Txarango: Arriba el circ de somnis, d’alegria i de revolta!

L’onada de grups d’ska, dub, festa i fusió no s’atura, i segueix fent aparèixer als escenaris formacions que sorprenen, milloren i consoliden un gènere apte per a tots els públics. I música de festa no és sinònim de lletres fàcils i banals, perquè Txarango ens ofereixen música i paraules que freguen la poesia. A més, formacions com La Kinky Beat, Gertrudis, La Pegatina, o Bongo Botrako entre d’altres, no entren en competència, sinó que col•laboren els uns als altres com és el cas de la cançó “Vola”, a través de la qual Txarango ha irromput amb força en poc més d’un any a l’escena musical a través d’internet amb milers de reproduccions. Sense disc físic al mercat ja han fet més de mig centenar de concerts, i ara que han publicat íntegrament “Benvinguts al llarg viatge” amb 14 peces, el disc gratuït a través de la seva pàgina web ja ha tingut més de 15.000 descàrregues. El fenomen Txarango, nascut a Ripoll, fins i tot ha aconseguit exhaurir el miler d’entrades pel proper concert a la Sala Apolo de Barcelona des de ja fa un mes. Serà que la combinació de música ballable, treballada i amb missatge... connecta amb la gent.

Ara que tinc Vintage: l’elegància d’allò simple i ben fet

Azlor i Sánchez ens redescobreixen els clàssics acústicament

La cantant Yasmina Azlor i el guitarrista David Sánchez acaben de crear un versàtil duet, que en clau acústica i minimalista, versionen estàndards del pop i del rock de tots els temps. Joves però amb una àmplia experiència a l'esquena, Azlor i Sánchez es complementen en aquest projecte de nostàlgia musical que recull temes d'un present i d'un passat no massa llunyà. Des de The Police, George Michael, Crowded House, Whitesnake, Corinne Bailey Rae, fins a The Knack o Tina Turner. I és que, segons diuen, “qualsevol tipus d'experiència musical que encengui les emocions esdevé sentiment potencial, susceptible de ser interpretat”. La barcelonina Yasmina Azlor és una inquieta, prometedora i jove veu que comença a fer-se un nom entre músics consolidats de l'escena barcelonina. I el vallesà David Sánchez porta anys passejant per escenaris de tot l’estat amb projectes de tots els colors treballant amb músics de primera línia com Manu Guix, Toni Pagès, Quique Serrano, Jordi Franco, Oriol Cusó, Oriol Saña o Pau Sastre. Els podeu trobar i escoltar a facebook, i ben aviat amb més concerts íntims i de petit format. Gaudireu del seu ampli i eclèctic repertori fent dels clàssics, el millor vintage.

The Crab Apples: adolescència femenina musicalment madura

De com un grup de música jove pot sorprendre gratament





Farts de concursos de música jove perquè, malgrat la il•lusió i les ganes que hi posen, no deixen de repetir estereotips guitarreros distorsionats. Però amb The Crab Apples ens hem endut una grata sorpresa. Tenint en compte que són un grup de 5 noies de tan sols 16 i 17 anys (a banda del Mauro, el bateria), la veu de la Carla, la guitarra de la Laia, els teclats de la Mariona i de la Clàudia i el baix de la Laia fan un pop amb lletres sorprenentment madures i treballades. Són unes joves estudiants de batxillerat de Santa Eulàlia de Ronçana que ens regalen un so en què predomina la guitarra acústica amb uns teclats que donen un plus de qualitat. I si afegim la veu de la Carla el resultat és una combinació perfecta de frescor. I amb el mèrit afegit que la majoria de cançons són composicions pròpies. Cantant en català i anglès han participat a nivell estatal al concurs Musicaula, han guanyat el darrer concurs de música jove de Palau-solità i Plegamans i acaben d’actuar al Festival Rock de Cantera de joves promeses a Granollers. Ja han gravat maqueta d’estudi, les trobareu al Myspace i al Facebook, i nosaltres seguirem atents parant l’orella...

4rt Festival de Músiques des d’un Balcó

Sant Andreu ha tornat a patir balconitis

Sovint costa que les bones idees musicals acabin trobant finançament. Però gràcies a la constància de Josep Casellas i a webs de crowdfunding com verkami que canalitza aportacions de micromecenes per a projectes originals i creatius, aquest festival va aconseguir arribar a la seva quarta edició a San Andreu el passat dia 3. I com que la balconitis s’encomana, aquesta darrera Festa Major de Lleida en van fer una primera edició. A Barcelona, 8 actuacions han composeat un cartell de música d’estils molt diferents. La cirereta del pastís del programa d’aquesta edició han estat els Young Cats, la formació de joves músics de la Sant Andreu Jazz Band dirigits per Joan Chamorro, que ja van actuar a la primera edició repartits en tres balcons. El cartell és eclèctic perquè aquesta edició ha ofert actuacions de fusió, glosat (música amb poesia improvisada), beat box i, fins i tot, uns mariachis! Bona filosofia la d’aquest festival que té la intenció d’apropar la música a tothom, cercant la complicitat dels veïns d’un barri que durant un dia deixen que els seus balcons es converteixin en escenaris. Perquè la balconitis és sana... millor no curar-se’n.

La Pegatina a la Xina!

El grup de Montcada ha ofert una gira de 6 concerts al país asiàtic

La seva meteòrica carrera continua, i l’energia de la seva música ha fet que, per primera vegada, visitin el continent asiàtic. Però no serà la última aventura xinesa perquè tot i que encara no han acabat aquesta gira, ja tenen emparaulat el tornar-hi l’any que ve. De Shangai a Pequin, La Pegatina han desembarcat a la Xina amb una col•lecció de samarretes, discs i fins i tot amb una pàgina web en xinès! http://www.lapegatina.cn
Després prosseguiran la seva gira del darrer disc Xapomelön per Catalunya, però després d’haver-ho fet a Itàlia, també el presentaran entre novembre i desembre a Dinamarca, França i Holanda. El fenomen Pegatina segueix enganxant i traspassant fronteres. A la Xina, però, que no intentin imitar-los perquè de segur que no se’n sortiran...

Bongo Botrako: més bon rotllo per les orelles!

La petjada dels veterans és seguida de prop per nous grups que pugen als escenaris per quedar-s’hi un bona temporada. El camí obert fa més d’una dècada per Manu Chao, Che Sudaka, La Kinky Beat i tants d’altres, ens està oferint ara noves fornades de bandes que ens transmeten molta energia. El francès Gambeat (baixista de Mano Negra o de Radio Bemba) està col•laborant amb diverses bandes catalanes com per exemple La Pegatina. I ara el cop de mà l’ha donat als Bongo Botrako, una banda tarragonina liderada per l’Uri. De fet, la darrera empenta que els ha fet forat al panorama musical de tot l’estat ha estat la cançó “Todos los días sale el sol”, enregistrada amb la col•laboració de La Pegatina, perquè ha estat adoptada com a himne de la selecció espanyola en aquest darrer i victoriós Eurobasket 2011. Bongo Botrako són un còctel ple de rumba, reggae, ska, punk i, sobretot, molta alegria. Amb lletres senzilles i directes que desborden positivisme. Una barreja explosiva nascuda al carrer i que ells han batejat com “punk parranda”. Un nova banda que fan de la música... una festa!

The Imperial Surfers: els anys 50 i 60 tornen amb força!

Els madrilenys han actuat en el marc del 1er Gambeat Weekend de Barcelona

Gairebé mig segle després de la seva època daurada, estils com el twist, el frat, el surf, el rock’n roll instrumental i altres ritmes de ball dels anys 50 i 60 tornen a estar de moda. I aquests darrers anys Madrid, València o Barcelona estan veient néixer bandes que fan d’aquests estils musicals gairebé la seva filosofia de vida. Per aquest motiu, de l’1 al 4 de setembre Barcelona acull el Gambeat Festival, el primer festival dedicat a la cultura “sixtie”. Algunes de les millors bandes de música de garatge actuaran en diverses sales de la ciutat, de la que en destaquen els madrilenys The Imperial Surfers. Un quartet (baix, saxo, guitarra i bateria) que des de 2003 fan sonar la música d’aquells balls que tornaven boja la joventut de fa unes quantes dècades enrere. Han editat ja 4 discs, això sí, com ha de ser. És a dir, en vinil de 7 polzades. El grup ofereix sobretot versions i també èxits com el Hunka, hunka! The Imperial Surfers són festa autèntica, i el ritme de la seva música de ball no per antiga és menys divertida. Més aviat tot el contrari!