen en forma malgrat que ja tenen una edat... Lúcids, enginyosos en la millor línia dels seus espectacles en què els jocs de paraula et fan mantenir constantment una somriure mentre els gaudeixes...
Han estat uns mesos d'ençà de l'estiu de poder gaudir sobretot de música. Començant per la inesperada i agradable sorpresa d'escoltar l'Orquestra Castellar per Festa Major, de gaudir d'una batalla de swing a les cotxeres de Sants amb la Locomotora i els Ivanow, d'un sorprenent nivell encara dels Supertramp, de decepcionar-se per un histriònic i egocèntric Michael Bublé o d'emocionar-me i omplir l'ànima amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz acompanyada de Las Migas.
Han estat uns mesos intensos en aquest sentit i n'he volgut fer referència en aquest bloc de cultura, una mica d'estar per casa, però fet a mà i amb bones intencions. I tinc l'excusa perfecte per seguir escrivint fent front a la mandra: perquè com que escriuré un article setmanal a la revista Go BCN! almenys una entrada mensual parlant de cultura (bàsicament de música) podré oferir.
Abraçades.

La cultura ens fa feliços

Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.

Segons l'estudi:

No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.

Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.

Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.

Bones festes i un 2010 amb molta cultura!!!!

Avatar, festival visual en 3D i poc més

Diuen que aquesta pel.lícula canviarà el cinema tal i com l'hem conegut. Jo no ho crec, la veritat. Avatar és una bona pel.licula d'aventures que té els efectes visuals, sonors i especials més espectaculars que he vist mai, i a més a més en un 3D molt ben aconseguit. No cal buscar-hi res més, els 300 milions de dòlars que ha costat no els han dedicat al guió, ni tampoc l'objectiu era tenir unes grans interpretacions (ei, de veritat, els dolents cal que siguin tan curts de gambals? fan vergonya), ni tampoc crec que s'hagi aconseguit, tal com s'ha pretès dir, un gran missatge ecologista que la gent es faci seu. És una història clàssica d'aventures futuristes, que no té la menjadadetarru de "Matrix", ni la mitomania de "Star Wars", ni la èpica clàssica de "El senyor dels Anells", però agafa referències de tots ells (la 'connexió' entre cervells de dos éssers és una clara evolució del foradet al clatell de Matrix....). I és sobretot un brutal desplegament tecnològic, que segur que anirem veient com s'aplica en properes pel.lícules que intentaran que tornem a anar al cinema i paguem l'entrada per veure 3D. En això sí que cal reconeixer l'esforç de James Cameron per ser un precursor.

Agraeixo a inusual i a Adobe que m'hagin convidat a l'estrena. I pel 3D m'han donat unes ulleres polaritzades molt xules, i molt retro! he passat una tarda distreta, amb crispetes i refresc i mirant de seguir com podia l'acció visual a una velocitat de vertigen i sobresortint d'una enorme pantalla. Està clar que en sortirà un interessant videojoc per seguir fent caixa....

Una crítica, una altra i més avall el trailer de la peli:

Llarga vida a Depeche Mode!

Nit de pop electrònic de tota la vida a un Palau Sant Jordi ple a vessar, primera de les dues nits de Depeche Mode a Barcelona. Vam ballar al so de les cançons que van omplir la nostra adolescència i joventut als pubs i discos d'aquests móns de Déu, i això ja és un tot plaer!!!

Va ser un concert milimètricament executat, amb el fons de teclat i sintetitzador característic del grup, simple i precís; amb una potent bateria (molt potent, feia vibrar la caixa toràcica!) i una guitarra molt rockera de, en la meva opinió, l'ànima real del grup, Martin Gore. Dave Gahan s'endú el protagonisme amb la seva veu greu i potent (menys que abans), i el seu posat de 'chulu-piscines", què hi farem. Escenografia molt senzilla i amb un fons de video molt acurat que acompanyava les cançons amb simplicitat i delicadesa.

El concert va començar de veritat al quart tema, "Walking in your shoes", després de passar per la indiferència general dels temes correctes del seu últim disc. A partir d'aquí tot eren clàssics apassionants i conegudíssims: "World in my eyes", "Policy of truth", "It's no good", "In your room", "I feel you", "Never let me down again",.... I això que es van deixar temes com "Everything counts" o el seu primer single "I just can't get enough"! Tenen repertori per triar i remenar. Pel final del bis es van reservar el superhit "Personal Jesus", catarsis col.lectiva. Punt i final d'un molt bon concert que va ser tal i com esperava, sense sorpreses (això pot ser una pega, o no, tot depèn...). Ah, i potser és el concert on he cantat més tonades de les cançons, gentilesa de Dave Gahan que callava perquè poguéssim esplaiar-nos, moments emocionants de gallina de piel (malgrat que estem parlant de techno!) Aquí estan totes les lletres, per si vols cantar a la dutxa.

Quan un grup toca durant 27 anys, mantenint l'estil coherent, publicant treballs acurats i omplint recintes per tot el món, és més que una casualitat. Van ser els precursos de la introducció de l'electrònica a la música i han sabut navegar amb un rumb fix tots aquests anys, i això en els temps que corren, de màxima segmentació de públics i estils, és per mi tot un mèrit, un refugi elèctronic en temps de música sovint massa volàtil. Llarga vida a Depeche!

Llista de cançons que van interpretar:
In Chains
Wrong
Hole To Feed
Walking In My Shoes
A Question Of Time
Precious
World In My Eyes
Fly On The Windscreen
Jezebel
Home
Miles Away / The Truth Is
Policy Of Truth
It's No Good
In Your Room
I Feel You
Enjoy The Silence
Never Let Me Down Again
I al Bis:
One Caress
Stripped
Behind The Wheel
Personal Jesus

Vàries crítiques han estat positives.

Hi ha molts videos millors al youtube, però aquest és el meu! Inici de "Policy of truth":

Si vols més Larsson, "Aurora Boreal"

Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible).
L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.