Radiohead sota la lluna

Es van inventar un festival nou, el Daydream festival, per acollir la única actuació de Radiohead a la península el passat dia 12. Finalment tothom anava per veure'ls a ells i no a la colla de grups secundaris que acompanyaven... però a preu de festival! I és una llàstima, perquè un espectacle com el de Radiohead hagués funcionat molt millor en un recinte com el Palau Sant Jordi, l'haguessin omplert segur i la gent hagués estat ben còmoda escoltant, perquè la música i l'espectacle de llum i video de Radiohead val la pena assaborir-lo còmodament.

El grup de l'enigmàtic Thom Yorke presentava les seves darreres cançons agrupades sota el nom de 'In rainbows', i que de forma trencadora van oferir gratuitament (de fet per la voluntat) a través de internet, trencant totes les normes que fins ara han manat a la indústria. És una nova manera de fer beneficis sense intermediaris....sempre que abans aquests intermediaris t'hagin fet famós, perquè el sistema el trobo fantàstic però pels grups que ja han fet promoció i són coneguts.

Dona ben bé la sensació vist el concert i escoltant-los que aquesta gent fa ben bé el que li dona la gana. L'espectacle va ser visualment impactant, amb projeccions en primeríssim pla dels membres de la banda, en blanc i negre, i amb un joc de llums molt treballat basat en unes tires penjades en forma de teló i unes pantalles rera l'escenari. Tot plegat per vistar una música molt acurada, mix de moltes coses, bàsicament electrònica i rítmica, de vegades guitarrera estripada, i sempre amb la veu trencada del líder de la banda.

Algunes crítiques com aquesta han parlat també al voltant de lo poc adequat del recinte i de que potser van estar fluixos.

Uns quants videos que he penjat al youtube.

El bon rotllu i les bones vibracions de Noa

Va ser una nit de divendres de maig que vam ser al Palau de la Música per veure la Noa. Ho sento Dani però, sense haver vist la Leonor Watling i Marlango, de segur que a nivell de qualitat de la veu no ténen punt de comparació. Noa és d'aquelles artistes que no només han assolit fama, sinó prestigi. Una fama que no l'hagués consolidat com una de les millors veus del panorama musical actual sense haver-se guanyat un lloc per mèrit propi. Ella va tenir un padrí que la va produïr i promoure: Pat Metheny. Tontu no va ser en Metheny..., ja que va veure molt clar que una veu com aquesta s'havia de projectar i donar a conèixer. A tota la resta de coses, Noa hi ha arribat per mèrit i treball propi.

Ja d'entrada la cantant israeliana es va guanyar el públic xerrant. Explicant el perquè de les seves cançons, i fins i tot explicant la vida del seu avi (per la cançó del seu darrer disc "Dreamer") en un text escrit en català, cosa que el públic va agrair profundament. Noa, com tants artistes que hi han passat, va reconèixer el Palau, com un dels llocs més bonics on mai han actuat. A banda de tot això, el seu acollidor timbre de veu, la complicitat amb que interactua amb els musics, que la fan ser humil i senzilla, tot i ser completament el centre d'atenció de l'escenari, la seva increible capacitat per arribar a l'escala i registres de notes... tot plegat fa de Noa una artista integral, completa, sensible, humana, senzilla que fa que de seguida hi connectis i la vegis com algú molt proper, sense fums, amb qui tranquilament podries anar un dia a dinar o a prendre un cafè i t'hi sentiries còmode.

Per acabar d'adobar aquesta combinació de virtuosisme amb humilitat, gairebé a la part final, Noa va presentar els seus musics i es va posar a despedir-se i a agrair la presència del públic, tot cantant. Fent el que volia amb la veu i d'una forma alhora simpàtica i entranyable. Si Israel i el món estigués ple d'artistes com Noa, la bona música i la pau estarien molt més a prop del que tristament es troba el món actual. Amén.

P.D. Dani, rei, a veure quan escrius tu... que al final et faré jo tota la feina...? O és que ja no consumeixes culturalment...?

Inclassificables i genials "Faemino y Cansado"

Tercera experiència còmica sublim amb "Faemino y Cansado" a Barcelona. Són cars de veure, venen només una setmaneta cada 2 o 3 anys i he tingut aquest any la sort de no perdre-m'ho. Aquesta vegada amb l'Anna i uns quants companys de l'anterior feina. Sempre esgoten les entrades. És un humor irreproduïble, són quasi 2 hores de riure sense parar de les històries més surrealistes i absurdes que es puguin explicar. Per mi els millors humoristes en español (compartint podi amb 'Les Luthiers' i Pepe Rubianes).

Un parell de videos del youtube, amb el seu intro de sempre i en el paper dels 2 germans. Més videos a la seva web.

Trista "Elegy"

La Isabel Coixet ja ens té acostumats a fer pel.lícules que es mouen entre la tristor i l'esperança, i en aquest cas no podia ser menys. La història d'un professor de literatura entrat en edat i que no vol perdre la joventut acostant-se a les seves alumnes, combinat amb la jovialitat de l'alumna guapa i intel.ligent interpretada per una estoica Penelope Cruz amb un anglès apurat. La història funciona bé, amb certa lentitud, i quan semblava que ens duria a un final trist però assumible, el guió fa una volta dramàtica més i ens aboca a una drama final amb malaltia i llàgrimes a dojo.

Sense arribar per mi al nivell de 'Mi vida sin mi' o 'La vida secreta de las palabras', Elegy es un bona pel.licula amb un treball molt bo del Ben Kingsley i la Penelope Cruz, i un secundari de luxe i 'de tornada' de tot, el Dennis Hopper.

Una crítica i una altra crítica.

Trailer al youtube.

Arriba l'infiltrat

Bé, en primer lloc saludar els lectors d'aquest bloc. Jo no sóc un consumidor cultural tant compulsiu com el titular d'aquest espai (en Dani). Però com que darrerament em sembla que està una mica "perru" (ja se sap això de ser pare i mestressa de casa... ha de cansar...) a l'hora d'escriure pel mòdic preu d'un bon vinillu, m'he deixat comprar per fer-li part de la feina. Bé, bromes a part, m'he deixat entabanar pel meu amic de l'ànima i com que a vegades algun consum cultural faig (dins les meves possibilitats econòmiques, pirateria musical a part...) alguna vegada haviem comentat algun concert o alguna cosa i m'ha apretat perquè, com a soci, escrivís en aquest bloc. Tot va venir arran del comentari que en Dani va fer de Marlango. "Com pots deixar bé aquesta cantant que desafina i que ha aprofitat el seu èxit com a actriu per omplir teatres fent un mal favor al jazz i a la música!", vaig dir-li exagerant, és clar... "El Palau de la Música si que se'l mereixen veus com la Noa", a qui acabava jo d'anar a veure. I en Dani em va dir, "això + un comentari de Noa al Palau ho podries escriure al blog..." i d'aquesta manera he vingut a parar aquí. En tot cas, aquesta era la meva presentació-justificació d'aparèixer per aquí. Les ratlles sobre Noa... en un altre moment. Petons.