Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.
He de dir que no m'agraden els musicals, pero si a més aquest musical segueix fil per randa tots els gags de la pel.lícula sense aportar cap novetat, repetint els mateixos acudits, la sensació és d'estafa. A més, els cantants del show del Victoria eren força mediocres, la protagonista Lady Ginebra en concret era estrident i molt molesta a l'oïda. I per acabar d'adobar el poti-poti, inserten la famosa cançó final d'una altra pel.licula, "La vida de Brian", que aquí perd tot el sentit i està posada amb calçador. A l'original, l'escena era grotesca i hilarant, amb Brian i una munt de jueus crucificats cantant i xiulant que cal veure el costat positiu de la vida. A "Spamalot" i a un musical que ja és de per si optimista innocent, què hi pinta aquesta cançó? Fora de lloc.
Comprenc que els Monty Python vulguin treure pasta del seu èxit fent revival i amb un gènere que sigui més lleuger i festiu que la pel.lícula, que és més fosca, però vaja, a mi no m'enredaran més.
El principi autèntic de la pel·lícula a youtube:
I l'origen de la paraula Spam, ara tan usada al món informàtic, és obra i geni de Monty Python:
"Les noces de Figaro" és una òpera lleugera de Mozart, d'embolics sentimentals, i que de la mà de Lluís Pasqual ha aterrat al Liceu ambientada als anys 30 i amb escenografia molt clàssica i en alguns punts kitsch (especial menció a l'espècie de bidons de plàstic a mode de llums que es despengen del sostre en dos moments de la funció, i que es veuen a la foto). Al marge de que la música de Mozart és esplèndida i excelentment dirigida l'orquestra per Antoni Ros-Marbà, el conjunt va ser per mi poc lluït, tant per la part vocal com per la part escènica. Article sobre el muntatge
Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura. Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall). Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema. Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!
La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.
Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.
Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.
Nou espectacle de Tricicle i una nit més de riure amb una fórmula magistral que fa més de vint anys que exploten de forma única. Un conjunt de gags sense cap fil conductor concret, només un darrera l'altre amb els elements de sempre, retratar situacions quotidianes i recordar-nos totes aquells gestos i expressions que fem sense voler i que exagerant-los són la font de situacions ben còmiques.
Molt bé l'homenatge al Rubianes en el petit video que explica en què consisteix l'humor, molt bé també el video de les neurones simpàtiques al cervell. La incorporació d'aquest recurs, com també les caretes en la sala del museu, o la representació de l'humor gràfic, fa més variat l'espectacle, que té molt ritme i es fa ben curt.
Una llàstima que ja no sortin a donar la mà als espectadors a la porta del teatre en acabar la funció, era un punt original i propi de la seva trajectòria i ara, entenc que els pot fer mandra, però els fa més llunyans i en canvi ens semblen tan familiars de tants anys seguint-los. I una pena que hagin estrenat primer a Madrid que a Barcelona.
Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.
La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...
La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.
La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.
Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.
En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.
T de Teatre ha tornat a posar en escena "Com pot ser que t'estimi tant", després de presentar-la al TNC a l'hivern en breu temporada. Prova de que és una companyia amb públic fidel i amb ganxo suficient per omplir les platees. En aquest cas amb una obra ben diferent de les anteriors, una obra amb guió 'tradicional' i que és una comèdia menys hilarant que els anteriors treballs del grup. Un thriller que comença seriós i es va convertint cada cop més en una trama un pèl absurda, però que aguanta gràcies a la comicitat de les situacions. Una reflexió al voltant dels germans bessons, que em va recordar a la fantàstica "Inseparables" de David Cronenberg, però menys escabrosa. Bon treball, una bona estona al teatr, un joc de vestuaris (i de màscares a l'estil 'Mision Imposible') i d'escena molt aconseguits i molt dinàmics.
Un conjunt de crítiques i un video resum al youtube:
Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.
