Classe intensiva d'anatomia a l'exposició 'Cossos'

L'exposió 'Cossos' al Museu Marítim està viatjant per tot el món i ha prorrogat la seva estança a Barcelona 2 mesos addicionals degut al gran èxit de públic. No és estrany, perquè l'exposició és única en plantejament i mitjans, mostra cadàvers (sencers i trocejats) de cossos humans reals, pel que sembla de xinesos, als quals se'ls ha fet un tractament amb silicona perquè es conservin tal qual estaven (una mica menys rosadets, això sí).

Pel públic general, com jo, és una visita interessant per entendre la complexitat del cos humà i les seves interaccion, però un cop passat el impacte inicial la mostra no dóna més raons per les quals enganxar-s'hi. En el algun moment sembla que et aprofitin per fer una mica de prevenció de malalties (com missatges contra el tabaquisme) però es queda en intenció. I tampoc presenta cap tipus d'intenció artística, és a dir, presentar el cos d¡alguna forma que desprengui un sentit estètic (i això que la part de circulació sanguinia tenia vitrines molt coloristes). Te'l presenten tal qual és, és com una autòpsia sense sang, ideal per estudiants de medicina i atractiu pel públic en general. El que em va agradar més són els 'carpaccios'(i perdó per la comparació una mica màcabra), o sigui, làmines de cos humà en les quals apreciar els diferents tipus d'òrgans, òssos i teixits, com les fotos d'un escàner però fet amb serra mecànica, perquè s'entengui (qui no recorda 'La Matanza de Texas'....).

Un resum bastant encertat a Localia TV.

Dolça nit de música al Palau amb Marlango

Marlango va tornar a Barcelona per oferir 2 concerts al Palau, el primer d'ells es feia esperar des del dia 1 de febrer en què es va suspendre per faringitis de la solista. Entrades esgotades per veure un grup que amb tres àlbums ha conquistat a la gent, amb una fòrmula d'èxit molt simple: bones composicions, bons intèrprets i solista 'amb ganxo'. Tots junts creen una música dolça, que a mi em recorda els clàssics americans, ja no només per la presència d'una bateria i d'una trompeta i trompa d'estil jazzistíc, també per l'estètica de traje i corbata negres. Menció apart a la Leonor Watling, actriu de cinema polifacètica que té una veu especial, potser fa pocs registres, es mou més pel to baix, però aconsegueix transmetre sensualitat i força alhora. En aquest concert van presentar el seu darrer treball, "The Electrical Morning", més ben acabat que els primers però seguint les mateixes claus d'èxit.


El més destacable del concert per mi, apart de la bellesa de la música, de l'entorn i també (perquè no dir-ho...) de la Leonor Watling, és la capacitat que van tenir de crear un ambient distès, fent comentaris i bromes entre les cançons (el compositor i pianista Alejandro Pelayo és l'ànima del grup), demanant la participació del públic (xiulant "Pequeño Vals") i regalant-nos moments com el cor de veus de tot el conjunt complementant la solista ("let me drunk tonight"). Música per escoltar, que un espai com el Palau li dóna volada, però que pel meu gust hagués disfrutat més en un petit café-teatre o al Luz de Gas amb tauletes, espelmes i una copeta.

Un minutet de "Hold me tight", del seu darrer àlbum.

Fotografia metafórica de Chema Madoz a la Tecla Sala

A la Tecla Sala de L'Hospitalet s'hi està fins a finals de març una exposició de fotografies de Chema Madoz, un artista ben especial, que vaig descobrir fa més de 10 anys en una visita al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Aquesta exposició a la Tecla Sala és la més important que s'ha fet mai a Catalunya de l'artista i recull 75 obres entre els anys 2000 i 2005.

Chema Madoz és un creador únic de pomes visuals molt simples però de significat profund, fotografiats en blanc i negre, composicions impossibles d'objectes contraposats, que no es trobarien mai a la natura o que el sentit comú de les persones no juntaria mai, però que creen un nou significat que va més enllà. El 'birret tapa de clavaguera' és un dels exemples més clars d'aquest significat al darrera (títols universitaris que són pur desperdici???).

Per assolir aquesta simplicitat el treball de producció és absolutament rigurós i molt laboriós, cada fotografia té un treball previ de producció molt llarg fins arribar al concepte, i més pensant que a primera vista sembla fàcil i totalment espontani juntar dos objectes quotidians. L'exemple més clar és el llumí associat a la taca en forma de flama d'un tauló de fusta, a saber el temps que va trigar fins a trobar exactament aquesta fusta!!!

M'encanta aquest autor i la seva obra, perquè és conceptual i precís, però alhora molt suggerent. Molt recomanable veure l'exposisió i també tenir a la biblioteca de casa un catàleg de fotos de Chema Madoz per fullejar de tant en tant!!!! A la web de l'artista n'hi ha una bona mostra, també una web en que hi ha una galeria de fotos seves, i a més un video que he trobat al youtube amb un carrusel de fotos.

Rolando Villazón al Liceu

Tarda de diumenge al Liceu per sentir un dels grans tenors del moment, el Rolando Villazón. Era un recital de cançons, una mica estrany perquè la primera part era tota de lieds de Schumann, i la segona cançó més lleugera francesa, italiana i espanyola.

Vaig sentir per primer cop auqest cantant fa un parell de temporades amb 'L'elisir d'amore' i el vaig trobar francament excepcional. Sobretot per la seva capacitat de connectar amb la gent, gràcies al moviment i a l'emoció amb la que era capaç de cantar. Realment va tenir un molt bon èxit llavors.

Pel que sembla ha tingut darrerament problemes de veu, potser va anar una mica fluix en aquest recital, però va tenir cap al final sobretot algun moment fantàstic. El problema era que el repertori no crec que l'afavorís molt.

En tot cas, èxit de públic, no sé si era més per animar-lo ara que està tornant als escenaris o per la feina feta en aquest recital, potser més pel primer. També és veritat que es va deixar el 'Rosor' pel bis per ficar-se la gent a la butxaca (ara, el va cantar fantàstic!). Però no passa tots els dies que puguis sentir cantants així, ni que siguin uns pocs moments realment brillants ja és tot un plaer.

Un enllaç a una de les crítiques de premsa.

Aida: tot un clàssic

Dia d'estrena al Liceu. "Aida" tornava al Liceu després de molt temps. Entrades esgotades des de juliol per un munt de representacions. En aquesta primera funció del dia 19 hi havia molta expectació per veure el Roberto Alagna, que en el muntatge d'Aida a Milà l'any passat va marxar de l'escenari al primer acte després de rebre els xiulets d'algú del públic considerant que no ho havia fet bé. És insòlit que al final quedi en la memòria de la gent un mal moment d'algú i no tots els dies de l'any que aquest senyor s'ho curra per cantar bé, perfecccionar-se i emocionar a qui l'escolta.

Jo vaig disfrutar molt veient Aida, crec que els cantants van estar bé, potser sense excessiva passió però molt correctes. Va fallar finalment la soprano, la Fiorenza Cedolins, per malaltia, i això va restar una mica de ganxo. El més impressionat va ser el cor. Aida és una òpera coneguda per les seves marxes triomfals i aquí el cor de quasi 200 persones impressionava per la seva potència. I al que a mi no em va agradar van ser els decorats, d'acord que tenien valor històric per ser originals pintats de fa la tira d'anys i amb un efecte de fondària notable, però jo preferixo escenografies més modernes i que em suggereixin més coses.

Les crítiques a El Periodico i El Pais dels que en saben l'han deixat força bé.

Interpol, energia negra

Potent concert el passat divendres dia 9 al Razzmatazz dels novaiorquesos Interpol. Els vaig descobrir per referències en un programa de TV, em vaig baixar les seves cançons i m'hi he enganxat. Diuen que són els hereus de Joy Division, pot ser que sí. Al final, com tot és una combinació de vàries coses: bones melodies, amb una veu molt característica i amb un guitarrista virtuós. I tot amb l'elegància del vestit negre fosc i la corbata a joc. Molt personal.

Totes aquestes virtuts les van posar en pràctica en el concert. El seu tercer disc, motiu de la gira europea, ha introduït més teclats i les peces no tenen la mateixa força. Tot i que van arrancar amb 'Pionner to the falls', inici del darrer disc 'Our love to admire', la gent no es va escalfar fins a sentir els 'clàssics' dels seus primers 2 treballs: 'Slow Hands', 'Narc', Obstacle1', 'C'mere' i sobretot 'Evil', corejada pel públic des de la primera nota del baix. Intercalaven peces del nou disc, com 'Rest in chemistry' i la rítmica 'Heinrich Manoevres'.

La sala del Poblenou plena a vessar i la gent va sortir satisfeta. 90 minuts d'energia negra. Us deixo amb un trosset de Narc i de l'ambient al Razz.

Un 10 pels espectacles infantils del Petit Liceu

Ja n'he pogut veure uns quants al Liceu i a l'Auditori de Cornellà amb la meva família en els darrers anys i cada cop que els gaudeixo em deixen més admirat. Per moltes raons, la principal per la bellesa del muntatge, la seva harmonia: el cant, la música, la paraula, l'escenografia, els decorats, els 'artilugis' diversos, el vestuari,...

Els dos darrers que he vist han estat 'Somiant el carnaval dels animals', de Saint-Saëns, i 'La Petita flauta màgica', de Mozart. En el primer, les melodies ben conegudes de l'obra s'acompanyen amb uns titelles de roba extraordinàries i un joc lumínic i d'imatges fant`stic. El tros en que sembla que els músics toquin a una peixera et deixca embadalit. En el segon espectacle, que presneta un resum


Però puc dir el mateix d'espectacles anteriors que he vist i que encara són en el programa, com 'Els músics de Bremen', 'En Pere i el Llop' i 'Hansel i Gretel', tots pensats per introduir als infants al món de la música i de l'òpera, per educar-los en l'art de saber escoltar i seguir la història escènica. I de ben segur que ho aconsegueixen! Només cal veure amb l'atenció que ho segueixen. És important però fixar-se bé amb l'edat recomanada i seguir les indicacions. Va molt bé fer un treball previ d'audició de les peces que es veuran. I també demanar als pares que tinguin sentit comú: no es pot anar a un espectacle d'aquest estil amb un nen de mesos, com fan alguns.