22/1/09

La "Revolta" de la dansa

En primer lloc disculpar-me per haver estat tants mesos sense escriure (i em salto coses que he vist com per exemple Aloma al TNC...). La feina i una mudança m’han distret de les meves col·laboracions al Consumidor Cultural. Ho sento.
En aquests escrits s’hi parla poc, per no dir gens, de dansa. I cal desfer aquest greuge, tot i que quedi molt malament parlar d’un espectacle de l’esbart on vaig estar vinculat uns 20 anys de la meva vida, i que, a més, ha produït l’Andreu G. Cartanyà, el meu pare. Del 8 a l'11 de gener l’Esbart Sant Martí – Ballet Folklòric del Països Catalans va presentar Revolta omplint cada dia la Sala 2 a l’Auditori de Barcelona. Massa sovint el que comentem en aquest blog són espectacles de fora de Catalunya (sobretot òpera o música i concerts) però em sembla de justícia parlar de dansa, i més de dansa catalana.
Sovint s’associa un esbart dansaire a una cosa avorrida i passada de moda. Doncs bé, el Sant Martí està protagonitzant una revolta. Una forma d’actualitzar el folklore català sense oblidar les seves arrels ni la tradició. Per aquest motiu el seu director, David Martínez, ha creat Revolta, un espectacle folklòricament integral, ja que comença per una dansa senyorial i ben tradicional de Catalunya, passa per un més animat bolero mallorquí, i acaba amb una ben coneguda tradicional polca amb so de gralla que es balla amb texans al més pur ritme de música house!
Ara que els castellers estan de moda i sembla que acaparin la major part de l’atenció de les nostres manifestacions populars i tradicionals, l’Esbart Sant Martí fa una aposta per actualitzar el folklore en la seva vessant de la dansa en ple segle XXI. Si veieu el reportatge del programa Nydia de TV3 (a partir del minut 11), és molt interessant constatar que hi ha gent jove motivada i implicada en aquest món de forma completament amateur. Tots tenen la seva feina per viure, però sense rebre una remuneració econòmica per la seva tasca, ofereixen un espectacle de talla absolutament professional (el Sebastià Vilanou ve a Barcelona a assajar i és de Perpinyà...).
Potser els més puristes es posaran les mans al cap, però si volem veure sobreviure els esbarts, Revolta és una bona manera d’actualitzar i modernitzar el folklore motivant i implicant alhora a la gent jove.
Alguns esbarts ja fa anys que van iniciar més o menys encertadament el camí de la renovació, el Sant Martí va encetar una nova etapa amb Mediterrània, l’Agrupament d’Esbarts va produir al Mercat de les Flors el 2006 un encertat Camí d’Apira, i ara ha arribat la Revolta. Una manera de fer de la dansa catalana un espectacle digne dels millors escenaris de Barcelona, del nostre país i segurament de més enllà... i si no ja ho veureu...

19/1/09

Elogi de l'absurd a "Burn after reading"

La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.

El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.

Crítica aquí i trailer al youtube.

11/1/09

"Simon Boccanegra" fosc, conceptual i equilibrat

Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.

Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.

L'argument és complicat de nassos, aquí un 'resum' bastant llarg. I he trobat aquesta crítica positiva.

12/12/08

D'una pel·lícula excel.lent en surt un musical dolent

Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.

He de dir que no m'agraden els musicals, pero si a més aquest musical segueix fil per randa tots els gags de la pel.lícula sense aportar cap novetat, repetint els mateixos acudits, la sensació és d'estafa. A més, els cantants del show del Victoria eren força mediocres, la protagonista Lady Ginebra en concret era estrident i molt molesta a l'oïda. I per acabar d'adobar el poti-poti, inserten la famosa cançó final d'una altra pel.licula, "La vida de Brian", que aquí perd tot el sentit i està posada amb calçador. A l'original, l'escena era grotesca i hilarant, amb Brian i una munt de jueus crucificats cantant i xiulant que cal veure el costat positiu de la vida. A "Spamalot" i a un musical que ja és de per si optimista innocent, què hi pinta aquesta cançó? Fora de lloc.

Comprenc que els Monty Python vulguin treure pasta del seu èxit fent revival i amb un gènere que sigui més lleuger i festiu que la pel.lícula, que és més fosca, però vaja, a mi no m'enredaran més.

El principi autèntic de la pel·lícula a youtube:



I l'origen de la paraula Spam, ara tan usada al món informàtic, és obra i geni de Monty Python:

1/12/08

Unes "Noces..." de ni fu ni fa

"Les noces de Figaro" és una òpera lleugera de Mozart, d'embolics sentimentals, i que de la mà de Lluís Pasqual ha aterrat al Liceu ambientada als anys 30 i amb escenografia molt clàssica i en alguns punts kitsch (especial menció a l'espècie de bidons de plàstic a mode de llums que es despengen del sostre en dos moments de la funció, i que es veuen a la foto). Al marge de que la música de Mozart és esplèndida i excelentment dirigida l'orquestra per Antoni Ros-Marbà, el conjunt va ser per mi poc lluït, tant per la part vocal com per la part escènica. Article sobre el muntatge

20/11/08

La gastronomia és cultura?

Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura.
Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall).
Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema.
Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!

16/11/08

Ell era ella i ell a la vegada

La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.

Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.

Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.