Anna Roig i L’ombre de Ton Chien: mai ningú havia pintat bigotis vermells...

“Bigoti Vermell” és el seu segon disc

En aquesta nova fornada de músics catalans joves, frescos i originals cal reivindicar l’Anna Roig. I ara que acaba de publicar un nou treball és un bon moment per fer aquesta reivindicació. No és cançó francesa encara que algunes de les seves peces siguin en aquesta llengua. Més enllà d’això no cal buscar etiquetes. Pop, rock, folk... senzillament cançons. Cançons senzilles amb instrumentacions sublims i delicioses. Amb lletres amb històries que enganxen des del principi, per riure, per estovar-se, per pensar... L’Anna canta i els altres quatre del Penedès, toquen. I sembla que no ho toquin, però hi toquen. I molt. Bigoti Vermell, el nou treball de l’Anna Roig i L’ombre de Ton Chien dóna continuïtat al seu primer disc de presentació en que refinen una línia encetada de rabiosa tendresa i de tendresa rabiosa. Amb originalitat, enginy i ironia. Per això ara pinten bigotis vermells...

Veure el vídeo

Le Petit Ramon: Amb el seu nou disc “Brou”, ja en van 5!

En Ramon Faura segueix fent-nos reviure el rock psicodèlic dels 70 però actualitzat als nous temps

Els malalts de Le Petit Ramon ja tenen a la seva disposició el seu nou disc “Brou” des del dia de Sant Jordi. Fidel el seu estil, en Ramon Faura fa actual el rock psicodèlic en català dels anys 70, però amb lletres i un so encara més elaborat. Entre lletres aparentment innòcues, Le Petit Ramon les deixa anar sense embuts. Com també deixa fluir les guitarres en el més pur rock simfònic, tot i que amb un so més posat al dia amb algun sorprenent element electrònic. I és que estem davant d’un talent d’imaginació desbordant, i per si no el coneixeu, que sapigueu que és absolutament original i sorprenent. I així és el seu nou “Brou” que com ells mateixos defineixen “són 10 cançons de curt minutatge, alta intensitat i rerefons tèrbol. Blues i rock’n’roll directe a l’estómac, garatge cru i per moments ferotge, elaborat però deixat anar, deixant que la música flueixi. Una música que sembla arribar-nos d’una altra època però que pren el pols de la Barcelona d’avui. Música que bull com el brou. Que surt del cor i et colpeja l’estómac. Mai no fa fred quan el teu cor bull com el brou”.

La Increïble Història de Carles Carolina

Ramon Garriga contraataca amb Música de Mercat

Després de dos anys, en Ramon Garriga no aguantava més i tenia la necessitat vital de tornar-se a posar la careta de Carles Carolina. El primer treball “Ensaladilla” va funcionar prou bé. I tal i com ja us advertíem fa pocs mesos, ara ataquen de nou amb “Música de Mercat”. Un nou treball amb la intenció que, segons Garriga “ens porti al clímax dels banys de masses, dels estadis plens a vessar i dels clubs de fans embogides oferint-nos roba interior des de primera fila... I si no passa, podrem dir que ho hem intentat”. Almenys la presentació del disc el 24 de març passat a la Sala Luz de Gas va ser un èxit i va deixar molt bon gust de boca, tot i que a primera fila no van aconseguir que es veiés volar roba interior. A la última fila sí, però no tenia res a veure amb ells... El disc encara ha de rodar en concert, per tant, que ho segueixin intentant. Van per bon camí perquè “Música de Mercat” confirma la seva línia de frescor, bona execució i instrumentació, eclecticisme i la característica petita dosi de surrealisme quotidià. La Increïble Història de Carles Carolina, per increïble que sembli, ens la comencem a creure...

La Pegatina

Estan contents perquè presenten un nou disc

Sovint hi ha grups que sense un excessiu ressò mediàtic, es fan un forat a l’escena musical gràcies al seu talent, al seu bon so en concert i a la seva capacitat de connectar amb el públic. Un bon exemple és La Pegatina. Una formació que porta des de 2003 per aquests móns de Déu, però va ser el 2007 quan amb l’enregistrament del seu disc “Al Carrer” que van començar a volar, en part gràcies a comptar amb la complicitat de músics com Che Sudaka o com Manu Chao. Set músics, el Rubén, l’Àxel, el Romain, l’Adrià, l’Ovidi, el Sergi i el Ferran són els responsables de que la seva rumba-skà ressusciti els morts. Aquest fet, juntament als premis rebuts al llarg de 2009 i 2010, han acabat de projectar-los. Però el fet de ser els escollits aquesta campanya de Nadal per la Televisió de Catalunya com a fons musical de l’espot de Nadal de la cadena, ha fet que ara no els pari ni Déu! Aquest febrer han fet una exitosa gira per Holanda i Bèlgica, i aquest març ha arribat l’esperat moment de presentar seu tercer disc: Xapomelön. Surt a la venda el dia 15 i els dies 25 i 26 el presenten a la Sala Apolo amb gairebé totes les entrades venudes. S’hi haurà d’anar per esbrinar què vol dir això de Xapomelön i per gaudir de la seva rumba desenfadada i del seu “jaleo punk” naturalment energètic i revitalitzant.

És amb la boira que hi veuen clar...

El Petit de Cal Eril, acaben l’any estrenant nou disc: “Vol i Dol”

Ara que fa fred d’hivern i a Guissona hi cau la boira, és prou adient envoltar-nos d’un ambient de llum tènue i treure’n partit per escoltar la inspiració que a la Segarra, ens ofereixen les cançons d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Amb accent de ponent, ens canta cançons senzilles que ens parlen de coses petites. Amb aire de folk psicodèlic el Petit de Cal Eril aconsegueix un so amb un segell propi i amb molta personalitat. A més de Joan Pons, completen el grup David Paco (baix), Lluís Rueda (guitarra elèctrica) i Càndid Coll (bateria). Després del disc "I les sargantanes al sol", aquest 2010 han tornat amb "Vol i dol".
Afirmen sense grans pretensions que “per respondre grans preguntes n’hi ha prou, a vegades, amb una cançó”. El Petit de Cal Eril sap furgar en les emocions més íntimes i realment se’n surt. Per això el nou disc, “Vol i dol”, no decebrà a qui l’anterior treball “I les sargantanes al sol” no el va deixar indiferent. No en va, El Petit de Cal Eril ha rebut grans crítiques i van ser un dels grups revelació l’any passat. I aquest any segueixen revelant-se i revelant-nos noves cançons.

Les dues cares d’en Ramon Garriga

La faceta experimental de Cabo San Roque dóna pas a la frescor de La Increïble Història de Carles Carolina

Hi ha molts musics que tenen dues cares. I en Ramon Garriga n’és un d’ells. La més coneguda perquè comença a ser mediàtica és la cara de La Increïble Història de Carles Carolina. Aquí és l’ànima d’un projecte musical fresc i molt digerible com bé es plasma a la cançó que més està sonant: “A Peu Pla”. Però en Ramon també és un dels components de Cabo San Roque. Una formació que des de l’any 2001 fa música amb sons creats a partir d’instruments fets amb objectes quotidians com una màquina de cosir, una rentadora, un scalèxtric o una grapadora. És la cara més experimental d’en Garriga, però ell confessa que se darrerament se sent molt bé també com a ànima de la Increïble Història de Carles Carolina. Canturrejant amb la guitarra li surten peces originals i ben instrumentades com les del seu primer disc “Ensaladilla” de l’any 2009. Per cert que en pocs mesos ja publicaran el seu segon treball sobre el que ja estan treballant a fons. Músic autodidacta, antic bateria de la formació Tuesday Afternoon, ara sobretot experimenta, composa, canta i toca la guitarra amb una història de bon rotllo com és la del Carles Carolina en que imperen això que ara tan es valora com són les lletres de la quotidianitat. Però aquest Carles és ell? En certa manera sí. És el paper que juga en Ramon en aquesta faceta més amena i assequible. Se’l podria comparar amb la darrera etapa en solitari del Quimi Portet, però com que les comparacions no s’han de fer i en Ramon és menys surrealista, aquesta frase esborreu-la. El Ramon, però, no l’esborreu, i més si us agrada el pop rock fresc i original.

Guillamino: Amb la seva fórmula la música electrònica entra molt bé!

Aquest barceloní d’esperit empordanès fa que la música experimental sigui divertida, original i assequible per a totes les edats.

Realment la música experimental i electrònica agrada i mou a molta gent, però si hi ha algú que la desconeix, potser a través d’en Guillamino podria arribar a apreciar-la. En Pau Guillamet és d’aquells artistes que juga amb la música perquè l’enfoca de manera conceptual i plàstica, ja que per ell és tant important la portada del disc o el videoclip, com la cançó en si. No li agraden les etiquetes, però ell fa música electrònica i és assequible per a tos els públics, ja que li aplica la seva pròpia fórmula. Diu que intenta “popitzar-la” perquè entri millor. Com? Doncs li dóna una estructura més de cançó i hi posa la seva veu, per anar, diu, “una mica més enllà del ritme per al ritme”. Defugiu etiquetes (només ens quedem amb una de seva: “pim, pam”) i tasteu-lo. Si no us entra en la seva faceta electrònica, intenteu-ho amb la cançó “La vida” i de segur que de l’experiència Guillamino en traieu alguna cosa de profit. Com bé molts ja ho han fet amb el seu pas pel Sònar, amb concerts a Cadis, Madrid, Berlín o Nova York, o en els seus muntatges per a nens i nenes on, de forma senzilla, els fa connectar amb el llenguatge musical. De tant eclèctic alguna vessant segur que a un li encaixa.