Coldplay va passar per l'estadi de Montjuic deixant males sensacions. Aquesta banda té bones cançons, melodies enganxoses i fàcils que entren bé, però els estadis els van grans. No van aconseguir aixecar-me de la cadira més enllà d'algun moment puntual, i a més el so va ser tan i tan dolent, que al final em va quedar una sensació de total indiferència. Una llàstima. Han tingut durescrítiques pel desastrós so, fins el punt que s'està demanant que es repeteix el concert en aquesta web. Jo he signat, sóc la signatura 2910, que per protestar no quedi.
Al marge d'això, que no és menor, estic segur que aquest grup, en un concert acústic, en un lloc petit com el Palau de la Música o l'Auditori, crearia un caliu molt bo, perquè té temes preciosos, i el Chris Martin al piano sap transmetre sentiments. Els ha pujat una mica l'èxit al cap, s'han passat de mida, els estadis són pels grups de Primera Divisió. Penjar quatre globus per les graderies, tirar-ne uns quants més perquè la gent es distregui, llençar confetti i coets, és superficial i no és suficient per fer vibrar als espectadors.
En fi, ja està vist, i aquí un tros de la seva tonada "Viva la Vida", pegadiiiiizaaa....
La gira mundial "megalòmana" de U2 va començar a Barcelona el dia 30 de juny passat. Espectacular i aclaparadora. Va ser un privilegi poder ser un dels primers 90000 espectadors a veure un show descomunal, un prodigi tècnic, electrònic i arquitèctònic, on el continent era tan bèstia que, per moments, no importava gaire quin era el contingut. Va ser una gran experiència viure-ho i veure-ho. Crec però que el desequilibri entre show i música era, almenys la nit de l'estrena, massa gran.
Era el meu quart concert de U2. Sempre un té la tendència a comparar, a dir si és millor o pitjor que l'altre. Musicalment, per mi no va ser millor que el de fa quatre anys, Vertigo Tour, ni tampoc de l'Achtung Baby al Sant Jordi fa uns quants anys més. Crec que era tan gros tot el que envoltava el grup, les llums, l'escenari, la mastodóntica estructura en forma d'urpa i la megapantalla circular, que deixava la música en un segon terme. Potser també perquè el seu darrer disc té 2 o 3 temes interessants i poc més, també perquè crec que no estava del tot rodat. Són coses de l'estrena.
El que sí que agreixo molt a U2 en els quatre concerts que he vist és la seva capacitat de superació en el disseny de l'espectacle. Per això sempre sé que un concert de U2 no em deixarà indiferent i no em deixarà descontent, sempre hi ha sorpreses i elements nous que et faran recordar-lo per sempre. Aquesta vegada han superat tot l'imaginable en un concert de rock, un escenari increïble i un espectacle visual brutal. Connectar en directe amb els astronautes de l'estació espaial a mig concert va ser fins i tot un excés, "rizar el rizo", està bé per demostrar que el grup és un fenòmen universal i s'hi esplaien, però el que van aconseguir és refredar l'ambient.
Malauradament vaig estar a un lateral al darrera, i la veritat és que em va molestar una mica que l'escenari no fos del tot circular, tot i que la gira es diu 360º. He estat en 2 concerts amb escenari circular, de Peter Gabriel i de Phil Collins, i la veritat és que em van encantar, però l'escenari era infinitament més petit i sense més elements addicionals. En el de U2 això per mi no funcionava, i és un tema que han de millorar perquè sino deixen molt descontents a la gent del darrera, més que res perquè s'hi acosten en poques ocasions. He llegit també alguna crítica de que el so no era bo (jo crec que sí) i de que van tenir errors en alguns temes (al final en alguna cançó el que vaig notar és un Bono cansat i amb la veu cascada, aixó sí), en fi, com he dit abans, si el que es volia era només sentir la música no era el concert indicat.
Bono, com sempre, i amb l'edat cada cop més, aglutina causes i més causes a reivindicar en escena: Desmond Tutu, Aun San Suu Kyi i Birmània, Àfrica, medi ambient... i també homenatge al difunt Michael Jackson (increïble mix de "Angel of Harlem" i "Man in the Mirror") i traca final posant-se la samarreta del Barça regalada pel Pep Guardiola. Públic a la butxaca. Bono és Déu, U2 la seva religió i aquest escenari brutal, el seu temple. Ja el coneixem, i jo penso que sempre és millor que es reivindiquin causes justes i fer conscienciació a les masses quan tens un micro a la mà que no la indiferència i pitjor l'autocomplaença.
Les cançons que van sonar eren les que esperàvem, una tria de les més rockeres i dels "himnes" del grup. Molt bé. Llista de temes:
Breathe No Line on the Horizon Get On Your Boots Magnificent Beautiful DaY I Still Haven't Found What I'm Looking For Angel of Harlem In A Little While Unknown Caller Unforgettable Fire City of Blinding LIghts Vertigo I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight Sunday Bloody Sunday Pride (In The Name of Love) MLK Walk On Where The Streets Have No Name One ------- Ultraviolet With Or Without You Moment of Surrender.
He penjat un sol video al youtube, perquè ja n'és ple. Van tocar un tema que m'encanta i que no els havia sentit mai un concert, una cançó dels 80, "The Unforgettable Fire":
Mentre tothom només parla del concert d’U2, un servidor pressupostàriament s’ha hagut de conformar amb veure Jordi Savall en el marc del teatre Grec. I no vull fer pena amb aquesta afirmació, ja que el concert, com era d’esperar, va confirmar força les meves expectatives el dilluns passat 6 de juliol. Sota el nom de Mare Nostrum, Hespèrion XXI sota la batuta de Savall va oferir un recull de cançons antigues i populars de moltes de les cultures de la mediterrània, i com era d’esperar els músics interpreten aquestes peces amb una exquisidesa absoluta. Tota la mediterrània és representada en aquesta incansable tasca de recerca de música antiga que ha fet de Jordi Savall un dels músics més prestigiosos que mereixeria més reconeixement al nostre país. Ell però treballa, recerca, interpreta i intenta passar desapercebut a l’escenari. Malauradament el què no ha passat desapercebut en aquest concert ha estat l’organització del Grec. Recentment aquest teatre ha modificat la numeració de les fileres del recinte i això va provocar una errada en l’emissió de les entrades que va fer que una fila sencera quedés duplicada, per la qual cosa almenys una quarantena de persones no podien seure. Òbviament aquestes persones reclamaven una solució i si més no una explicació. Però els minuts passaven i no apareixia cap responsable que donés la cara davant aquesta lamentable situació. Fins al punt que els músics van sortir a l’escenari quan encara seguia havent-hi gent dreta sense una resposta al problema. Davant els lògics xiulets i protestes del públic, una responsable del festival va pujar a l’escenari enmig de la mirada astorada dels músics. I total per donar una explicació i una disculpa, però cap solució. Tant havien de tardar a donar una explicació? No es podia retardar uns minuts la pujada dels músics a l’escenari i mirar de recol•locar els pobres espectadors afectats per una errada colossal de l’organització? Francament lamentable. Tot plegat va fer que el concert s’iniciés amb força mal gust de boca. Els que teníem la sort de tenir el seient correcte, vam gaudir d’una execució magistral de música en estat pur. De viure cada nota a cada instant. De la peça més dolça a la més moguda. Abans he dit que va confirmar força les meves expectatives. I dic només força perquè em va faltar una mica més de nervi i de passió. Com aquell qui diu, ni en les seves interpretacions més animades no es van despentinar en cap moment. Potser sí que hi era aquest passió em dirien els més puristes, però es va trobar a faltar una mica més de comunicació i de connexió amb el públic. Pocs comentaris, poca interacció parlada... i això és el que s’espera també com a part del valor afegit d’un concert ja que si no, tot i que el Grec té bona acústica, podria gaudir d’aquesta música també fantàsticament a casa en un dels fantàstics CD’s del prolífic Savall. Malgrat tot, una agradable nit d’estiu al Grec sempre val la pena. Sempre i quan no et quedis sense seient... ;-)
Nit fantàstica de música el passat dia 4 a l'Auditori. Wilco és un dels grups que més m'han fascinat els darrers anys, per la capacitat de fer parlar les guitarres, com si converséssin entre elles, transmetent estats d'ànims. Peces molt variades, des de balades amb solos vibrants, fins a més rockeres, passant per experiments diversos. Música generosa sense guarniments innecesaris, honestedat musical. Un líder un pèl arrogant però simpàtic en el fons, Jeff Tweedy, coordina un grup de músics perfeccionistes i amb geni. Dues hores llargues de concert comòdament instal.lats a l'Auditori.
Un gran concert, un dels millors que he viscut. He trobat molt material al Youtube, he insertat més avall alguns videos, alguns tenen un so força bo, d'altres no tant, però el que volia és guardar també en imatges el record d'una gran vivència musical.
La primera part del concert va ser ben suau, com a "You are my face":
Una cançó preciosa, "At least that's what you said":
El solo de guitarra a "Impossible Germany", espectacular:
"Spiders (kidsmoke)", final del concert, guitarres a tope:
Va ser el darrer divendres de maig que vaig poder comprovar en directe que la Sílvia Pérez Cruz era una nova veu per enamorar-me’n. Jo he estat un dels molts que la vaig descobrir a través del disc de la Marató de TV3 de l’any 2007 amb aquella versió que el grup Las Migas van fer d’aquell Everybody’s Talking del Nilsson i que realment m’arriba al fons del cor, com feia temps que una cançó no ho aconseguia. Des de llavors l’havia sentit en algun enregistrament amb el grup Las Migas, una formació de flamenc composat per la Sívia, que és de Calella de Palafrugell, i tres noies més: una sevillana, una berlinesa i una parisenca. No obstant, aquest divendres al que em refereixo, al costat de casa actuava la meitat de Las Migas, és a dir la Sílvia (veu, cajón i clarinet) i la Marta Robles (guitarra i veu). I ho feien en el marc del darrer concert de la 14ª edició del Cicle de la Capella de Montserrat a Castellar. Un cicle que coordina una de les persones amb més criteri i més bon gust musical de la capa de la terra, el Jaume Sala, a qui aprofito aquestes modestes ratlles per agrair-li l’alta qualitat al que l’ha fet arribar. La Sílvia és una persona que diria que és molt tímida però que cantant ho expressa tot. Fa el què vol amb la seva veu, per això s’atreveix amb el flamenc, el fado, el jazz, el folk i tot allò que li proposin i es proposi, sempre (i en part és el que la fa encantadora) amb tota la modèstia del món. Com diu el Jaume Sala, cada vegada en sentirem a parlar més i, si vol, es menjarà el món. Però ara per ara no ha enregistrat cap disc en solitari. Ha col•laborat en més d’una desena de discs de tots els estils perquè per damunt de tot li agrada la música i li agrada cantar. I la seva veu fa bonic qualsevol estil i peça musical amb la que s’atreveix. Perquè ella és tal com raja, i es nota que, el què fa, és tan sols perquè vol i li agrada. I així ho transmet. Suposo que ja li han dit, les comparacions són odioses, no se si a ella li agrada que li diguin... però és com tenir a prop la Noa catalana. Tan sols desitjo que no perdi aquest esperit, aquesta senzillesa i que, el boca-orella amb el que està començant a triomfar i a aixecar de la cadira aquell qui l’escolta, la projecti a donar-se encara més a conèixer i així molta més gent pugui gaudir de la seva veu. Els joves talents no són als concursos de la televisió on només busquen la fama, sinó que són a dalt de petits escenaris al costat de casa seduint-nos amb la humilitat i flirtejant amb tots els estils que demostren el seu amor real per la música.
M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.
Ha mort Pepe Rubianes. Un personatge únic, un actor que va trencar tots els esquemes de l'humor, amb uns monòlegs àcids i hilarants sobre les persones i la societat en què vivim. D'una petita anècdota en podia fer una història rocambolesca i surrealista, sempre amb el seu tot irreverent i groller. Va estar 9 anys ininterromputs a les Rambles amb el seu espectacle "Rubianes, solamente". Trobarem a faltar la seva veu sempre crítica amb el poder conservador i compromesa amb la causa d'esquerres.
Ens queda el record dels seus espectacles, potser mai he rigut tant en un teatre. En aquest video l'inici sempre igual dels seus espectacles.
Coldplay va passar per l'estadi de Montjuic deixant males sensacions. Aquesta banda té bones cançons, melodies enganxoses i fàcils que entren bé, però els estadis els van grans. No van aconseguir aixecar-me de la cadira més enllà d'algun moment puntual, i a més el so va ser tan i tan dolent, que al final em va quedar una sensació de total indiferència. Una llàstima. Han tingut dures crítiques pel desastrós so, fins el punt que s'està demanant que es repeteix el concert en aquesta web. Jo he signat, sóc la signatura 2910, que per protestar no quedi.
