The Imperial Surfers: els anys 50 i 60 tornen amb força!

Els madrilenys han actuat en el marc del 1er Gambeat Weekend de Barcelona

Gairebé mig segle després de la seva època daurada, estils com el twist, el frat, el surf, el rock’n roll instrumental i altres ritmes de ball dels anys 50 i 60 tornen a estar de moda. I aquests darrers anys Madrid, València o Barcelona estan veient néixer bandes que fan d’aquests estils musicals gairebé la seva filosofia de vida. Per aquest motiu, de l’1 al 4 de setembre Barcelona acull el Gambeat Festival, el primer festival dedicat a la cultura “sixtie”. Algunes de les millors bandes de música de garatge actuaran en diverses sales de la ciutat, de la que en destaquen els madrilenys The Imperial Surfers. Un quartet (baix, saxo, guitarra i bateria) que des de 2003 fan sonar la música d’aquells balls que tornaven boja la joventut de fa unes quantes dècades enrere. Han editat ja 4 discs, això sí, com ha de ser. És a dir, en vinil de 7 polzades. El grup ofereix sobretot versions i també èxits com el Hunka, hunka! The Imperial Surfers són festa autèntica, i el ritme de la seva música de ball no per antiga és menys divertida. Més aviat tot el contrari!

“Jenifer” dels Catarres: El boom de l’estiu en català

Més aire fresc i potser per més enllà de l’estiu

Els Catarres són un trio. El Joan, un guitarrista que canta, la Roser, una contrabaixista i l’Èric, un acordionista que amb els peus toca el bombo i la pandereta. El grup va néixer a finals del 2010 i des de l'èxit del seu primer concert no ha parat de créixer dia a dia gràcies al sobtat èxit del seu primer single “Jenifer” que els està portant a tocar arreu dels països catalans i donant a conèixer la seva peculiar proposta de folk festiu també a través de les xarxes socials. A més, el grup ofereix gratuïtament íntegrament el seu primer disc a través de la seva pàgina web www.elscatarres.com ja que estan a favor de la música lliure. No creuen en l'actual sistema discogràfic i, per tant, han decidit regalar la seva música perquè creuen que en el moment que l'artista regala la seva música, desapareix el pirateig. Creuen que els musics s'han de guanyar la vida tocant i suant a l'escenari. Per això es perfilen com un dels grups amb els directes més atractius i festius de l’escena catalana actual.

Anna Roig i L’ombre de Ton Chien: mai ningú havia pintat bigotis vermells...

“Bigoti Vermell” és el seu segon disc

En aquesta nova fornada de músics catalans joves, frescos i originals cal reivindicar l’Anna Roig. I ara que acaba de publicar un nou treball és un bon moment per fer aquesta reivindicació. No és cançó francesa encara que algunes de les seves peces siguin en aquesta llengua. Més enllà d’això no cal buscar etiquetes. Pop, rock, folk... senzillament cançons. Cançons senzilles amb instrumentacions sublims i delicioses. Amb lletres amb històries que enganxen des del principi, per riure, per estovar-se, per pensar... L’Anna canta i els altres quatre del Penedès, toquen. I sembla que no ho toquin, però hi toquen. I molt. Bigoti Vermell, el nou treball de l’Anna Roig i L’ombre de Ton Chien dóna continuïtat al seu primer disc de presentació en que refinen una línia encetada de rabiosa tendresa i de tendresa rabiosa. Amb originalitat, enginy i ironia. Per això ara pinten bigotis vermells...

Veure el vídeo

Le Petit Ramon: Amb el seu nou disc “Brou”, ja en van 5!

En Ramon Faura segueix fent-nos reviure el rock psicodèlic dels 70 però actualitzat als nous temps

Els malalts de Le Petit Ramon ja tenen a la seva disposició el seu nou disc “Brou” des del dia de Sant Jordi. Fidel el seu estil, en Ramon Faura fa actual el rock psicodèlic en català dels anys 70, però amb lletres i un so encara més elaborat. Entre lletres aparentment innòcues, Le Petit Ramon les deixa anar sense embuts. Com també deixa fluir les guitarres en el més pur rock simfònic, tot i que amb un so més posat al dia amb algun sorprenent element electrònic. I és que estem davant d’un talent d’imaginació desbordant, i per si no el coneixeu, que sapigueu que és absolutament original i sorprenent. I així és el seu nou “Brou” que com ells mateixos defineixen “són 10 cançons de curt minutatge, alta intensitat i rerefons tèrbol. Blues i rock’n’roll directe a l’estómac, garatge cru i per moments ferotge, elaborat però deixat anar, deixant que la música flueixi. Una música que sembla arribar-nos d’una altra època però que pren el pols de la Barcelona d’avui. Música que bull com el brou. Que surt del cor i et colpeja l’estómac. Mai no fa fred quan el teu cor bull com el brou”.

La Increïble Història de Carles Carolina

Ramon Garriga contraataca amb Música de Mercat

Després de dos anys, en Ramon Garriga no aguantava més i tenia la necessitat vital de tornar-se a posar la careta de Carles Carolina. El primer treball “Ensaladilla” va funcionar prou bé. I tal i com ja us advertíem fa pocs mesos, ara ataquen de nou amb “Música de Mercat”. Un nou treball amb la intenció que, segons Garriga “ens porti al clímax dels banys de masses, dels estadis plens a vessar i dels clubs de fans embogides oferint-nos roba interior des de primera fila... I si no passa, podrem dir que ho hem intentat”. Almenys la presentació del disc el 24 de març passat a la Sala Luz de Gas va ser un èxit i va deixar molt bon gust de boca, tot i que a primera fila no van aconseguir que es veiés volar roba interior. A la última fila sí, però no tenia res a veure amb ells... El disc encara ha de rodar en concert, per tant, que ho segueixin intentant. Van per bon camí perquè “Música de Mercat” confirma la seva línia de frescor, bona execució i instrumentació, eclecticisme i la característica petita dosi de surrealisme quotidià. La Increïble Història de Carles Carolina, per increïble que sembli, ens la comencem a creure...

La Pegatina

Estan contents perquè presenten un nou disc

Sovint hi ha grups que sense un excessiu ressò mediàtic, es fan un forat a l’escena musical gràcies al seu talent, al seu bon so en concert i a la seva capacitat de connectar amb el públic. Un bon exemple és La Pegatina. Una formació que porta des de 2003 per aquests móns de Déu, però va ser el 2007 quan amb l’enregistrament del seu disc “Al Carrer” que van començar a volar, en part gràcies a comptar amb la complicitat de músics com Che Sudaka o com Manu Chao. Set músics, el Rubén, l’Àxel, el Romain, l’Adrià, l’Ovidi, el Sergi i el Ferran són els responsables de que la seva rumba-skà ressusciti els morts. Aquest fet, juntament als premis rebuts al llarg de 2009 i 2010, han acabat de projectar-los. Però el fet de ser els escollits aquesta campanya de Nadal per la Televisió de Catalunya com a fons musical de l’espot de Nadal de la cadena, ha fet que ara no els pari ni Déu! Aquest febrer han fet una exitosa gira per Holanda i Bèlgica, i aquest març ha arribat l’esperat moment de presentar seu tercer disc: Xapomelön. Surt a la venda el dia 15 i els dies 25 i 26 el presenten a la Sala Apolo amb gairebé totes les entrades venudes. S’hi haurà d’anar per esbrinar què vol dir això de Xapomelön i per gaudir de la seva rumba desenfadada i del seu “jaleo punk” naturalment energètic i revitalitzant.

És amb la boira que hi veuen clar...

El Petit de Cal Eril, acaben l’any estrenant nou disc: “Vol i Dol”

Ara que fa fred d’hivern i a Guissona hi cau la boira, és prou adient envoltar-nos d’un ambient de llum tènue i treure’n partit per escoltar la inspiració que a la Segarra, ens ofereixen les cançons d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Amb accent de ponent, ens canta cançons senzilles que ens parlen de coses petites. Amb aire de folk psicodèlic el Petit de Cal Eril aconsegueix un so amb un segell propi i amb molta personalitat. A més de Joan Pons, completen el grup David Paco (baix), Lluís Rueda (guitarra elèctrica) i Càndid Coll (bateria). Després del disc "I les sargantanes al sol", aquest 2010 han tornat amb "Vol i dol".
Afirmen sense grans pretensions que “per respondre grans preguntes n’hi ha prou, a vegades, amb una cançó”. El Petit de Cal Eril sap furgar en les emocions més íntimes i realment se’n surt. Per això el nou disc, “Vol i dol”, no decebrà a qui l’anterior treball “I les sargantanes al sol” no el va deixar indiferent. No en va, El Petit de Cal Eril ha rebut grans crítiques i van ser un dels grups revelació l’any passat. I aquest any segueixen revelant-se i revelant-nos noves cançons.