consumidor cultural

4rt Festival de Músiques des d’un Balcó

2011-12-06T13:36:00.006+01:00

Sant Andreu ha tornat a patir balconitis

Sovint costa que les bones idees musicals acabin trobant finançament. Però gràcies a la constància de Josep Casellas i a webs de crowdfunding com verkami que canalitza aportacions de micromecenes per a projectes originals i creatius, aquest festival va aconseguir arribar a la seva quarta edició a San Andreu el passat dia 3. I com que la balconitis s’encomana, aquesta darrera Festa Major de Lleida en van fer una primera edició. A Barcelona, 8 actuacions han composeat un cartell de música d’estils molt diferents. La cirereta del pastís del programa d’aquesta edició han estat els Young Cats, la formació de joves músics de la Sant Andreu Jazz Band dirigits per Joan Chamorro, que ja van actuar a la primera edició repartits en tres balcons. El cartell és eclèctic perquè aquesta edició ha ofert actuacions de fusió, glosat (música amb poesia improvisada), beat box i, fins i tot, uns mariachis! Bona filosofia la d’aquest festival que té la intenció d’apropar la música a tothom, cercant la complicitat dels veïns d’un barri que durant un dia deixen que els seus balcons es converteixin en escenaris. Perquè la balconitis és sana... millor no curar-se’n.

La Pegatina a la Xina!

2011-11-09T01:17:00.003+01:00

El grup de Montcada ha ofert una gira de 6 concerts al país asiàtic

La seva meteòrica carrera continua, i l’energia de la seva música ha fet que, per primera vegada, visitin el continent asiàtic. Però no serà la última aventura xinesa perquè tot i que encara no han acabat aquesta gira, ja tenen emparaulat el tornar-hi l’any que ve. De Shangai a Pequin, La Pegatina han desembarcat a la Xina amb una col•lecció de samarretes, discs i fins i tot amb una pàgina web en xinès! http://www.lapegatina.cn
Després prosseguiran la seva gira del darrer disc Xapomelön per Catalunya, però després d’haver-ho fet a Itàlia, també el presentaran entre novembre i desembre a Dinamarca, França i Holanda. El fenomen Pegatina segueix enganxant i traspassant fronteres. A la Xina, però, que no intentin imitar-los perquè de segur que no se’n sortiran...

Bongo Botrako: més bon rotllo per les orelles!

2011-10-10T01:05:00.001+02:00

La petjada dels veterans és seguida de prop per nous grups que pugen als escenaris per quedar-s’hi un bona temporada. El camí obert fa més d’una dècada per Manu Chao, Che Sudaka, La Kinky Beat i tants d’altres, ens està oferint ara noves fornades de bandes que ens transmeten molta energia. El francès Gambeat (baixista de Mano Negra o de Radio Bemba) està col•laborant amb diverses bandes catalanes com per exemple La Pegatina. I ara el cop de mà l’ha donat als Bongo Botrako, una banda tarragonina liderada per l’Uri. De fet, la darrera empenta que els ha fet forat al panorama musical de tot l’estat ha estat la cançó “Todos los días sale el sol”, enregistrada amb la col•laboració de La Pegatina, perquè ha estat adoptada com a himne de la selecció espanyola en aquest darrer i victoriós Eurobasket 2011. Bongo Botrako són un còctel ple de rumba, reggae, ska, punk i, sobretot, molta alegria. Amb lletres senzilles i directes que desborden positivisme. Una barreja explosiva nascuda al carrer i que ells han batejat com “punk parranda”. Un nova banda que fan de la música... una festa!

The Imperial Surfers: els anys 50 i 60 tornen amb força!

2011-09-08T23:24:00.002+02:00

Els madrilenys han actuat en el marc del 1er Gambeat Weekend de Barcelona

Gairebé mig segle després de la seva època daurada, estils com el twist, el frat, el surf, el rock’n roll instrumental i altres ritmes de ball dels anys 50 i 60 tornen a estar de moda. I aquests darrers anys Madrid, València o Barcelona estan veient néixer bandes que fan d’aquests estils musicals gairebé la seva filosofia de vida. Per aquest motiu, de l’1 al 4 de setembre Barcelona acull el Gambeat Festival, el primer festival dedicat a la cultura “sixtie”. Algunes de les millors bandes de música de garatge actuaran en diverses sales de la ciutat, de la que en destaquen els madrilenys The Imperial Surfers. Un quartet (baix, saxo, guitarra i bateria) que des de 2003 fan sonar la música d’aquells balls que tornaven boja la joventut de fa unes quantes dècades enrere. Han editat ja 4 discs, això sí, com ha de ser. És a dir, en vinil de 7 polzades. El grup ofereix sobretot versions i també èxits com el Hunka, hunka! The Imperial Surfers són festa autèntica, i el ritme de la seva música de ball no per antiga és menys divertida. Més aviat tot el contrari!

“Jenifer” dels Catarres: El boom de l’estiu en català

2011-07-11T02:25:00.003+02:00

Més aire fresc i potser per més enllà de l’estiu

Els Catarres són un trio. El Joan, un guitarrista que canta, la Roser, una contrabaixista i l’Èric, un acordionista que amb els peus toca el bombo i la pandereta. El grup va néixer a finals del 2010 i des de l'èxit del seu primer concert no ha parat de créixer dia a dia gràcies al sobtat èxit del seu primer single “Jenifer” que els està portant a tocar arreu dels països catalans i donant a conèixer la seva peculiar proposta de folk festiu també a través de les xarxes socials. A més, el grup ofereix gratuïtament íntegrament el seu primer disc a través de la seva pàgina web www.elscatarres.com ja que estan a favor de la música lliure. No creuen en l'actual sistema discogràfic i, per tant, han decidit regalar la seva música perquè creuen que en el moment que l'artista regala la seva música, desapareix el pirateig. Creuen que els musics s'han de guanyar la vida tocant i suant a l'escenari. Per això es perfilen com un dels grups amb els directes més atractius i festius de l’escena catalana actual.

Anna Roig i L’ombre de Ton Chien: mai ningú havia pintat bigotis vermells...

2011-06-19T01:17:00.003+02:00

“Bigoti Vermell” és el seu segon disc

En aquesta nova fornada de músics catalans joves, frescos i originals cal reivindicar l’Anna Roig. I ara que acaba de publicar un nou treball és un bon moment per fer aquesta reivindicació. No és cançó francesa encara que algunes de les seves peces siguin en aquesta llengua. Més enllà d’això no cal buscar etiquetes. Pop, rock, folk... senzillament cançons. Cançons senzilles amb instrumentacions sublims i delicioses. Amb lletres amb històries que enganxen des del principi, per riure, per estovar-se, per pensar... L’Anna canta i els altres quatre del Penedès, toquen. I sembla que no ho toquin, però hi toquen. I molt. Bigoti Vermell, el nou treball de l’Anna Roig i L’ombre de Ton Chien dóna continuïtat al seu primer disc de presentació en que refinen una línia encetada de rabiosa tendresa i de tendresa rabiosa. Amb originalitat, enginy i ironia. Per això ara pinten bigotis vermells...

Veure el vídeo

Le Petit Ramon: Amb el seu nou disc “Brou”, ja en van 5!

2011-05-08T00:52:00.001+02:00

En Ramon Faura segueix fent-nos reviure el rock psicodèlic dels 70 però actualitzat als nous temps

Els malalts de Le Petit Ramon ja tenen a la seva disposició el seu nou disc “Brou” des del dia de Sant Jordi. Fidel el seu estil, en Ramon Faura fa actual el rock psicodèlic en català dels anys 70, però amb lletres i un so encara més elaborat. Entre lletres aparentment innòcues, Le Petit Ramon les deixa anar sense embuts. Com també deixa fluir les guitarres en el més pur rock simfònic, tot i que amb un so més posat al dia amb algun sorprenent element electrònic. I és que estem davant d’un talent d’imaginació desbordant, i per si no el coneixeu, que sapigueu que és absolutament original i sorprenent. I així és el seu nou “Brou” que com ells mateixos defineixen “són 10 cançons de curt minutatge, alta intensitat i rerefons tèrbol. Blues i rock’n’roll directe a l’estómac, garatge cru i per moments ferotge, elaborat però deixat anar, deixant que la música flueixi. Una música que sembla arribar-nos d’una altra època però que pren el pols de la Barcelona d’avui. Música que bull com el brou. Que surt del cor i et colpeja l’estómac. Mai no fa fred quan el teu cor bull com el brou”.

La Increïble Història de Carles Carolina

2011-04-04T01:53:00.004+02:00

Ramon Garriga contraataca amb Música de Mercat

Després de dos anys, en Ramon Garriga no aguantava més i tenia la necessitat vital de tornar-se a posar la careta de Carles Carolina. El primer treball “Ensaladilla” va funcionar prou bé. I tal i com ja us advertíem fa pocs mesos, ara ataquen de nou amb “Música de Mercat”. Un nou treball amb la intenció que, segons Garriga “ens porti al clímax dels banys de masses, dels estadis plens a vessar i dels clubs de fans embogides oferint-nos roba interior des de primera fila... I si no passa, podrem dir que ho hem intentat”. Almenys la presentació del disc el 24 de març passat a la Sala Luz de Gas va ser un èxit i va deixar molt bon gust de boca, tot i que a primera fila no van aconseguir que es veiés volar roba interior. A la última fila sí, però no tenia res a veure amb ells... El disc encara ha de rodar en concert, per tant, que ho segueixin intentant. Van per bon camí perquè “Música de Mercat” confirma la seva línia de frescor, bona execució i instrumentació, eclecticisme i la característica petita dosi de surrealisme quotidià. La Increïble Història de Carles Carolina, per increïble que sembli, ens la comencem a creure...

La Pegatina

2011-03-01T13:48:00.004+01:00

Estan contents perquè presenten un nou disc

Sovint hi ha grups que sense un excessiu ressò mediàtic, es fan un forat a l’escena musical gràcies al seu talent, al seu bon so en concert i a la seva capacitat de connectar amb el públic. Un bon exemple és La Pegatina. Una formació que porta des de 2003 per aquests móns de Déu, però va ser el 2007 quan amb l’enregistrament del seu disc “Al Carrer” que van començar a volar, en part gràcies a comptar amb la complicitat de músics com Che Sudaka o com Manu Chao. Set músics, el Rubén, l’Àxel, el Romain, l’Adrià, l’Ovidi, el Sergi i el Ferran són els responsables de que la seva rumba-skà ressusciti els morts. Aquest fet, juntament als premis rebuts al llarg de 2009 i 2010, han acabat de projectar-los. Però el fet de ser els escollits aquesta campanya de Nadal per la Televisió de Catalunya com a fons musical de l’espot de Nadal de la cadena, ha fet que ara no els pari ni Déu! Aquest febrer han fet una exitosa gira per Holanda i Bèlgica, i aquest març ha arribat l’esperat moment de presentar seu tercer disc: Xapomelön. Surt a la venda el dia 15 i els dies 25 i 26 el presenten a la Sala Apolo amb gairebé totes les entrades venudes. S’hi haurà d’anar per esbrinar què vol dir això de Xapomelön i per gaudir de la seva rumba desenfadada i del seu “jaleo punk” naturalment energètic i revitalitzant.

És amb la boira que hi veuen clar...

2011-01-09T20:45:00.003+01:00

El Petit de Cal Eril, acaben l’any estrenant nou disc: “Vol i Dol”

Ara que fa fred d’hivern i a Guissona hi cau la boira, és prou adient envoltar-nos d’un ambient de llum tènue i treure’n partit per escoltar la inspiració que a la Segarra, ens ofereixen les cançons d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Amb accent de ponent, ens canta cançons senzilles que ens parlen de coses petites. Amb aire de folk psicodèlic el Petit de Cal Eril aconsegueix un so amb un segell propi i amb molta personalitat. A més de Joan Pons, completen el grup David Paco (baix), Lluís Rueda (guitarra elèctrica) i Càndid Coll (bateria). Després del disc "I les sargantanes al sol", aquest 2010 han tornat amb "Vol i dol".
Afirmen sense grans pretensions que “per respondre grans preguntes n’hi ha prou, a vegades, amb una cançó”. El Petit de Cal Eril sap furgar en les emocions més íntimes i realment se’n surt. Per això el nou disc, “Vol i dol”, no decebrà a qui l’anterior treball “I les sargantanes al sol” no el va deixar indiferent. No en va, El Petit de Cal Eril ha rebut grans crítiques i van ser un dels grups revelació l’any passat. I aquest any segueixen revelant-se i revelant-nos noves cançons.

Les dues cares d’en Ramon Garriga

2010-12-07T02:45:00.003+01:00

La faceta experimental de Cabo San Roque dóna pas a la frescor de La Increïble Història de Carles Carolina

Hi ha molts musics que tenen dues cares. I en Ramon Garriga n’és un d’ells. La més coneguda perquè comença a ser mediàtica és la cara de La Increïble Història de Carles Carolina. Aquí és l’ànima d’un projecte musical fresc i molt digerible com bé es plasma a la cançó que més està sonant: “A Peu Pla”. Però en Ramon també és un dels components de Cabo San Roque. Una formació que des de l’any 2001 fa música amb sons creats a partir d’instruments fets amb objectes quotidians com una màquina de cosir, una rentadora, un scalèxtric o una grapadora. És la cara més experimental d’en Garriga, però ell confessa que se darrerament se sent molt bé també com a ànima de la Increïble Història de Carles Carolina. Canturrejant amb la guitarra li surten peces originals i ben instrumentades com les del seu primer disc “Ensaladilla” de l’any 2009. Per cert que en pocs mesos ja publicaran el seu segon treball sobre el que ja estan treballant a fons. Músic autodidacta, antic bateria de la formació Tuesday Afternoon, ara sobretot experimenta, composa, canta i toca la guitarra amb una història de bon rotllo com és la del Carles Carolina en que imperen això que ara tan es valora com són les lletres de la quotidianitat. Però aquest Carles és ell? En certa manera sí. És el paper que juga en Ramon en aquesta faceta més amena i assequible. Se’l podria comparar amb la darrera etapa en solitari del Quimi Portet, però com que les comparacions no s’han de fer i en Ramon és menys surrealista, aquesta frase esborreu-la. El Ramon, però, no l’esborreu, i més si us agrada el pop rock fresc i original.

Guillamino: Amb la seva fórmula la música electrònica entra molt bé!

2010-11-19T02:19:00.003+01:00

Aquest barceloní d’esperit empordanès fa que la música experimental sigui divertida, original i assequible per a totes les edats.

Realment la música experimental i electrònica agrada i mou a molta gent, però si hi ha algú que la desconeix, potser a través d’en Guillamino podria arribar a apreciar-la. En Pau Guillamet és d’aquells artistes que juga amb la música perquè l’enfoca de manera conceptual i plàstica, ja que per ell és tant important la portada del disc o el videoclip, com la cançó en si. No li agraden les etiquetes, però ell fa música electrònica i és assequible per a tos els públics, ja que li aplica la seva pròpia fórmula. Diu que intenta “popitzar-la” perquè entri millor. Com? Doncs li dóna una estructura més de cançó i hi posa la seva veu, per anar, diu, “una mica més enllà del ritme per al ritme”. Defugiu etiquetes (només ens quedem amb una de seva: “pim, pam”) i tasteu-lo. Si no us entra en la seva faceta electrònica, intenteu-ho amb la cançó “La vida” i de segur que de l’experiència Guillamino en traieu alguna cosa de profit. Com bé molts ja ho han fet amb el seu pas pel Sònar, amb concerts a Cadis, Madrid, Berlín o Nova York, o en els seus muntatges per a nens i nenes on, de forma senzilla, els fa connectar amb el llenguatge musical. De tant eclèctic alguna vessant segur que a un li encaixa.

El Dani abandona el bloc i jo l'adopto...

2010-11-15T02:17:00.004+01:00

Diuen que val més tard que mai, i 10 mesos i mig després algú es digna a publicar alguna cosa en aquest bonic bloc... El Dani es planta o millor dit, redefineix la seva activitat a la xarxa. I jo, després d'uns mesos d'intensa activitat cultural he cregut que era el moment de reactivar al bloc, des del qual envio una forta abraçada al Jordi Rius qui ha seguit emb empenta i encert el programa B de Blog de Ràdio Castellar (ep! i no és piloteig per rebre una triple B després d'alguna merescuda B vermella...).
D'entrada mostrar el meu agraïment al Dani per convidar-me divendres passat a Les Luthiers, qui segueixen en forma malgrat que ja tenen una edat... Lúcids, enginyosos en la millor línia dels seus espectacles en què els jocs de paraula et fan mantenir constantment una somriure mentre els gaudeixes...
Han estat uns mesos d'ençà de l'estiu de poder gaudir sobretot de música. Començant per la inesperada i agradable sorpresa d'escoltar l'Orquestra Castellar per Festa Major, de gaudir d'una batalla de swing a les cotxeres de Sants amb la Locomotora i els Ivanow, d'un sorprenent nivell encara dels Supertramp, de decepcionar-se per un histriònic i egocèntric Michael Bublé o d'emocionar-me i omplir l'ànima amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz acompanyada de Las Migas.
Han estat uns mesos intensos en aquest sentit i n'he volgut fer referència en aquest bloc de cultura, una mica d'estar per casa, però fet a mà i amb bones intencions. I tinc l'excusa perfecte per seguir escrivint fent front a la mandra: perquè com que escriuré un article setmanal a la revista Go BCN! almenys una entrada mensual parlant de cultura (bàsicament de música) podré oferir.
Abraçades.

La cultura ens fa feliços

2009-12-24T18:34:00.004+01:00

Ho dic jo, però també ho diu un estudi científic publicat per la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia, i del que se'n fa ressò La Vanguardia avui.

Segons l'estudi:

No es que la cultura sea garantía de buena salud, pero al parecer ayuda en estados depresivos. O eso dice un estudio de la Universidad noruega de Ciencia y Tecnología (NTNU) realizado con 48.289 personas mediante cuestionarios, entrevistas e incluso análisis de sangre y orina.

Jostein Holmen, investigador de la citada universidad, asegura que "hay una relación positiva entre la participación en actividades culturales y la felicidad en ambos sexos". Es más, precisa que, en el caso de los hombres, esta relación se traduce en menos depresión, lo que no ocurre en el caso de las mujeres, dice.

Para el científico, lo más sorprendente es que los resultados se confirman con individuos de estatus económico muy diferente. Es decir, que ir al teatro, a ver museos o simplemente escuchar música tiene efectos positivos en la percepción que puede tener de su salud desde el presidente de un banco hasta el conductor de camión, por ejemplo. Otra cosa es quién puede permitírselo más a menudo.

Bones festes i un 2010 amb molta cultura!!!!

Avatar, festival visual en 3D i poc més

2009-12-18T21:39:00.006+01:00

Diuen que aquesta pel.lícula canviarà el cinema tal i com l'hem conegut. Jo no ho crec, la veritat. Avatar és una bona pel.licula d'aventures que té els efectes visuals, sonors i especials més espectaculars que he vist mai, i a més a més en un 3D molt ben aconseguit. No cal buscar-hi res més, els 300 milions de dòlars que ha costat no els han dedicat al guió, ni tampoc l'objectiu era tenir unes grans interpretacions (ei, de veritat, els dolents cal que siguin tan curts de gambals? fan vergonya), ni tampoc crec que s'hagi aconseguit, tal com s'ha pretès dir, un gran missatge ecologista que la gent es faci seu. És una història clàssica d'aventures futuristes, que no té la menjadadetarru de "Matrix", ni la mitomania de "Star Wars", ni la èpica clàssica de "El senyor dels Anells", però agafa referències de tots ells (la 'connexió' entre cervells de dos éssers és una clara evolució del foradet al clatell de Matrix....). I és sobretot un brutal desplegament tecnològic, que segur que anirem veient com s'aplica en properes pel.lícules que intentaran que tornem a anar al cinema i paguem l'entrada per veure 3D. En això sí que cal reconeixer l'esforç de James Cameron per ser un precursor.

Agraeixo a inusual i a Adobe que m'hagin convidat a l'estrena. I pel 3D m'han donat unes ulleres polaritzades molt xules, i molt retro! he passat una tarda distreta, amb crispetes i refresc i mirant de seguir com podia l'acció visual a una velocitat de vertigen i sobresortint d'una enorme pantalla. Està clar que en sortirà un interessant videojoc per seguir fent caixa....

Una crítica, una altra i més avall el trailer de la peli:

Llarga vida a Depeche Mode!

2009-11-25T10:48:00.006+01:00

Nit de pop electrònic de tota la vida a un Palau Sant Jordi ple a vessar, primera de les dues nits de Depeche Mode a Barcelona. Vam ballar al so de les cançons que van omplir la nostra adolescència i joventut als pubs i discos d'aquests móns de Déu, i això ja és un tot plaer!!!

Va ser un concert milimètricament executat, amb el fons de teclat i sintetitzador característic del grup, simple i precís; amb una potent bateria (molt potent, feia vibrar la caixa toràcica!) i una guitarra molt rockera de, en la meva opinió, l'ànima real del grup, Martin Gore. Dave Gahan s'endú el protagonisme amb la seva veu greu i potent (menys que abans), i el seu posat de 'chulu-piscines", què hi farem. Escenografia molt senzilla i amb un fons de video molt acurat que acompanyava les cançons amb simplicitat i delicadesa.

El concert va començar de veritat al quart tema, "Walking in your shoes", després de passar per la indiferència general dels temes correctes del seu últim disc. A partir d'aquí tot eren clàssics apassionants i conegudíssims: "World in my eyes", "Policy of truth", "It's no good", "In your room", "I feel you", "Never let me down again",.... I això que es van deixar temes com "Everything counts" o el seu primer single "I just can't get enough"! Tenen repertori per triar i remenar. Pel final del bis es van reservar el superhit "Personal Jesus", catarsis col.lectiva. Punt i final d'un molt bon concert que va ser tal i com esperava, sense sorpreses (això pot ser una pega, o no, tot depèn...). Ah, i potser és el concert on he cantat més tonades de les cançons, gentilesa de Dave Gahan que callava perquè poguéssim esplaiar-nos, moments emocionants de gallina de piel (malgrat que estem parlant de techno!) Aquí estan totes les lletres, per si vols cantar a la dutxa.

Quan un grup toca durant 27 anys, mantenint l'estil coherent, publicant treballs acurats i omplint recintes per tot el món, és més que una casualitat. Van ser els precursos de la introducció de l'electrònica a la música i han sabut navegar amb un rumb fix tots aquests anys, i això en els temps que corren, de màxima segmentació de públics i estils, és per mi tot un mèrit, un refugi elèctronic en temps de música sovint massa volàtil. Llarga vida a Depeche!

Llista de cançons que van interpretar:
In Chains
Wrong
Hole To Feed
Walking In My Shoes
A Question Of Time
Precious
World In My Eyes
Fly On The Windscreen
Jezebel
Home
Miles Away / The Truth Is
Policy Of Truth
It's No Good
In Your Room
I Feel You
Enjoy The Silence
Never Let Me Down Again
I al Bis:
One Caress
Stripped
Behind The Wheel
Personal Jesus

Vàries crítiques han estat positives.

Hi ha molts videos millors al youtube, però aquest és el meu! Inici de "Policy of truth":

Si vols més Larsson, "Aurora Boreal"

2009-11-16T10:13:00.008+01:00

Passar la síndrome d'abstinència després de llegir els tres capítols de Millenium és una experiència dura que molts hem hagut de passar. Aprofitant l'estela marcada per Stieg Larsson, les editorials han mirat de treure material nòrdic d'on fos per seguir amb el negoci. La publicació al 2009 d'"Aurora Boreal", el primer llibre que va escriure Asa Larsson l'any 2003, va en aquesta línia de fer caixa. Malgrat tot, és una novel.la recomanable, perquè aconsegueix muntar una bona trama de thriller ambientada en ple hivern gèlid al nord de Suècia. La història toca un tema que dóna de sí, les sectes religioses, amanit amb trames empresarials corruptes, violacions, avortaments, ritus sanguinaris, fiscals 'superstar',... un cocktail variat i interessant, amb una protagonista, l'advocada Rebecka Martinsson, que fa tota la pinta que serà recurrent en properes novel.les de l'autora. La prosa no té el ritme viu que l'amic Stieg va posar a Millenium, el cert és que la primera meitat del llibre és massa lenta i descriptiva, però sap enganxar-te el suficient perquè vulguis aclarir el misteri en un final molt més trepidant (tot i que força previsible).
L'autora, en aquesta entrevista explica més coses sobre la seva obra, perquè ja ha publicat 5 llibres, i de ben segur aviat els veurem traduïts al castellà.

Crossing Projects: fusió d'amor per la dansa

2009-11-10T01:51:00.007+01:00

Dissabte passat, de forma mig improvisada, vaig ser al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell per assistir a l'espectacle de dansa contemporània "Mañana es 17?" a càrrec de "l'Associació Contemporània" de dansa amateur. Un grup d'una dotzena de noies que, malgrat el seu caire amateur, realment van aconseguir moviments i coreografies molt ben aconseguides i amb una bona selecció musical (espero que l'SGAE no els reclamés res, ja que a 3 euros l'entrada, justet devien cobrir despeses pel seu muntatge). De fet, el què em va portar allà va ser el veure la meva veïna Ivette, qui desconeixia el meu passat vinculat al món de la dansa, davant la seva sorpresa. De fet encara sorpèn avui en dia que un un nen amb 5 anys s'inicïi en el món de la dansa clàssica, tot i que la meva evolució em va fer anar a parar durant més de 20 anys a l'Esbart Sant Martí de Barcelona, que tant ha significat i encara significa per la meva família.
Al què anava: l'Ivette va ser amb la Helens a la ràdio en una entrevista que em va fer agafar moltes ganes de veure el seu projecte Crossing Projects, que van inserir dins el programa d'aquella nit, ja que la Ivette havia estat professora d'aquesta associaciò de dansa amateur de Sabadell.
El projecte Crossing Projects sorgeix de dues professores de l'Escola de Dansa de Castellar (Ivette Saez i Elena Briega) en el que, com el seu nom indica, creuen projectes fusionant la formació contemporània d'una i la formació flamenca de l'altra. El resultat que vaig poder veure va ser la peça "A pies descalzos" en que totes dues fan honor a l'esperit que aquesta jove companyia pretén. Ho pretenen sense ser pretensioses, és a dir amb vestuari i escenografia senzilla, aconsegueixen omplir l'escenari amb una idea molt i molt interessant. A falta de recursos, l'escenari s'omple amb imaginació. I les ganes i l'amor per la dansa, sense desmerèixer la seva bona tècnica, és la clau per un resultat fresc i prometedor.
És el meu punt de vista, partint de què la meva pobra i curta formació i incursió en el món de la dansa la vaig rebre des de l'òptica clàssica de mans de la meva mare, i la d'esbart a mans del meu pare i del David Martínez. Més grandet, sense deixar l'Esbart, vaig viure anys molt bons i formació neoclàssica a mans del David Campos, però per molt que m'agradi, la meva condició física i les meves obligacions laborals us han salvat de què un servidor hagi pujat més a dalt d'un escenari. Bé, menteixo, vaig fer algunes incursions teatrals a l'escola, i a l'Esbart Teatral de Castellar, però curiosament no m'han trucat més... Per això ara em conformo en ser un consumidor cultural com el Dani, i tenir la sort de descobrir talents com el de la Ivette i l'Elena.

Campanella: poc i bo per mantenir el nivell

2009-10-26T01:33:00.007+01:00

Feia temps ara que no anava al cinema, ho confesso... I feia dies que a El secreto de sus ojos li tenia l'ull posat... i realment ha valgut la pena. 129 minuts que no se't fan llargs. Feia temps que no veia una peli tant complerta en tots els sentits. T'emociones, rius, disfrutes amb els diàlegs, una trama intel·ligent, una crítica a la justícia i a la corrupció i, com no... amb una història d'amor molt bonica i molt romàntica. El director, Juan José Campanella, ens havia obsequiat amb tres perles del bo i millor del cinema argentí dels darrers anys, amb sobretot i la més coneguda El hijo de la novia. Des d'aquella Luna de Avellaneda de 2004 no ens havia obsequiat amb cap més bona estona de cinema fins ara amb El secreto de sus ojos, en que curiosament i encertadament Ricardo Darín i Soledad Villamil repeteixen com a parella protagonista des que fa just 10 anys vam veure'ls a El mismo amor, la misma lluvia. Dies com avui et fan veure que a vegades val la pena a arriscar-se a anar al cinema...

Música més enllà de la música

2009-10-23T00:37:00.007+02:00

Diumenge vaig fer una cosa que feia temps que no feia: vaig anar a un concert en un local fosc, però a quarts de 2 del migdia. Va ser en un local del carrer Ramon y Cajal de Gràcia i va ser per veure La Increïble Història de Carles Carolina. Aquest és el nom de la formació musical, on hi toca el meu amic Jordi (bateria). Bé a veure... és una mica enrabassat i jo tot just estic començant a entrar en aquest joc que Carles Carolina proposa. En realitat sembla que l'ànima del grup (Carles Carolina) és el Ramon Garriga (germà del Jordi) que és qui canta i guitarreja en un una proposta musical arriscada, original i diferent. I és per aquesta via com sembla que els grups de casa emergents aconsegueixen certa notorietat. No es tracta de ser estrident o tant original que ningú t'entengui. Es tracta de fer bones peces musicals, ben instrumentades (molt interessants els teclats...), i amb lletres alhora originals, properes i qüotidianes. D'aquí la clau de l'èxit de gent com els Manel. De fet, (ara potser el Ramon i el Jordi em matarien...) jo definiria, pel poc que he sentit, de La Increïble Història de Carles Carolina que seria, per entendre'ns, un creuament entre Manel i Quimi Portet, no us ho prengueu malament, és senzillament el què m'ha vingut al capa primer cop d'orella.
Nens, prometeu, i la clau, com en la majoria de les coses a la vida, un triomfa més fàcilment si es creu el què fa. Segurament el vostre triomf no és sortir a TV3 aquest divendres al programa Divendres, o tocar aviat al Luz de Gas, sinó disfrutar com ho feu, fent el què feu.

Coldplay: ambient "cold" i pèssim "play"

2009-09-15T18:55:00.002+02:00

Coldplay va passar per l'estadi de Montjuic deixant males sensacions. Aquesta banda té bones cançons, melodies enganxoses i fàcils que entren bé, però els estadis els van grans. No van aconseguir aixecar-me de la cadira més enllà d'algun moment puntual, i a més el so va ser tan i tan dolent, que al final em va quedar una sensació de total indiferència. Una llàstima. Han tingut dures crítiques pel desastrós so, fins el punt que s'està demanant que es repeteix el concert en aquesta web. Jo he signat, sóc la signatura 2910, que per protestar no quedi.

Al marge d'això, que no és menor, estic segur que aquest grup, en un concert acústic, en un lloc petit com el Palau de la Música o l'Auditori, crearia un caliu molt bo, perquè té temes preciosos, i el Chris Martin al piano sap transmetre sentiments. Els ha pujat una mica l'èxit al cap, s'han passat de mida, els estadis són pels grups de Primera Divisió. Penjar quatre globus per les graderies, tirar-ne uns quants més perquè la gent es distregui, llençar confetti i coets, és superficial i no és suficient per fer vibrar als espectadors.

En fi, ja està vist, i aquí un tros de la seva tonada "Viva la Vida", pegadiiiiizaaa....

U2 aclapara

2009-07-16T23:15:00.006+02:00

La gira mundial "megalòmana" de U2 va començar a Barcelona el dia 30 de juny passat. Espectacular i aclaparadora. Va ser un privilegi poder ser un dels primers 90000 espectadors a veure un show descomunal, un prodigi tècnic, electrònic i arquitèctònic, on el continent era tan bèstia que, per moments, no importava gaire quin era el contingut. Va ser una gran experiència viure-ho i veure-ho. Crec però que el desequilibri entre show i música era, almenys la nit de l'estrena, massa gran.

Era el meu quart concert de U2. Sempre un té la tendència a comparar, a dir si és millor o pitjor que l'altre. Musicalment, per mi no va ser millor que el de fa quatre anys, Vertigo Tour, ni tampoc de l'Achtung Baby al Sant Jordi fa uns quants anys més. Crec que era tan gros tot el que envoltava el grup, les llums, l'escenari, la mastodóntica estructura en forma d'urpa i la megapantalla circular, que deixava la música en un segon terme. Potser també perquè el seu darrer disc té 2 o 3 temes interessants i poc més, també perquè crec que no estava del tot rodat. Són coses de l'estrena.

El que sí que agreixo molt a U2 en els quatre concerts que he vist és la seva capacitat de superació en el disseny de l'espectacle. Per això sempre sé que un concert de U2 no em deixarà indiferent i no em deixarà descontent, sempre hi ha sorpreses i elements nous que et faran recordar-lo per sempre. Aquesta vegada han superat tot l'imaginable en un concert de rock, un escenari increïble i un espectacle visual brutal. Connectar en directe amb els astronautes de l'estació espaial a mig concert va ser fins i tot un excés, "rizar el rizo", està bé per demostrar que el grup és un fenòmen universal i s'hi esplaien, però el que van aconseguir és refredar l'ambient.

Malauradament vaig estar a un lateral al darrera, i la veritat és que em va molestar una mica que l'escenari no fos del tot circular, tot i que la gira es diu 360º. He estat en 2 concerts amb escenari circular, de Peter Gabriel i de Phil Collins, i la veritat és que em van encantar, però l'escenari era infinitament més petit i sense més elements addicionals. En el de U2 això per mi no funcionava, i és un tema que han de millorar perquè sino deixen molt descontents a la gent del darrera, més que res perquè s'hi acosten en poques ocasions. He llegit també alguna crítica de que el so no era bo (jo crec que sí) i de que van tenir errors en alguns temes (al final en alguna cançó el que vaig notar és un Bono cansat i amb la veu cascada, aixó sí), en fi, com he dit abans, si el que es volia era només sentir la música no era el concert indicat.

Bono, com sempre, i amb l'edat cada cop més, aglutina causes i més causes a reivindicar en escena: Desmond Tutu, Aun San Suu Kyi i Birmània, Àfrica, medi ambient... i també homenatge al difunt Michael Jackson (increïble mix de "Angel of Harlem" i "Man in the Mirror") i traca final posant-se la samarreta del Barça regalada pel Pep Guardiola. Públic a la butxaca. Bono és Déu, U2 la seva religió i aquest escenari brutal, el seu temple. Ja el coneixem, i jo penso que sempre és millor que es reivindiquin causes justes i fer conscienciació a les masses quan tens un micro a la mà que no la indiferència i pitjor l'autocomplaença.

Les cançons que van sonar eren les que esperàvem, una tria de les més rockeres i dels "himnes" del grup. Molt bé. Llista de temes:

Breathe
No Line on the Horizon
Get On Your Boots
Magnificent
Beautiful DaY
I Still Haven't Found What I'm Looking For
Angel of Harlem
In A Little While
Unknown Caller
Unforgettable Fire
City of Blinding LIghts
Vertigo
I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight
Sunday Bloody Sunday
Pride (In The Name of Love)
MLK
Walk On
Where The Streets Have No Name
One
-------
Ultraviolet
With Or Without You
Moment of Surrender.

He penjat un sol video al youtube, perquè ja n'és ple. Van tocar un tema que m'encanta i que no els havia sentit mai un concert, una cançó dels 80, "The Unforgettable Fire":

La música en estat pur (diàleg de les músiques cristianes, sefardites, otomanes i araboandaluses de l’entorn mediterrani)

2009-07-08T01:07:00.006+02:00

Mentre tothom només parla del concert d’U2, un servidor pressupostàriament s’ha hagut de conformar amb veure Jordi Savall en el marc del teatre Grec. I no vull fer pena amb aquesta afirmació, ja que el concert, com era d’esperar, va confirmar força les meves expectatives el dilluns passat 6 de juliol. Sota el nom de Mare Nostrum, Hespèrion XXI sota la batuta de Savall va oferir un recull de cançons antigues i populars de moltes de les cultures de la mediterrània, i com era d’esperar els músics interpreten aquestes peces amb una exquisidesa absoluta. Tota la mediterrània és representada en aquesta incansable tasca de recerca de música antiga que ha fet de Jordi Savall un dels músics més prestigiosos que mereixeria més reconeixement al nostre país. Ell però treballa, recerca, interpreta i intenta passar desapercebut a l’escenari.
Malauradament el què no ha passat desapercebut en aquest concert ha estat l’organització del Grec. Recentment aquest teatre ha modificat la numeració de les fileres del recinte i això va provocar una errada en l’emissió de les entrades que va fer que una fila sencera quedés duplicada, per la qual cosa almenys una quarantena de persones no podien seure. Òbviament aquestes persones reclamaven una solució i si més no una explicació. Però els minuts passaven i no apareixia cap responsable que donés la cara davant aquesta lamentable situació. Fins al punt que els músics van sortir a l’escenari quan encara seguia havent-hi gent dreta sense una resposta al problema. Davant els lògics xiulets i protestes del públic, una responsable del festival va pujar a l’escenari enmig de la mirada astorada dels músics. I total per donar una explicació i una disculpa, però cap solució. Tant havien de tardar a donar una explicació? No es podia retardar uns minuts la pujada dels músics a l’escenari i mirar de recol•locar els pobres espectadors afectats per una errada colossal de l’organització? Francament lamentable. Tot plegat va fer que el concert s’iniciés amb força mal gust de boca.
Els que teníem la sort de tenir el seient correcte, vam gaudir d’una execució magistral de música en estat pur. De viure cada nota a cada instant. De la peça més dolça a la més moguda. Abans he dit que va confirmar força les meves expectatives. I dic només força perquè em va faltar una mica més de nervi i de passió. Com aquell qui diu, ni en les seves interpretacions més animades no es van despentinar en cap moment. Potser sí que hi era aquest passió em dirien els més puristes, però es va trobar a faltar una mica més de comunicació i de connexió amb el públic. Pocs comentaris, poca interacció parlada... i això és el que s’espera també com a part del valor afegit d’un concert ja que si no, tot i que el Grec té bona acústica, podria gaudir d’aquesta música també fantàsticament a casa en un dels fantàstics CD’s del prolífic Savall. Malgrat tot, una agradable nit d’estiu al Grec sempre val la pena. Sempre i quan no et quedis sense seient... ;-)

Wilco, les guitarres que parlen

2009-06-12T00:40:00.001+02:00

Nit fantàstica de música el passat dia 4 a l'Auditori. Wilco és un dels grups que més m'han fascinat els darrers anys, per la capacitat de fer parlar les guitarres, com si converséssin entre elles, transmetent estats d'ànims. Peces molt variades, des de balades amb solos vibrants, fins a més rockeres, passant per experiments diversos. Música generosa sense guarniments innecesaris, honestedat musical. Un líder un pèl arrogant però simpàtic en el fons, Jeff Tweedy, coordina un grup de músics perfeccionistes i amb geni. Dues hores llargues de concert comòdament instal.lats a l'Auditori.

Una crítica positiva i una altra que no, com sempre hi ha gustos per tot, visca la llibertat d'expressió!

Un gran concert, un dels millors que he viscut. He trobat molt material al Youtube, he insertat més avall alguns videos, alguns tenen un so força bo, d'altres no tant, però el que volia és guardar també en imatges el record d'una gran vivència musical.

La primera part del concert va ser ben suau, com a "You are my face":

Una cançó preciosa, "At least that's what you said":

El solo de guitarra a "Impossible Germany", espectacular:

"Spiders (kidsmoke)", final del concert, guitarres a tope:

"Heavy metal drummer":

Un dels darrers bisos del concert:

Una veu deliciosa!

2009-06-01T02:02:00.005+02:00

Va ser el darrer divendres de maig que vaig poder comprovar en directe que la Sílvia Pérez Cruz era una nova veu per enamorar-me’n. Jo he estat un dels molts que la vaig descobrir a través del disc de la Marató de TV3 de l’any 2007 amb aquella versió que el grup Las Migas van fer d’aquell Everybody’s Talking del Nilsson i que realment m’arriba al fons del cor, com feia temps que una cançó no ho aconseguia. Des de llavors l’havia sentit en algun enregistrament amb el grup Las Migas, una formació de flamenc composat per la Sívia, que és de Calella de Palafrugell, i tres noies més: una sevillana, una berlinesa i una parisenca. No obstant, aquest divendres al que em refereixo, al costat de casa actuava la meitat de Las Migas, és a dir la Sílvia (veu, cajón i clarinet) i la Marta Robles (guitarra i veu). I ho feien en el marc del darrer concert de la 14ª edició del Cicle de la Capella de Montserrat a Castellar. Un cicle que coordina una de les persones amb més criteri i més bon gust musical de la capa de la terra, el Jaume Sala, a qui aprofito aquestes modestes ratlles per agrair-li l’alta qualitat al que l’ha fet arribar.
La Sílvia és una persona que diria que és molt tímida però que cantant ho expressa tot. Fa el què vol amb la seva veu, per això s’atreveix amb el flamenc, el fado, el jazz, el folk i tot allò que li proposin i es proposi, sempre (i en part és el que la fa encantadora) amb tota la modèstia del món. Com diu el Jaume Sala, cada vegada en sentirem a parlar més i, si vol, es menjarà el món. Però ara per ara no ha enregistrat cap disc en solitari. Ha col•laborat en més d’una desena de discs de tots els estils perquè per damunt de tot li agrada la música i li agrada cantar. I la seva veu fa bonic qualsevol estil i peça musical amb la que s’atreveix. Perquè ella és tal com raja, i es nota que, el què fa, és tan sols perquè vol i li agrada. I així ho transmet.
Suposo que ja li han dit, les comparacions són odioses, no se si a ella li agrada que li diguin... però és com tenir a prop la Noa catalana. Tan sols desitjo que no perdi aquest esperit, aquesta senzillesa i que, el boca-orella amb el que està començant a triomfar i a aixecar de la cadira aquell qui l’escolta, la projecti a donar-se encara més a conèixer i així molta més gent pugui gaudir de la seva veu. Els joves talents no són als concursos de la televisió on només busquen la fama, sinó que són a dalt de petits escenaris al costat de casa seduint-nos amb la humilitat i flirtejant amb tots els estils que demostren el seu amor real per la música.

Irregular Almodóvar a "Los abrazos rotos"

2009-04-16T08:14:00.000+02:00

M'ha deixat força fred la darrera pel.lícula d'Almodóvar, "Los abrazos rotos". M'agrada molt el seu cinema, des de les primeres pel.lícules boges fins a les trames més íntimes dels darrers films, i passant pels seus guions embolicats i amb personatges al límit de lo normal. Sempre un cocktail molt personal i per mi molt atractiu i sorprenent. Però aquesta darrera no m'ha convençut. És cert que té el seu segell visual, molt acurat, i que les referències al món del cinema, incloent la seva autorreferència a "Mujeres...", són marques de la casa d'Almodóvar, però en aquest cas no sé ben bé què falla, si el guió (molt previsible) o els personatges (massa normals, o potser poc convincents). Potser és una mica tot.

Una crítica i una altra, i referències a crítiques a USA.

Trailer a youtube:

Trobarem a faltar el Pepe Rubianes

2009-03-02T08:14:00.000+01:00

Ha mort Pepe Rubianes. Un personatge únic, un actor que va trencar tots els esquemes de l'humor, amb uns monòlegs àcids i hilarants sobre les persones i la societat en què vivim. D'una petita anècdota en podia fer una història rocambolesca i surrealista, sempre amb el seu tot irreverent i groller. Va estar 9 anys ininterromputs a les Rambles amb el seu espectacle "Rubianes, solamente". Trobarem a faltar la seva veu sempre crítica amb el poder conservador i compromesa amb la causa d'esquerres.

Ens queda el record dels seus espectacles, potser mai he rigut tant en un teatre. En aquest video l'inici sempre igual dels seus espectacles.

I aquí la resta de l'espectacle:

Part2: http://www.youtube.com/watch?v=PVernxeuXAM
Part3: http://www.youtube.com/watch?v=T9w-qHm-Kt4
Part4: http://www.youtube.com/watch?v=R2X4FLQvExc
Part5: http://www.youtube.com/watch?v=gRdbs5XoUc8
Part6: http://www.youtube.com/watch?v=jtJWMKuKLLs
Part7: http://www.youtube.com/watch?v=9luFSO63ILo
Part8: http://www.youtube.com/watch?v=_aTrO_w61ho
Part9: http://www.youtube.com/watch?v=JYysQZYCQvg
Part10: http://www.youtube.com/watch?v=eCC0ct-kMNs

Reivindicar Pau Casals

2009-02-22T01:15:00.001+01:00

Un museu és per damunt de tot cultura. Per aquest motiu he cregut oportú afegir aquestes lletres al consumidor cultural per parlar d’un dels pocs museus del que n’he sortit completament emocionat, cosa que, pel què m’han comentat, és un fet que passa sovint. Em refereixo al museu Pau Casals a Vil•la Casals del Vendrell. Vaig ser-hi per temes de feina fa uns mesos, i el cap de setmana passat hi he tornat per tal d’assaborir-lo i visitar-lo de nou sense presses, i amb el plaer de gaudir-lo amb molta tranquil•litat gràcies a que va ser en un dissabte d’hivern a la tarda.
D’entrada val absolutament la pena l’entorn: primer per la platja de Sant Salvador amb una primera línia de mar per a vianants i amb força cases baixes. I segon per un jardí de dimensions molt acollidores que el fa alhora mol elegant.
A partir d’aquí la visita al museu segueix essent una delícia. L’antiga casa d’estiu de la família Casals es troba molt ben conservada en relació a tal i com devia ser en vida del músic. Es tracta d’una visita molt recomanable de fer amb guia, però com que per fer-la guiada es requereix fer-la amb grup força nombros, si s’hi va sol, el museu està plantejat en un format audiovisual que permet gaudir-lo també de forma intensa. I és que fer un recorregut per la vida i obra de Pau Casals és garantia d’intensitat. Intensitat per qui li agrada la música, intensitat per qui li agradin aquelles biografies de personalitats coherents i compromeses.
Quan un comença el recorregut pel museu de seguida l’assalta aquella sensació de pesar que la figura de Pau Casals definitivament ha estat massa poc reconeguda. Pensar en la genialitat de catalans universals i artistes il•lustres i de museus reconeguts és pensar en Dalí o Miró, i Casals ocupa un immerescut segon terme. Perquè a la seva virtuositat com a compositor i sobretot com a intèrpret (no oblidem la seva passió per Bach) cal afegir-hi el seu constant compromís per la llibertat i per la pau. Però, és clar, cal pensar en dos motius que expliquin aquesta discreta difusió actualment de la vida i obra del músic: en primer lloc, la seva constant defensa de Catalunya i de les seves llibertats se’ns dubte ha fet que els sectors més rancis de l’estat espanyol no hagin mogut un dit per reconèixer la seva tasca a nivell internacional per la restitució de la democràcia, que malauradament no va poder arribar a veure en vida per tan sols poc més de dos anys. I en segon lloc, cal pensar també que la notorietat d’un músic sempre acaba sent menor que la d’un gran pintor o la d’una gran figura d’una altra disciplina artística.
Des d’aquestes ratlles, doncs, recomanem ferventment una escapada al Museu Pau Casals i, humilment, reivindiquem que, sense desmerèixer els altres, hauria de ser un dels museus més visitats del país, malgrat les seves reduïdes dimensions. Sincerament, nacionalista o no, qualsevol persona amb sensibilitat per la música i/o per la cultura de la pau hauria de visitar almenys una vegada aquest museu. Probablement en sortirà amb un nus a la gola de l’emoció que causa. Caldria que la majoria de polítics del nostre país s’encomanessin de la coherència de figures com la de Casals, malgrat els temps sortosament hagin canviat molt. I és que la incoherència d’aquells que suposadament ens representen és el que genera desengany, frustració i desmobilització.

La "Revolta" de la dansa

2009-01-22T01:43:00.001+01:00

En primer lloc disculpar-me per haver estat tants mesos sense escriure (i em salto coses que he vist com per exemple Aloma al TNC...). La feina i una mudança m’han distret de les meves col·laboracions al Consumidor Cultural. Ho sento.
En aquests escrits s’hi parla poc, per no dir gens, de dansa. I cal desfer aquest greuge, tot i que quedi molt malament parlar d’un espectacle de l’esbart on vaig estar vinculat uns 20 anys de la meva vida, i que, a més, ha produït l’Andreu G. Cartanyà, el meu pare. Del 8 a l'11 de gener l’Esbart Sant Martí – Ballet Folklòric del Països Catalans va presentar Revolta omplint cada dia la Sala 2 a l’Auditori de Barcelona. Massa sovint el que comentem en aquest blog són espectacles de fora de Catalunya (sobretot òpera o música i concerts) però em sembla de justícia parlar de dansa, i més de dansa catalana.
Sovint s’associa un esbart dansaire a una cosa avorrida i passada de moda. Doncs bé, el Sant Martí està protagonitzant una revolta. Una forma d’actualitzar el folklore català sense oblidar les seves arrels ni la tradició. Per aquest motiu el seu director, David Martínez, ha creat Revolta, un espectacle folklòricament integral, ja que comença per una dansa senyorial i ben tradicional de Catalunya, passa per un més animat bolero mallorquí, i acaba amb una ben coneguda tradicional polca amb so de gralla que es balla amb texans al més pur ritme de música house!
Ara que els castellers estan de moda i sembla que acaparin la major part de l’atenció de les nostres manifestacions populars i tradicionals, l’Esbart Sant Martí fa una aposta per actualitzar el folklore en la seva vessant de la dansa en ple segle XXI. Si veieu el reportatge del programa Nydia de TV3 (a partir del minut 11), és molt interessant constatar que hi ha gent jove motivada i implicada en aquest món de forma completament amateur. Tots tenen la seva feina per viure, però sense rebre una remuneració econòmica per la seva tasca, ofereixen un espectacle de talla absolutament professional (el Sebastià Vilanou ve a Barcelona a assajar i és de Perpinyà...).
Potser els més puristes es posaran les mans al cap, però si volem veure sobreviure els esbarts, Revolta és una bona manera d’actualitzar i modernitzar el folklore motivant i implicant alhora a la gent jove.
Alguns esbarts ja fa anys que van iniciar més o menys encertadament el camí de la renovació, el Sant Martí va encetar una nova etapa amb Mediterrània, l’Agrupament d’Esbarts va produir al Mercat de les Flors el 2006 un encertat Camí d’Apira, i ara ha arribat la Revolta. Una manera de fer de la dansa catalana un espectacle digne dels millors escenaris de Barcelona, del nostre país i segurament de més enllà... i si no ja ho veureu...

Elogi de l'absurd a "Burn after reading"

2009-01-19T08:42:00.000+01:00

La pel.lícula "Burn after reading" va avançant i es va fer cada vegada més embolicada i alhora més absurda fins a la genial escena final on en petes de riure, veient com uns seriosos i importants oficials de la CIA han de mirar d'explicar i resoldre un cas que no té ni cap de peus, degut a la ment juganera dels germans Coen, que creen uns personatges que de tant surrealistes que són, talment són extrets de la realitat.

El conjunt d'actors és molt complert, i tots a gran nivell: Clooney en la seva vena més còmica, Brad Pitt passat de voltes, Francis MacDormand sempre convincent i John Malkovich que aprofita per dir tots els "fuck you" possibles i s'ho passa bé fent de jubiltat contra el món. Grans moments de cinema i de còmedia.

Crítica aquí i trailer al youtube.

"Simon Boccanegra" fosc, conceptual i equilibrat

2009-01-11T23:31:00.000+01:00

Bona nit d'òpera al Liceu, que ha programat "Simon Boccanegra" aquesta temporada amb poques funcions i un cartell molt interessant i de qualitat. Malgrat que cap dels cantants pugui ser considerat un 'super star', el conjunt d'interpretacions resulta molt compensat i de bon nivell. A destacar el baríton Anthony Michaels-Moore, molt dramàtic en el seu paper de Simon, i la soprano Krassimira Stoyanova. En general l'obra és més dominant pels baixos que lluïda pels tenor i sopranos, tot i això el tenor suplent Aquiles Machado va rebre forts apludiments. El cor del final del primer acte, esplèndid. L'obra millora amb el pas dels actes.

Com darrerament passa al Liceu, el que dona per parlar són les posades en escena. A mi aquesta m'ha agradat, un joc de miralls i llums tènues, que redueix l'escena a mínims i amb zero complements, la qual cosa fa que et centris al màxim en la interpretació i no en el moviment. Certament fa que alguns passatges sonin com 'tancats', però jo valoro molt el risc i la modernor que es vol aplicar, i ho prefereixo a qualsevol escenificació clàssica. L'argument d'aquesta obra és molt dramàtic i crec que aquesta escenificació ajuda força a transmetre el drama, ajuntament amb el treball actoral.

L'argument és complicat de nassos, aquí un 'resum' bastant llarg. I he trobat aquesta crítica positiva.

D'una pel·lícula excel.lent en surt un musical dolent

2008-12-12T06:35:00.000+01:00

Ho diu el tòpic: d'un bon llibre en surt una mala pel·lícula. Passa el mateix amb "Spamalot", un musical-franquícia que s'han inventat els de Monty Python per exprémer al màxim un guió que en el seu dia va ser absolutament trencador i per partir-se de riure. Com a musical és una pena.

He de dir que no m'agraden els musicals, pero si a més aquest musical segueix fil per randa tots els gags de la pel.lícula sense aportar cap novetat, repetint els mateixos acudits, la sensació és d'estafa. A més, els cantants del show del Victoria eren força mediocres, la protagonista Lady Ginebra en concret era estrident i molt molesta a l'oïda. I per acabar d'adobar el poti-poti, inserten la famosa cançó final d'una altra pel.licula, "La vida de Brian", que aquí perd tot el sentit i està posada amb calçador. A l'original, l'escena era grotesca i hilarant, amb Brian i una munt de jueus crucificats cantant i xiulant que cal veure el costat positiu de la vida. A "Spamalot" i a un musical que ja és de per si optimista innocent, què hi pinta aquesta cançó? Fora de lloc.

Comprenc que els Monty Python vulguin treure pasta del seu èxit fent revival i amb un gènere que sigui més lleuger i festiu que la pel.lícula, que és més fosca, però vaja, a mi no m'enredaran més.

El principi autèntic de la pel·lícula a youtube:

I l'origen de la paraula Spam, ara tan usada al món informàtic, és obra i geni de Monty Python:

Unes "Noces..." de ni fu ni fa

2008-12-01T08:29:00.000+01:00

"Les noces de Figaro" és una òpera lleugera de Mozart, d'embolics sentimentals, i que de la mà de Lluís Pasqual ha aterrat al Liceu ambientada als anys 30 i amb escenografia molt clàssica i en alguns punts kitsch (especial menció a l'espècie de bidons de plàstic a mode de llums que es despengen del sostre en dos moments de la funció, i que es veuen a la foto). Al marge de que la música de Mozart és esplèndida i excelentment dirigida l'orquestra per Antoni Ros-Marbà, el conjunt va ser per mi poc lluït, tant per la part vocal com per la part escènica. Article sobre el muntatge

La gastronomia és cultura?

2008-11-20T08:07:00.000+01:00

Uns plats que són com un quadre o una composició de materials, formes i textures, per tant és pintura i escultura.
Una carta de plats i platets molt ben escrita, és literatura (com es pot llegir més avall).
Un sopar de pel·lícula, llavors és cinema.
Sí, està claríssim, la gastronomia és cultura. I a més es deliciosa!!!

Ell era ella i ell a la vegada

2008-11-16T23:58:00.000+01:00

La Villarroel (reformada i molt més còmode amb graderia) té l'honor de presentar un personatge al.lucinant perquè és real, un transexual que va viure i sobreviure els 2 règims més cruels del passat segle, el nazisme i el comunisme. "Jo sóc la meva dona" és un "monòleg amb varis personatges" que interpreta Joel Joan, allunyat dels seus clàssics registres d'humor. Fa un bon treball i tot i que crec que l'obra no acaba de ser rodona del tot, aconsegueix punts d'emoció i d'identificació amb el personatge molt forts, i et fa visionar situacions molt dures al costat de situacions molt més quotidianes, talment com la vida mateixa.

Les dues millors frases: una, quan el Joel Joan/Charlotte agafa una taula rodona heredada d'un bar d'ambient dels 60 a Berlin i diu "m'agradaria poder posar una agulla de gramòfon sobre d'aquesta taula i poder sentir les converses que es tenien al seu voltant", una gran imatge poètica; segona, quan la Charlotte, farta de la pressió mediàtica, li diu a un periodista occidental jovenet : "ha trucat mai la Stasi a la seva porta?", tot un resum del drama viscut a la guerra freda a Alemanya i els grans conflictes de consciència viscuts per milions de persones en aquells temps.

Una crítica positiva i una altra negativa, i video de localia a youtube.

"Garrick", fórmula Tricicle

2008-11-09T08:34:00.000+01:00

Nou espectacle de Tricicle i una nit més de riure amb una fórmula magistral que fa més de vint anys que exploten de forma única. Un conjunt de gags sense cap fil conductor concret, només un darrera l'altre amb els elements de sempre, retratar situacions quotidianes i recordar-nos totes aquells gestos i expressions que fem sense voler i que exagerant-los són la font de situacions ben còmiques.

Molt bé l'homenatge al Rubianes en el petit video que explica en què consisteix l'humor, molt bé també el video de les neurones simpàtiques al cervell. La incorporació d'aquest recurs, com també les caretes en la sala del museu, o la representació de l'humor gràfic, fa més variat l'espectacle, que té molt ritme i es fa ben curt.

Una llàstima que ja no sortin a donar la mà als espectadors a la porta del teatre en acabar la funció, era un punt original i propi de la seva trajectòria i ara, entenc que els pot fer mandra, però els fa més llunyans i en canvi ens semblen tan familiars de tants anys seguint-los. I una pena que hagin estrenat primer a Madrid que a Barcelona.

Video al youtube bastant extens.

Woody Allen ens regala una pel·lícula

2008-10-23T08:35:00.000+02:00

Woody Allen, un dels grans directors de cinema de tota la història, amb un segell cinematògrafic i un sentit de l'humor ben personals, i un ull meravellós per retratar ciutats i sentiments, ens ha regalat una pel·lícula, "Vicky Cristina Barcelona" . Què més volem? No podem demanar més, perquè a sobre crec que ha aconseguit que la ciutat sigui un bon escenari per la història que ens explica, i que serà vista a tot el món com un lloc amable, bonic i amb atractius artístics de primer nivell.

La pel·lícula m'ha agradat. Com sempre passa, quan s'ha parlat tant d'un tema, se n'ha escrit tant, hi hagut tantes opinions a favor i en contra, vas al cinema amb l'expectativa de què alguna cosa increïble veuràs, i al final....resulta que és una pel·lícula de Woody Allen, així de simple, ni la millor ni la pitjor, però una autèntica pel·lícula seva: diàlegs sense parar, sentiments oposats, dubtes sentimentals, relacions de parella i d'amistat posades a prova, situacions còmiques al costat de drames profunds.... el mateix que a tota la seva filmografia. I crec que en aquest cas l'execució és bona, els actors estan molt bé i, com a premi, l'escenografia és als carrers de la meva ciutat: a Ciutat Vella, al Tibidabo, a Sant Gervasi, al Passeig de Gràcia, a la Sagrada Família, al Park Güell, a l'Hospital de Sant Pau,...

La pel·lícula entra ràpidament en matèria, amb un Bardem seductor i expeditiu, a l'estil del de 'Jamón Jamón' però molt més madur, i un parell de turistes guiris que, més o tard o més d'hora, es veuen abocades a acceptar que no es poden posar límits als sentiments. Fins que el triangle es complica encara més amb l'aparició de la ex del Bardem, la Penelope, amb un paper passat de voltes, però que aconsegueix trencar totalment la dinàmica de la primera part de la pel.lícula per acabar deixant les coses al final...igual com han començat!!! Bé, de fet no igual, perquè precisament la cara de les dues amigues al primer fotograma, quan arriben a l'aeroport del Prat, i del darrer segon, quan marxen, són completament oposades, i només han passat un estiu a Barcelona. És un tancament de pel·lícula genial.

La millor de la pel·lícula, sense dubtes, i un gran descobriment per mi, és la Rebecca Hall, perquè té el difícil paper d'haver de posar en dubte les seves creences i els seus plans racionals, i ho aconsegueix de forma molt brillant.Scarlett Johansson il.lumina com sempre la pantalla amb el seu sex-appeal innegable, i arriba al summum amb el seu rollet amb la Penolope, alta temperatura... Apart d'això, crec que no acaba de ser creïble el seu personatge, però en fi, fa d'oposició al de la Rebecca Hall, molt més ben construït.

Una bona estona de cinema, una historieta distreta i ben explicada, un bon retrat de Barcelona, sense tòpics exagerats. Li poso un notable. Per mi únicament sobra el viatge a Oviedo, hagués pogut ser al Montseny o a la Costa Brava i el guió no hagués canviat gens ni mica. Coses dels compromisos institucionals i/o financers. Lo dels actor catalans com a extres també és una mica com una broma, si haguéssin sigut anònims no hagués passat res.

En fi, crec que tot plegat, tot el seguiment mediàtic del tema, totes les discussions prèvies, durant el rodatge i després de l'estrena, ha valgut la pena. És molt millor que s'hagi fet aquesta pel·lícula que no pas que no s'hagués rodat mai. El que deu passar en aquest país és que mai estem contents, i així no anirem enlloc. Enllaça a una crítica bona i una crítica dolenta, reflex de que ha d'haver-hi sempre opinions per tots els gustos.

Trailer a youtube:

Video de l'estrena a USA:

Una nova forma de gaudir a T de Teatre

2008-10-10T14:49:00.001+02:00

T de Teatre ha tornat a posar en escena "Com pot ser que t'estimi tant", després de presentar-la al TNC a l'hivern en breu temporada. Prova de que és una companyia amb públic fidel i amb ganxo suficient per omplir les platees. En aquest cas amb una obra ben diferent de les anteriors, una obra amb guió 'tradicional' i que és una comèdia menys hilarant que els anteriors treballs del grup. Un thriller que comença seriós i es va convertint cada cop més en una trama un pèl absurda, però que aguanta gràcies a la comicitat de les situacions. Una reflexió al voltant dels germans bessons, que em va recordar a la fantàstica "Inseparables" de David Cronenberg, però menys escabrosa. Bon treball, una bona estona al teatr, un joc de vestuaris (i de màscares a l'estil 'Mision Imposible') i d'escena molt aconseguits i molt dinàmics.

Un conjunt de crítiques i un video resum al youtube:

La calidesa de Pink Martini en un públic fred

2008-07-30T13:31:00.001+02:00

Mentre mig país era pendent de Bruce Springsteen, un servidor (l’infiltrat Edu), una mica per portar la contrària, va ser el passat 19 de juliol al concert que Pink Martini va fer al festival dels Jardins de cap Roig a Calella de Palafrugell. Va ser curiós, en el sentit de que tens la sensació de que bona part dels assistents ni sabien el què anaven a veure, en plan abonats enjoiats estiuejants de la zona que hi van per fer alguna activitat nocturna i, de passada, poder relacionar-se amb la crem de la crem catalana que fa el què pot per dissimular la crisi... si és que a molts d’ells els afecta...
Pink Martini és un invent de mitjans dels 90 del pianista Thomas M. Lauderdale qui va formar una petita gran orquestra per interpretar cançons pròpies i també clàssics de tota la vida rotllo cinema americà dels anys 50 i 60, que els dóna un aire retro molt autèntic. Deia a l’encapçalament que va ser un públic fred... Sembla mentida que amb Pink Martini la gent no acabi dreta movent-se (només cap al final amb una versió del mític Brasil)... potser la tipologia de públic i el vent que feia va ser la causa de la fredor incomprensible en molts moments. Curiós és veure com una formació eminentment americana pot aconseguir aquesta calidesa llatina i europea de moltes de les seves cançons, per cert, molt ben interpretades i instrumentades. Bon rotllu, a més trobar-se vells i bons amics durant el concert en un marc incomparable... Ara falta repetir en un altre escenari més càlid... Per calidesa i públic dempeus però lamento haver-me perdut Maceo Parker a l’Auditori.... ja se sap, tot no pot ser...

Brutal "Don Giovanni" en versió punk al Liceu, per obra i gràcia de Calixto Bieito

2008-07-28T08:01:00.000+02:00

Quan acaba l'obertura d'aquesta esplèndida òpera de Mozart i veig que surt un Mercedes model anys 80 des del fons de l'escenari, del qual hi surt un Leporello rapat a l'u i vestit amb un xandall del Barça, ja vaig pensar que la nit prometia emocions i polèmica. El Liceu acollia la reestrena de la versió que Calixto Bieto va estrenar al 2002, ja llavors amb polèmica, com no.

Per mi el millor de l'adaptació és que funciona, és a dir, encaixa amb els personatges i el que explica 'Don Giovanni': com ha perviscut en el temps la figura del cràpula lligón, que se li'n fot el món i que és un viciós, i que tant serveix per la Sevilla del segle XVIII com per la Barcelona 'after hours' del segle XXI. Més que una adaptació, crec que és una actualització d'escenari i d'atrezzo. El que vaig veure a escena és el mateix que es pot veure en qualsevol pel·lícula d'acció, violència i sexe en horari de màxima audiència televisiva, ni més ni menys. I fins i tot el punt hortera que li dona (el xandall, el Don Simon, les nines ballarines, la disfressa de Superman...) encara el fa més autèntic.

Els cantants per mi van estar molt bé, perquè a més s'ho han de treballar molt ja que mai estan parats, sempre hi ha contacte físic i moviment, han d'estar molt en forma. En especial el 'prota', el baríton Simon Keenlyside, i també la soprano Angeles Blancas, genial en la seva ària en plena 'feina', i la mezzosoprano Véronique Gens, que fa petar de riure al principi arrossegant les seves bosses de paper i plàstic (una d'elles ben coneguda, de la Comercial Bolsera).

El que per mi resulta incomprensible és que hi hagi gent que pagui per anar a veure un espectacle que no li agradarà i que s'esperi fins el final només per xiular al Director. Ara bé, el Liceu era ple i també ho estaria en les altres tres funcions programades. Tan dolent no deuria ser... o és que ens agrada fer merdè? quin país! Si quelcom no t'agrada, el millor és no anar-hi, és el pitjor càstig pels creadors i artistes.

Comentari al 20 Minutos i Uns videos que he trobat al Youtube, d'aquesta mateixa versió però amb diferents cantants dels que vaig poder escoltar.

"A disappearing number", teatre contemporani i d'alt nivell

2008-07-22T09:27:00.000+02:00

El teatre Lliure ha acollit 4 funcions de l'obra "A disappearing number" de la companyia Complicite, en el marc del festival Grec. Després de llegir-ne una bona crítica a La Vanguardia, dit i fet hem anat al Lliure i hem pogut gaudir d'aquest espectacle. Ha estat una agradable sorpresa. Un muntatge teatral absolutament modern, amb un joc d'escena viu i eficaç, i un bon guió que mescla diferents moments en el temps (ara i a principis de segle), diferents països (Anglaterra, Índia), dues històries paral.leles al voltant de les matemàtiques ("la única realitat, i no aquests decorats", com diu el protagonista al principi). Bones interpretacions i un bon ritme que ha fet passar 2 hores com si res. L'escena es muntava i desmuntava en qüestió de segons, per passar del passat al present i viceversa, o per canviar d'escenari, utilitzant totes les tècniques, des de la veu en off a les ombres xineses, la projecció, la webcam, la música en directe,... En especial la gran pantalla central, de vegades una pissarra 'veleda', o per escriure-hi amb guix, o usada com a pantalla de projecció de video o d'ombres xineses, i a més mòbil per permetre el pas dels actors. Molts recursos i combinats de forma molt equilibrada.

Un espectacle total, en anglès sobretitolat (no calia en molts moments gràcies a la bona dicció dels actors). Ha tingut molts premis a Anglaterra i Europa. De ben segur ha estat un dels millors espectacles que s'han vist al Grec d'aquest any.

Comentari a El Cultural, i algunes escenes i una entrevista a youtube al Director Simon McBurney i al creador de la música de l'espectacle Nitin Sawhney.

I un joc matemàtic per recordar:

Pensa un número de l'1 al 10. Ja el tens?
Multiplica'l per 2.
Suma-hi 14.
Divideix per 2.
Al resultat que et doni, resta-li el número que havies pensat.
El resultat és.... 7.

El "Boss" mana !!!

2008-07-21T01:35:00.000+02:00

Aquest d'aquí el costat és un servidor cantant 'Born to run' al concert del Bruce Springsteen. El Boss mana!!! i mana cantar, saltar i divertir-se, i això és el que vam fer 70000 persones ahir al camp Nou i avui 70000 més.

És tot un espectacle un concert del Boss, és imparable, incansable, és rock en estat pur. Un artista generós, que està amb el públic, que està aprop, que recull les seves peticions i en toca unes quantes, això és únic. I un artista que es ja entranyable, perquè al final del concert va sortir amb tots els seus fills a l'escenari. No m'he considerat mai un fanàtic del Bruce, no l'he seguit, però em trec el barret perquè és un artista que es fa estimar i que ho dona tot pel públic.

Amb aquest concert acompleto 'l'any del revival': Rolling Stones, The Police, The Cure i Bruce Springsteen per rememorar els anys 80 i la meva adolescència. M'ho he passat molt bé!!!!!

He posat 2 videos al youtube, de la part final del concert: 'Bobby Jean' i Born to run', amb l'estadi dret i vibrant.

Molt bé Suzanne Vega... i molt bé Russian Red!!!!

2008-07-15T10:48:00.000+02:00

Dues pel preu d'una!. Anàvem a un concert de Suzanne Vega i vam sentir i admirar també a una novíssima Russian Red. Va ser un regal del Festival Únicas poder tenir com a telonera a aquesta aparició en el panorma musical espanyol que es Russian Red, guitarra en mà, vestit blanc, tímida i sensible, amb toc retro que recordava una cantant americana de clàssics dels 50. Van ser uns pocs temes d'aperitiu que haguéssim volgut allargar una mica més. Ara ja tinc el disc sencer i està molt bé. Esperem que la seva carrera no sigui fugaç!

Després va entrar la Suzanne Vega amb massa potència, amb un so estrident fruit d'una instrumentació dura (bateria, baix i guitarra acústica), tocant temes d'un últim disc de retorn a l'escena que ha demostrat que es manté en bona forma. Va costar acostumar-se al canvi, fins que la cosa es va endolcir una mica amb temes més coneguts, 'dels antics', com 'Gypsy', 'Small blue thing', 'World before columbus', etc, arribant al final amb 'Luka' i 'Tom's Diner'. Vaig trobar a faltar teclats, en alguns temes haguéssin millorat la proposta musical. Malgrat tot, la veu de la Suzanne Vega, en els temes més de 'cantautor', continua entrant a l'ànima.

Un bon concert, que vam comentar després prenent una cervesesta amb el Pere i la Roser, que estan també de 'revival' (coincidirem també al Bruce Springsteen el dia 19...).

He trobat un video informal al youtube de Russsian Red interpretant guitarra en mà 'Cigarettes', més o menys amb la mateixa timidesa amb la que es va presentar al Palau.

Critica positiva del concert de Suzanne Vega a El Pais.

No he trobat a youtube un video del concert al Palau, però sí un video curiós d'un concert de Suzanne Vega a Second Life, interpretant un dels temes que més m'agraden del seu repertori, "The queen and the soldier" (que també va tocar al Palau).

Radiohead sota la lluna

2008-06-24T20:50:00.000+02:00

Es van inventar un festival nou, el Daydream festival, per acollir la única actuació de Radiohead a la península el passat dia 12. Finalment tothom anava per veure'ls a ells i no a la colla de grups secundaris que acompanyaven... però a preu de festival! I és una llàstima, perquè un espectacle com el de Radiohead hagués funcionat molt millor en un recinte com el Palau Sant Jordi, l'haguessin omplert segur i la gent hagués estat ben còmoda escoltant, perquè la música i l'espectacle de llum i video de Radiohead val la pena assaborir-lo còmodament.

El grup de l'enigmàtic Thom Yorke presentava les seves darreres cançons agrupades sota el nom de 'In rainbows', i que de forma trencadora van oferir gratuitament (de fet per la voluntat) a través de internet, trencant totes les normes que fins ara han manat a la indústria. És una nova manera de fer beneficis sense intermediaris....sempre que abans aquests intermediaris t'hagin fet famós, perquè el sistema el trobo fantàstic però pels grups que ja han fet promoció i són coneguts.

Dona ben bé la sensació vist el concert i escoltant-los que aquesta gent fa ben bé el que li dona la gana. L'espectacle va ser visualment impactant, amb projeccions en primeríssim pla dels membres de la banda, en blanc i negre, i amb un joc de llums molt treballat basat en unes tires penjades en forma de teló i unes pantalles rera l'escenari. Tot plegat per vistar una música molt acurada, mix de moltes coses, bàsicament electrònica i rítmica, de vegades guitarrera estripada, i sempre amb la veu trencada del líder de la banda.

Algunes crítiques com aquesta han parlat també al voltant de lo poc adequat del recinte i de que potser van estar fluixos.

Uns quants videos que he penjat al youtube.

El bon rotllu i les bones vibracions de Noa

2008-06-23T17:11:00.000+02:00

Va ser una nit de divendres de maig que vam ser al Palau de la Música per veure la Noa. Ho sento Dani però, sense haver vist la Leonor Watling i Marlango, de segur que a nivell de qualitat de la veu no ténen punt de comparació. Noa és d'aquelles artistes que no només han assolit fama, sinó prestigi. Una fama que no l'hagués consolidat com una de les millors veus del panorama musical actual sense haver-se guanyat un lloc per mèrit propi. Ella va tenir un padrí que la va produïr i promoure: Pat Metheny. Tontu no va ser en Metheny..., ja que va veure molt clar que una veu com aquesta s'havia de projectar i donar a conèixer. A tota la resta de coses, Noa hi ha arribat per mèrit i treball propi.

Ja d'entrada la cantant israeliana es va guanyar el públic xerrant. Explicant el perquè de les seves cançons, i fins i tot explicant la vida del seu avi (per la cançó del seu darrer disc "Dreamer") en un text escrit en català, cosa que el públic va agrair profundament. Noa, com tants artistes que hi han passat, va reconèixer el Palau, com un dels llocs més bonics on mai han actuat. A banda de tot això, el seu acollidor timbre de veu, la complicitat amb que interactua amb els musics, que la fan ser humil i senzilla, tot i ser completament el centre d'atenció de l'escenari, la seva increible capacitat per arribar a l'escala i registres de notes... tot plegat fa de Noa una artista integral, completa, sensible, humana, senzilla que fa que de seguida hi connectis i la vegis com algú molt proper, sense fums, amb qui tranquilament podries anar un dia a dinar o a prendre un cafè i t'hi sentiries còmode.

Per acabar d'adobar aquesta combinació de virtuosisme amb humilitat, gairebé a la part final, Noa va presentar els seus musics i es va posar a despedir-se i a agrair la presència del públic, tot cantant. Fent el que volia amb la veu i d'una forma alhora simpàtica i entranyable. Si Israel i el món estigués ple d'artistes com Noa, la bona música i la pau estarien molt més a prop del que tristament es troba el món actual. Amén.

P.D. Dani, rei, a veure quan escrius tu... que al final et faré jo tota la feina...? O és que ja no consumeixes culturalment...?

Inclassificables i genials "Faemino y Cansado"

2008-06-20T21:49:00.000+02:00

Tercera experiència còmica sublim amb "Faemino y Cansado" a Barcelona. Són cars de veure, venen només una setmaneta cada 2 o 3 anys i he tingut aquest any la sort de no perdre-m'ho. Aquesta vegada amb l'Anna i uns quants companys de l'anterior feina. Sempre esgoten les entrades. És un humor irreproduïble, són quasi 2 hores de riure sense parar de les històries més surrealistes i absurdes que es puguin explicar. Per mi els millors humoristes en español (compartint podi amb 'Les Luthiers' i Pepe Rubianes).

Un parell de videos del youtube, amb el seu intro de sempre i en el paper dels 2 germans. Més videos a la seva web.

Trista "Elegy"

2008-06-08T19:35:00.000+02:00

La Isabel Coixet ja ens té acostumats a fer pel.lícules que es mouen entre la tristor i l'esperança, i en aquest cas no podia ser menys. La història d'un professor de literatura entrat en edat i que no vol perdre la joventut acostant-se a les seves alumnes, combinat amb la jovialitat de l'alumna guapa i intel.ligent interpretada per una estoica Penelope Cruz amb un anglès apurat. La història funciona bé, amb certa lentitud, i quan semblava que ens duria a un final trist però assumible, el guió fa una volta dramàtica més i ens aboca a una drama final amb malaltia i llàgrimes a dojo.

Sense arribar per mi al nivell de 'Mi vida sin mi' o 'La vida secreta de las palabras', Elegy es un bona pel.licula amb un treball molt bo del Ben Kingsley i la Penelope Cruz, i un secundari de luxe i 'de tornada' de tot, el Dennis Hopper.

Una crítica i una altra crítica.

Trailer al youtube.

Arriba l'infiltrat

2008-06-03T00:26:00.000+02:00

Bé, en primer lloc saludar els lectors d'aquest bloc. Jo no sóc un consumidor cultural tant compulsiu com el titular d'aquest espai (en Dani). Però com que darrerament em sembla que està una mica "perru" (ja se sap això de ser pare i mestressa de casa... ha de cansar...) a l'hora d'escriure pel mòdic preu d'un bon vinillu, m'he deixat comprar per fer-li part de la feina. Bé, bromes a part, m'he deixat entabanar pel meu amic de l'ànima i com que a vegades algun consum cultural faig (dins les meves possibilitats econòmiques, pirateria musical a part...) alguna vegada haviem comentat algun concert o alguna cosa i m'ha apretat perquè, com a soci, escrivís en aquest bloc. Tot va venir arran del comentari que en Dani va fer de Marlango. "Com pots deixar bé aquesta cantant que desafina i que ha aprofitat el seu èxit com a actriu per omplir teatres fent un mal favor al jazz i a la música!", vaig dir-li exagerant, és clar... "El Palau de la Música si que se'l mereixen veus com la Noa", a qui acabava jo d'anar a veure. I en Dani em va dir, "això + un comentari de Noa al Palau ho podries escriure al blog..." i d'aquesta manera he vingut a parar aquí. En tot cas, aquesta era la meva presentació-justificació d'aparèixer per aquí. Les ratlles sobre Noa... en un altre moment. Petons.

Enganxat a "Daños y perjuicios"

2008-05-30T08:52:00.000+02:00

Cada dimarts des de en fa uns quants quedo clavat al sofà al vespre per seguir la sèrie "Daños y perjuicios" (la traducció aquí de l'original "Damages") al Canal+. No sóc d'enganxar-me a sèries, però aquesta té un ritme fantàstic, està filmada com un gran flashback d'uns aconteixements finals que vas sabent poc a poc. Ja estem al capitol 10, en faltan 2 o tres més i es resoldrà el 'suspense'.... Molt recomanable!!!

Una ressenya que he trobat a microsiervos.

A youtube, un briefing dels actors i els crèdits inicials.

Llibres de Sant Jordi

2008-04-24T08:00:00.000+02:00

Un passeig pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi, amb una bona temperatura i un solet esplèndid, és un tot plaer. El llibres surten al carrer i la gent tria i remena amb ganes d'endur-se un trosset de cultura a casa. Això està molt bé, encara que hi hagi crisi de lectura durant l'any, una tradició així s'ha de mantenir.

Jo no sóc ara un gran lector de llibres, ho reconec, fa anys els devorava. I això que ara llegeixo més que mai!!, però llegeixo 'online': blogs, webs, e-mails,…. El plaer de la lectura d'un llibre darrera l'altre l'he de recuperar i espero fer-ho aviat.

A mi m'han regalat 'Marketing de Pareja', de David Suriol i Miguel Janer. Ja m'ha aclarit la meva dona que no és una indirecta, sino que és una faceta del marketing de la qual he d'estar ben informat també, donat que és al que em dedico. Ha estat una bona picada d'ullet. L'he començat i sembla interessant.

A l'Elisenda li he regalat 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys' de Llucia Ramis. És el seu primer llibre i ha tingut bones crítiques.

A l'Arnau li hem regalat 'La meva primera història de Catalunya', per anar fent país, i a la Clàudia 'Un llibre per tot', perquè tot just comença a llegir i s'ha de combinar la lletra amb jocs, dibuixos i manualitats. Crec que a tots dos els ha agradat molt.

I a més hem fet l'intercanvi de llibres a l'escola dels nens. L'Arnau ha canviat un dels seus per 'El pare és mestressa de casa' (interessant...) i la Clàudia ha canviat un conte per un altre que es diu 'Dia de pluja' (a ella també li preocupa la sequera :-). Això és una iniciativa que té força adhesions a l'escola i la trobo molt interessant, similar al 'book cross' que es va fer famós fa uns anys però a nivell de la comunitat escolar.

Ració d'optimisme a 'Juno'

2008-04-19T07:21:00.000+02:00

Una història senzilla però molt ben explicada i filmada per Jason Reitman. Juno és una pel·lícula divertida que sap convertir en comèdia una història que en general seria rodada com un drama, com és el tema dels embarassos juvenils. En aquesta història, el guió ens retrata adolescents que, malgrat la seva inexperiència, pensen i actuen com a adults i ho fan idealitzant el món dels grans. En canvi, veiem adults que estan perduts i que no saben comportar-se com a tal. Una contraposició que funciona com a conflicte en el nus final a la pel.lícula i que, gràcies la vitalitat de Juno, fa que una possible tragèdia es converteixi finalment en una crida a l'optimisme. L'actriu Ellen Page fa una interpretació fantàstica com a Juno i porta tot el pes de la pel·lícula, amb diàlegs frescos i ràpids. Menció apart a la extraordinària banda sonora, un recull de temes de varis grups que han ajudat a aquesta producció independent hagi tingut molt d''èxit.

Enllaç a sinopsis i crítica.

Trailer de Juno:

Temes de la B.S.O:

1.- Barry Louis Polisar - All I Want Is You
2.- Kimya Dawson - Rollercoaster
3.- The Kinks - A Well Respected Man
4.- Buddy Holly - Dearest
5.- Mateo Messina - Up The Spout
6.- Kimya Dawson - Tire Swing
7.- Belle And Sebastian - Piazza, New York Catcher
8.- Kimya Dawson - Loose Lips
9.- Sonic Youth - Superstar
10.- Kimya Dawson - Sleep (Instrumental)
11.- Belle And Sebastian - Expectations
12.- Mott The Hoople - All The Young Dudes
13.- Kimya Dawson - So Nice So Smart
14.- Cat Power - Sea of Love
15.- Kimya Dawson y Antsy Pants - Tree Hugger
16.- The Velvet Underground - I´m Sticking With You
17.- The Moldy Peaches - Anyone Else but You
18.- Antsy Pants - Vampire
19.- Ellen Page and Michael Cera - Anyone Else But

Una estona distreta a 'El llibertí"

2008-03-20T11:19:00.001+01:00

No entenc molt bé l'èxit de l'obra 'El llibertí'. És una obra de teatre clàssic, un vodevil, una historieta distreta i que et fa somriure, sobre un tema etern com és la 'guerra de sexes', però res més. Una bona estona i prou, no una obra mestra que recordaré. Cert que els actors treballen bé, cert que són aquells actors que són com de la família i per això ja te'ls estimes una mica, el Madaula i la Conejero, que els tens a tots els culebrots de la TV3. El text és bo, del francés Eric-Emmanuel Schmitt, rèpliques i contrarrèpliques ràpides i enginyoses, però a mi no m'ha acabat de fer el pes. Què hi farem!

Recull de crítiques positives.

Perturbadora pel·lícula "No country for old men"

2008-03-19T16:13:00.000+01:00

Uf! Els Coen són implacables i ho demostren més que mai ara a 'No Country for old men' (Oscar a millor peli i direcció), amb la qual el Bardem ha guanyat molts premis, entre ells l'Oscar. S'ho ha guanyat, el seu personatge és tan potent, tan perturbat, tan boig, que acaba menjant-se tot el protagonisme de la pel.lícula. Potser és finalment aquest el defecte de la cinta, que al final tot gira al voltant del criminal de la bombona de gas (amb aquest material i la cara de pal ja de per si inquieta). Comença molt bé, el guió obre pistes, t'has d'anar composant la trama, les escenes al desert són fantàstiques, manté la tensió a tope durant tota la persecució dels calés, però per mi el tram final no acaba d'estar ben lligat, o és que no hi ha respostes al perquè cada personatge actua com ho fa, potser esperava això al final per tancar un bon thriller.

Totes les crítiques han parlat d'un gran treball de direcció, de bona fotografia, d'una boníssima adaptació de la novel.la de Corman McCarthy i d'un bon treball dels actors, en especial Bardem i Tommy Lee Jones, el poli que es retira desencantat (una versió jubilada de la fantàstica Frances McDormand, la poli embarassada de 'Fargo', per mi la millor dels Coen juntament amb 'El Gran Salto'). El que segur que aconsegueix la pel.lícula és no deixar indiferent, amb aquesta sobredosi de violència gratuïta. Més val no pensar-hi massa, com fa el policia interpretat pel Tommy Lee Jones, perquè la conclusió sobre el que passa al món pot ser molt pessimista...

En fi, bona pel.lícula, en la línia Coen, cinema d'autor. Ei, i s'ha de veure en versió original, a l'espanyola el doblador del Bardem és el Boixaderas, impresentable....

Un parell de crítiques i el trailer:

Fer negoci sigui com sigui a "There will be blood"

2008-03-18T10:47:00.000+01:00

Traduïda aquí com 'Pozos de ambición' (quina mania tenen de canviar els títols originals!!!), aquesta película és sobretot un vehicle de lluïment de Daniel Day-Lewis, amb un d'aquells papers que tan li agraden, complex, desmesurat en algun punt, en la linea del carnisser de 'Gangs of New York". Un paper que li ha valgut l'Oscar. La història d'un home a principis de segle XX que té una desmesurada ambició de negoci com a perforador de pous de petroli i que se surt amb la seva sí o sí, i que per això no té escrúpols d'utilitzar un fill adoptat o fer-se d'una secta si això ha de ser el camí per fer calés. Tot i que vol mantenir la imatge de persona consciencida per la família, per la societat i pel benestar de tothom, ell va a la seva i pensa només en ell, intenta ser bo però no hi ha res a fer. Quants homes de negocis són així a principis de segle XXI.... molts!!!!

Ben dirigida per Paul Thomas Anderson, una molt bona fotografia a les planúries seques del sud dels EUA i una música extranya però impactant que dóna molta personalitat al film (composada per un membre de Radiohead), un film inquietant

Una crítica i l'enllaç al trailer:

3 hores intenses de concert amb The Cure

2008-03-11T16:58:00.000+01:00

Impressionant concert ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona, ple a vessar amb 18000 persones que vam cantar, saltar i ballar totes les cançons de The Cure, perquè no se'n van deixar ni una del seu millor repertori! Estan de gira sense presentar cap disc, han vingut només per fer vibrar als seguidors de sempre, els ho agraeixo perquè ens van fer disfrutar de valent. Mitjana d'edat sobre els 30 llargs i estètiques diverses, perquè els foscos gòtics-punks que els van seguir fa vint anys ara som pares de família i amb ocupacions serioses....

Potència al màxim, amb el quartet bàsic i sense teclats, i un Robert Smith amb la veu en forma als cinquanta. Van repassar tota la discografia, amb una primera part més fosca, basada en temes de l'àlbum 'Desintegration' i altres més antics. Quan van engegar amb 'The Walk' ja van aixecar al públic i no va seure ningú fins al final. Després van seguir 'In beetwen days', 'Just like heaven' i 'Friday I'm in love', combinats amb cançons màgiques com 'Lullaby'. Així tema darrera tema, amb algun de nou encara no publicat, fins les 2 hores en què van tancar el concert, previ als 3 bisos d'una hora en total, 13 cançons més on van interpretar 'els himnes' que els quedaven al tinter (A forest, Boys don't cry, Let's go to bed, 10.15 Staurday Night, Why can I be you?, Close to me,...), i acabant amb "Killing an arab" a les 3 hores de l'inici.

El que més m'ha impressionat és la contundència del grup i del seu directe, molt per sobre d'altres que he pogut viure. La bateria i el baix són el ritme implacable i constant del conjunt, i per sobre les dues guitarres que marquen melodies tan aviat suaus com estripades.

En fi, una banda irrepetible, que començà essent el paradigma del punkrock tenebrós i que sobretot demostra en directe que és una de les grans, i que és capaç de ser referent musical de vàries generacions, cosa que poden dir-ho molt pocs grups de rock i pop.Resum del concert a La Vanguardia i un video amb un breu trosset de 'Boys don't cry' al tercer bis.

Classe intensiva d'anatomia a l'exposició 'Cossos'

2008-03-09T19:51:00.000+01:00

L'exposió 'Cossos' al Museu Marítim està viatjant per tot el món i ha prorrogat la seva estança a Barcelona 2 mesos addicionals degut al gran èxit de públic. No és estrany, perquè l'exposició és única en plantejament i mitjans, mostra cadàvers (sencers i trocejats) de cossos humans reals, pel que sembla de xinesos, als quals se'ls ha fet un tractament amb silicona perquè es conservin tal qual estaven (una mica menys rosadets, això sí).

Pel públic general, com jo, és una visita interessant per entendre la complexitat del cos humà i les seves interaccion, però un cop passat el impacte inicial la mostra no dóna més raons per les quals enganxar-s'hi. En el algun moment sembla que et aprofitin per fer una mica de prevenció de malalties (com missatges contra el tabaquisme) però es queda en intenció. I tampoc presenta cap tipus d'intenció artística, és a dir, presentar el cos d¡alguna forma que desprengui un sentit estètic (i això que la part de circulació sanguinia tenia vitrines molt coloristes). Te'l presenten tal qual és, és com una autòpsia sense sang, ideal per estudiants de medicina i atractiu pel públic en general. El que em va agradar més són els 'carpaccios'(i perdó per la comparació una mica màcabra), o sigui, làmines de cos humà en les quals apreciar els diferents tipus d'òrgans, òssos i teixits, com les fotos d'un escàner però fet amb serra mecànica, perquè s'entengui (qui no recorda 'La Matanza de Texas'....).

Un resum bastant encertat a Localia TV.

Dolça nit de música al Palau amb Marlango

2008-03-08T19:30:00.000+01:00

Marlango va tornar a Barcelona per oferir 2 concerts al Palau, el primer d'ells es feia esperar des del dia 1 de febrer en què es va suspendre per faringitis de la solista. Entrades esgotades per veure un grup que amb tres àlbums ha conquistat a la gent, amb una fòrmula d'èxit molt simple: bones composicions, bons intèrprets i solista 'amb ganxo'. Tots junts creen una música dolça, que a mi em recorda els clàssics americans, ja no només per la presència d'una bateria i d'una trompeta i trompa d'estil jazzistíc, també per l'estètica de traje i corbata negres. Menció apart a la Leonor Watling, actriu de cinema polifacètica que té una veu especial, potser fa pocs registres, es mou més pel to baix, però aconsegueix transmetre sensualitat i força alhora. En aquest concert van presentar el seu darrer treball, "The Electrical Morning", més ben acabat que els primers però seguint les mateixes claus d'èxit.

El més destacable del concert per mi, apart de la bellesa de la música, de l'entorn i també (perquè no dir-ho...) de la Leonor Watling, és la capacitat que van tenir de crear un ambient distès, fent comentaris i bromes entre les cançons (el compositor i pianista Alejandro Pelayo és l'ànima del grup), demanant la participació del públic (xiulant "Pequeño Vals") i regalant-nos moments com el cor de veus de tot el conjunt complementant la solista ("let me drunk tonight"). Música per escoltar, que un espai com el Palau li dóna volada, però que pel meu gust hagués disfrutat més en un petit café-teatre o al Luz de Gas amb tauletes, espelmes i una copeta.

Un minutet de "Hold me tight", del seu darrer àlbum.

Fotografia metafórica de Chema Madoz a la Tecla Sala

2008-02-13T17:43:00.000+01:00

A la Tecla Sala de L'Hospitalet s'hi està fins a finals de març una exposició de fotografies de Chema Madoz, un artista ben especial, que vaig descobrir fa més de 10 anys en una visita al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Aquesta exposició a la Tecla Sala és la més important que s'ha fet mai a Catalunya de l'artista i recull 75 obres entre els anys 2000 i 2005.

Chema Madoz és un creador únic de pomes visuals molt simples però de significat profund, fotografiats en blanc i negre, composicions impossibles d'objectes contraposats, que no es trobarien mai a la natura o que el sentit comú de les persones no juntaria mai, però que creen un nou significat que va més enllà. El 'birret tapa de clavaguera' és un dels exemples més clars d'aquest significat al darrera (títols universitaris que són pur desperdici???).

Per assolir aquesta simplicitat el treball de producció és absolutament rigurós i molt laboriós, cada fotografia té un treball previ de producció molt llarg fins arribar al concepte, i més pensant que a primera vista sembla fàcil i totalment espontani juntar dos objectes quotidians. L'exemple més clar és el llumí associat a la taca en forma de flama d'un tauló de fusta, a saber el temps que va trigar fins a trobar exactament aquesta fusta!!!

M'encanta aquest autor i la seva obra, perquè és conceptual i precís, però alhora molt suggerent. Molt recomanable veure l'exposisió i també tenir a la biblioteca de casa un catàleg de fotos de Chema Madoz per fullejar de tant en tant!!!! A la web de l'artista n'hi ha una bona mostra, també una web en que hi ha una galeria de fotos seves, i a més un video que he trobat al youtube amb un carrusel de fotos.

Rolando Villazón al Liceu

2008-01-15T06:38:00.000+01:00

Tarda de diumenge al Liceu per sentir un dels grans tenors del moment, el Rolando Villazón. Era un recital de cançons, una mica estrany perquè la primera part era tota de lieds de Schumann, i la segona cançó més lleugera francesa, italiana i espanyola.

Vaig sentir per primer cop auqest cantant fa un parell de temporades amb 'L'elisir d'amore' i el vaig trobar francament excepcional. Sobretot per la seva capacitat de connectar amb la gent, gràcies al moviment i a l'emoció amb la que era capaç de cantar. Realment va tenir un molt bon èxit llavors.

Pel que sembla ha tingut darrerament problemes de veu, potser va anar una mica fluix en aquest recital, però va tenir cap al final sobretot algun moment fantàstic. El problema era que el repertori no crec que l'afavorís molt.

En tot cas, èxit de públic, no sé si era més per animar-lo ara que està tornant als escenaris o per la feina feta en aquest recital, potser més pel primer. També és veritat que es va deixar el 'Rosor' pel bis per ficar-se la gent a la butxaca (ara, el va cantar fantàstic!). Però no passa tots els dies que puguis sentir cantants així, ni que siguin uns pocs moments realment brillants ja és tot un plaer.

Un enllaç a una de les crítiques de premsa.

Aida: tot un clàssic

2007-11-23T08:05:00.000+01:00

Dia d'estrena al Liceu. "Aida" tornava al Liceu després de molt temps. Entrades esgotades des de juliol per un munt de representacions. En aquesta primera funció del dia 19 hi havia molta expectació per veure el Roberto Alagna, que en el muntatge d'Aida a Milà l'any passat va marxar de l'escenari al primer acte després de rebre els xiulets d'algú del públic considerant que no ho havia fet bé. És insòlit que al final quedi en la memòria de la gent un mal moment d'algú i no tots els dies de l'any que aquest senyor s'ho curra per cantar bé, perfecccionar-se i emocionar a qui l'escolta.

Jo vaig disfrutar molt veient Aida, crec que els cantants van estar bé, potser sense excessiva passió però molt correctes. Va fallar finalment la soprano, la Fiorenza Cedolins, per malaltia, i això va restar una mica de ganxo. El més impressionat va ser el cor. Aida és una òpera coneguda per les seves marxes triomfals i aquí el cor de quasi 200 persones impressionava per la seva potència. I al que a mi no em va agradar van ser els decorats, d'acord que tenien valor històric per ser originals pintats de fa la tira d'anys i amb un efecte de fondària notable, però jo preferixo escenografies més modernes i que em suggereixin més coses.

Les crítiques a El Periodico i El Pais dels que en saben l'han deixat força bé.

Interpol, energia negra

2007-11-11T23:34:00.000+01:00

Potent concert el passat divendres dia 9 al Razzmatazz dels novaiorquesos Interpol. Els vaig descobrir per referències en un programa de TV, em vaig baixar les seves cançons i m'hi he enganxat. Diuen que són els hereus de Joy Division, pot ser que sí. Al final, com tot és una combinació de vàries coses: bones melodies, amb una veu molt característica i amb un guitarrista virtuós. I tot amb l'elegància del vestit negre fosc i la corbata a joc. Molt personal.

Totes aquestes virtuts les van posar en pràctica en el concert. El seu tercer disc, motiu de la gira europea, ha introduït més teclats i les peces no tenen la mateixa força. Tot i que van arrancar amb 'Pionner to the falls', inici del darrer disc 'Our love to admire', la gent no es va escalfar fins a sentir els 'clàssics' dels seus primers 2 treballs: 'Slow Hands', 'Narc', Obstacle1', 'C'mere' i sobretot 'Evil', corejada pel públic des de la primera nota del baix. Intercalaven peces del nou disc, com 'Rest in chemistry' i la rítmica 'Heinrich Manoevres'.

La sala del Poblenou plena a vessar i la gent va sortir satisfeta. 90 minuts d'energia negra. Us deixo amb un trosset de Narc i de l'ambient al Razz.

Un 10 pels espectacles infantils del Petit Liceu

2007-11-11T00:25:00.000+01:00

Ja n'he pogut veure uns quants al Liceu i a l'Auditori de Cornellà amb la meva família en els darrers anys i cada cop que els gaudeixo em deixen més admirat. Per moltes raons, la principal per la bellesa del muntatge, la seva harmonia: el cant, la música, la paraula, l'escenografia, els decorats, els 'artilugis' diversos, el vestuari,...

Els dos darrers que he vist han estat 'Somiant el carnaval dels animals', de Saint-Saëns, i 'La Petita flauta màgica', de Mozart. En el primer, les melodies ben conegudes de l'obra s'acompanyen amb uns titelles de roba extraordinàries i un joc lumínic i d'imatges fant`stic. El tros en que sembla que els músics toquin a una peixera et deixca embadalit. En el segon espectacle, que presneta un resum

Però puc dir el mateix d'espectacles anteriors que he vist i que encara són en el programa, com 'Els músics de Bremen', 'En Pere i el Llop' i 'Hansel i Gretel', tots pensats per introduir als infants al món de la música i de l'òpera, per educar-los en l'art de saber escoltar i seguir la història escènica. I de ben segur que ho aconsegueixen! Només cal veure amb l'atenció que ho segueixen. És important però fixar-se bé amb l'edat recomanada i seguir les indicacions. Va molt bé fer un treball previ d'audició de les peces que es veuran. I també demanar als pares que tinguin sentit comú: no es pot anar a un espectacle d'aquest estil amb un nen de mesos, com fan alguns.

Que bé que sona Police!!!!!

2007-09-28T22:31:00.000+02:00

Sí, és una gran operació de Marketing, però sona molt bé! Era escèptic en algun moment de si aquest retorn als escenaris, apart de reportar un munt de diners a Sting i companyia, seria en el fons una decepció pels seguidors en veure que aquella música que ens havia enganxat de més joves ara no sonava bé. Vist el concert d'ahir a l'estadi Olimpic, aquesta gent està en plena forma. Les cançons són molt bones i les continuen tocant de meravella.

Apart dels seus grans èxits, els 'Roxanne', 'Message in a bottle', 'Every Breath you take', 'Every little thing she does is magic' o 'So lonely', no van faltar les concessions discotequeres 'De Do Do Do De Da Da Da' o 'Don't stand so close to me', però han triat també peces de la seva discografia més profunda: 'Invisible Sun', 'Truth hits everybody', 'Hole in my life' o el 'Next to you' amb el que van acabar, tota una declaració de principis.

És cert que en algunes peces el toc punk-rockero havia perdut ritme, com si toquessin amb una marxa menys, però amb arranjaments deliciosos. A canvi, la part regaae estava reforçada, amb un baix contundent com sempre i una guitarra precisa. Posats a trobar a faltar algun tema, m'encantaria haver sentit 'Bring on the night', 'The bed's too big without you' o 'Murder by numbers', però bé, una altre cop serà, espero...

Després de l'arrancada amb' Message in a Bottle', s'engega la llum amb un tema que m'encanta, Synchronicity II:

Un tema dels antics, 'Truth hits everybody':

Un càntic inesborrable a la memòria, el de 'Regatta de Blanc' que van enganxar amb el 'I can't stand losing you'.

Per acabar el concert, tot tenyit de vermell amb 'Roxanne':

Una nit històrica gravada a la memòria, i compartida amb l'Elisenda, el David i l'Eduard, què més es pot demanar?

Doraemon en mallorquí, m'encanta!

2007-09-11T00:35:00.000+02:00

L'havia vist un matí a la tele en un hotel de Palma fa un parell d'anys i em va fer molta gràcia. Tots els nens catalans des de fa molts anys estan creixent amb aquest personatge cada matí a les 8h a TV3, i des que hi ha IB3 també i en mallorquí! És fantàstica la riquesa i el vocabulari de ses Illes.

Partides de Bergman i Antonioni

2007-08-01T17:23:00.000+02:00

Fa pocs dies el cinema ha perdut a dos directors únics.
Dues de les escenes culminants de la seva obra: la partida d'escacs amb la Mort al 'Setè Segell' d'Ingmar Bergman i la partida de tennis sense pales a 'Blow Up'de Michelangelo Antonioni.

Suggerent retrospectiva de Sean Scully a la Fundació Miró

2007-07-28T06:11:00.000+02:00

La Fundació Miró acull fins al setembre una exposició curta però molt intensa de quadres del pintor irlandés Sean Scully.

No coneixia l'obra d'aquest artista viu i m'ha encantat. Recull l'esperit de Mondrian i el de Rothko. Obres de gran format amb línees rectangulars, que no es creuen mai; quadrats i rectangles, en colors apagats, alguns encaixats a dintre els altres i en 3D. Pura emoció. Molt recomanable.

La mostra inclou també dibuixos de petit format i sorprenents fotografies de portals i de murs de pedra, que reprodueixen precisament les formes dels seus quadres.

Imperium: es manté l'esperit 'fureru'

2007-07-26T08:45:00.000+02:00

Vaig assistir al darrer espectacle de La Fura dels Baus al Mercat de les Flors amb els dubtes de si sabria conectar amb un tipus de representació que a finals dels 80 i principis dels 90 m'havia colpit (MTM, Noun). I sí, extraordinari, la mateixa sensació de 'viure' i no solament 'observar' un espectacle teatral i artístic.

La Fura ofereix les emocions i l'energia de sempre: música a tot drap, públic com a part de l'escena, acció, violència, video, pirotecnia, i a més un conjunt d'escenes suggerents i amb un fil conductor precís i clar. En aquest cas, el camí (inevitable?)de les societats cap el totalitarisme: la història cada dia explicada a les notícies, de la uniformització de les idees, de la degració de les relacions a la societat, de la violència que retroalimenta la violència i que duu enlloc.

Un complet reportatge a LocaliaTV:

I aquí un video des del mateix espai escènic:

Antony&The Johnsons: melangiosa nit d'estiu al Grec

2007-07-22T03:41:00.000+02:00

Ple a vessar al Teatre Grec el passat dimecres per escoltar i emocionar-se amb la veu i les melodies d'Antony & The Johnsons. Un lloc ideal, una nit serena i càlida d'estiu, per escoltar amb tranquil.litat una de les veus més trencadores que he escoltat en el món del pop.

Vaig conèixer com molts a aquest artista gràcies a la pel.lícula de la Isabel Coixet "La vida secreta de les paraules", precisament amb aquesta cançó 'Hope there's someone' va acabar el seu recital amb un segon bis. Més enllà de la seva compostura especial, els seus tics en escena, és capaç amb les seves cançons i melodies emocionar profundament.

Amb una banda impecablement vestida de blanc, 10 músics en total amb secció completa de corda, va repassar les cançons dels seus 2 treballs, començant fort amb 'Misteries of love', tot un clàssic que ell adapta amb un tempo lent i sincopat. I també després amb 'For today I'm a boy', 'Fistful of love', 'Twiligth' i 'I fell in love with a dead boy'. Amb un primer bis fantàstic, 'You are my sister', i també en un altre moment versionant Leonard Cohen amb 'The guests'.

En resum, una delícia de concert, una nit inoblidable.

Un exemple del seu estil únic, en aquest video.

Fast Food Nation: denúncia a mitges.

2007-07-19T07:05:00.000+02:00

Una mica decepcionant la pel·lícula 'Fast Food Nation', que es va estrenar fa uns dies. Per mi es queda a mitges en la denúncia de les pràctiques abusives de les grans cadenes d'hamburgueseries. No he llegit el llibre d'Eric Schlosser del mateix títol, potser és més profund, ja se sap que de vegades les pel·lícules no s'aturen als detalls. El film retrata persones atrapades en el seu destí com a peces de la producció en cadena (la inmigració il.legal, això sí que és un drama i ho denúncia clarament), però després retrata la incapacitat dels directius de l'empresa, la patxoca dels implicats en el frau de la qualitat de la carn, i la desorientació i profunda innocència de la joventut dels EEUU.

Potser més que decepcionant la pel·lícula és depriment...

Trailer de Fast Food Nation: