M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.
Ha mort Pepe Rubianes. Un personatge únic, un actor que va trencar tots els esquemes de l'humor, amb uns monòlegs àcids i hilarants sobre les persones i la societat en què vivim. D'una petita anècdota en podia fer una història rocambolesca i surrealista, sempre amb el seu tot irreverent i groller. Va estar 9 anys ininterromputs a les Rambles amb el seu espectacle "Rubianes, solamente". Trobarem a faltar la seva veu sempre crítica amb el poder conservador i compromesa amb la causa d'esquerres.
Ens queda el record dels seus espectacles, potser mai he rigut tant en un teatre. En aquest video l'inici sempre igual dels seus espectacles.
Un museu és per damunt de tot cultura. Per aquest motiu he cregut oportú afegir aquestes lletres al consumidor cultural per parlar d’un dels pocs museus del que n’he sortit completament emocionat, cosa que, pel què m’han comentat, és un fet que passa sovint. Em refereixo al museu Pau Casals a Vil•la Casals del Vendrell. Vaig ser-hi per temes de feina fa uns mesos, i el cap de setmana passat hi he tornat per tal d’assaborir-lo i visitar-lo de nou sense presses, i amb el plaer de gaudir-lo amb molta tranquil•litat gràcies a que va ser en un dissabte d’hivern a la tarda. D’entrada val absolutament la pena l’entorn: primer per la platja de Sant Salvador amb una primera línia de mar per a vianants i amb força cases baixes. I segon per un jardí de dimensions molt acollidores que el fa alhora mol elegant. A partir d’aquí la visita al museu segueix essent una delícia. L’antiga casa d’estiu de la família Casals es troba molt ben conservada en relació a tal i com devia ser en vida del músic. Es tracta d’una visita molt recomanable de fer amb guia, però com que per fer-la guiada es requereix fer-la amb grup força nombros, si s’hi va sol, el museu està plantejat en un format audiovisual que permet gaudir-lo també de forma intensa. I és que fer un recorregut per la vida i obra de Pau Casals és garantia d’intensitat. Intensitat per qui li agrada la música, intensitat per qui li agradin aquelles biografies de personalitats coherents i compromeses. Quan un comença el recorregut pel museu de seguida l’assalta aquella sensació de pesar que la figura de Pau Casals definitivament ha estat massa poc reconeguda. Pensar en la genialitat de catalans universals i artistes il•lustres i de museus reconeguts és pensar en Dalí o Miró, i Casals ocupa un immerescut segon terme. Perquè a la seva virtuositat com a compositor i sobretot com a intèrpret (no oblidem la seva passió per Bach) cal afegir-hi el seu constant compromís per la llibertat i per la pau. Però, és clar, cal pensar en dos motius que expliquin aquesta discreta difusió actualment de la vida i obra del músic: en primer lloc, la seva constant defensa de Catalunya i de les seves llibertats se’ns dubte ha fet que els sectors més rancis de l’estat espanyol no hagin mogut un dit per reconèixer la seva tasca a nivell internacional per la restitució de la democràcia, que malauradament no va poder arribar a veure en vida per tan sols poc més de dos anys. I en segon lloc, cal pensar també que la notorietat d’un músic sempre acaba sent menor que la d’un gran pintor o la d’una gran figura d’una altra disciplina artística. Des d’aquestes ratlles, doncs, recomanem ferventment una escapada al Museu Pau Casals i, humilment, reivindiquem que, sense desmerèixer els altres, hauria de ser un dels museus més visitats del país, malgrat les seves reduïdes dimensions. Sincerament, nacionalista o no, qualsevol persona amb sensibilitat per la música i/o per la cultura de la pau hauria de visitar almenys una vegada aquest museu. Probablement en sortirà amb un nus a la gola de l’emoció que causa. Caldria que la majoria de polítics del nostre país s’encomanessin de la coherència de figures com la de Casals, malgrat els temps sortosament hagin canviat molt. I és que la incoherència d’aquells que suposadament ens representen és el que genera desengany, frustració i desmobilització.
En primer lloc disculpar-me per haver estat tants mesos sense escriure (i em salto coses que he vist com per exemple Aloma al TNC...). La feina i una mudança m’han distret de les meves col·laboracions al Consumidor Cultural. Ho sento. En aquests escrits s’hi parla poc, per no dir gens, de dansa. I cal desfer aquest greuge, tot i que quedi molt malament parlar d’un espectacle de l’esbart on vaig estar vinculat uns 20 anys de la meva vida, i que, a més, ha produït l’Andreu G. Cartanyà, el meu pare. Del 8 a l'11 de gener l’Esbart Sant Martí – Ballet Folklòric del Països Catalans va presentar Revolta omplint cada dia la Sala 2 a l’Auditori de Barcelona. Massa sovint el que comentem en aquest blog són espectacles de fora de Catalunya (sobretot òpera o música i concerts) però em sembla de justícia parlar de dansa, i més de dansa catalana. Sovint s’associa un esbart dansaire a una cosa avorrida i passada de moda. Doncs bé, el Sant Martí està protagonitzant una revolta. Una forma d’actualitzar el folklore català sense oblidar les seves arrels ni la tradició. Per aquest motiu el seu director, David Martínez, ha creat Revolta, un espectacle folklòricament integral, ja que comença per una dansa senyorial i ben tradicional de Catalunya, passa per un més animat bolero mallorquí, i acaba amb una ben coneguda tradicional polca amb so de gralla que es balla amb texans al més pur ritme de música house! Ara que els castellers estan de moda i sembla que acaparin la major part de l’atenció de les nostres manifestacions populars i tradicionals, l’Esbart Sant Martí fa una aposta per actualitzar el folklore en la seva vessant de la dansa en ple segle XXI. Si veieu el reportatge del programa Nydia de TV3 (a partir del minut 11), és molt interessant constatar que hi ha gent jove motivada i implicada en aquest món de forma completament amateur. Tots tenen la seva feina per viure, però sense rebre una remuneració econòmica per la seva tasca, ofereixen un espectacle de talla absolutament professional (el Sebastià Vilanou ve a Barcelona a assajar i és de Perpinyà...). Potser els més puristes es posaran les mans al cap, però si volem veure sobreviure els esbarts, Revolta és una bona manera d’actualitzar i modernitzar el folklore motivant i implicant alhora a la gent jove. Alguns esbarts ja fa anys que van iniciar més o menys encertadament el camí de la renovació, el Sant Martí va encetar una nova etapa amb Mediterrània, l’Agrupament d’Esbarts va produir al Mercat de les Flors el 2006 un encertat Camí d’Apira, i ara ha arribat la Revolta. Una manera de fer de la dansa catalana un espectacle digne dels millors escenaris de Barcelona, del nostre país i segurament de més enllà... i si no ja ho veureu...
La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.
El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.
Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.
Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.
Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.
He de dir que no m'agraden els musicals, pero si a més aquest musical segueix fil per randa tots els gags de la pel.lícula sense aportar cap novetat, repetint els mateixos acudits, la sensació és d'estafa. A més, els cantants del show del Victoria eren força mediocres, la protagonista Lady Ginebra en concret era estrident i molt molesta a l'oïda. I per acabar d'adobar el poti-poti, inserten la famosa cançó final d'una altra pel.licula, "La vida de Brian", que aquí perd tot el sentit i està posada amb calçador. A l'original, l'escena era grotesca i hilarant, amb Brian i una munt de jueus crucificats cantant i xiulant que cal veure el costat positiu de la vida. A "Spamalot" i a un musical que ja és de per si optimista innocent, què hi pinta aquesta cançó? Fora de lloc.
Comprenc que els Monty Python vulguin treure pasta del seu èxit fent revival i amb un gènere que sigui més lleuger i festiu que la pel.lícula, que és més fosca, però vaja, a mi no m'enredaran més.
El principi autèntic de la pel·lícula a youtube:
I l'origen de la paraula Spam, ara tan usada al món informàtic, és obra i geni de Monty Python:
M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.
