Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura. Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall). Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema. Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!
La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.
Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.
Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.
Nou espectacle de Tricicle i una nit més de riure amb una fórmula magistral que fa més de vint anys que exploten de forma única. Un conjunt de gags sense cap fil conductor concret, només un darrera l'altre amb els elements de sempre, retratar situacions quotidianes i recordar-nos totes aquells gestos i expressions que fem sense voler i que exagerant-los són la font de situacions ben còmiques.
Molt bé l'homenatge al Rubianes en el petit video que explica en què consisteix l'humor, molt bé també el video de les neurones simpàtiques al cervell. La incorporació d'aquest recurs, com també les caretes en la sala del museu, o la representació de l'humor gràfic, fa més variat l'espectacle, que té molt ritme i es fa ben curt.
Una llàstima que ja no sortin a donar la mà als espectadors a la porta del teatre en acabar la funció, era un punt original i propi de la seva trajectòria i ara, entenc que els pot fer mandra, però els fa més llunyans i en canvi ens semblen tan familiars de tants anys seguint-los. I una pena que hagin estrenat primer a Madrid que a Barcelona.
Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura.
La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.
Nou espectacle de Tricicle i una nit més de riure amb una fórmula magistral que fa més de vint anys que exploten de forma única. Un conjunt de gags sense cap fil conductor concret, només un darrera l'altre amb els elements de sempre, retratar situacions quotidianes i recordar-nos totes aquells gestos i expressions que fem sense voler i que exagerant-los són la font de situacions ben còmiques.